Àngel Fernàndez Lartigau: memòria de Can Peguera
Un viatge de resiliència, exili i esperança
En el mosaic de la història de Can Peguera, el nom d’Àngel Fernàndez Lartigau1 emergeix –com els de Azucena López Ruiz2 o Josep Fort Maluenda3– com un d’aquells que, tot i que no apareixen en grans titulars, contenen l’ànima d’una època. La seva vida és el testimoni de la resistència, del dolor per la pèrdua i de l’esforç per reconstruir la memòria d’un barri humil, on la dignitat i la fraternitat eren bandera entre treballadores i veïnat.
Infància a les Cases Barates: l’inici d’un viatge
L’Àngel va néixer el juliol de 1928 i va viure al carrer número 7, casa 48 (avui carrer d’Espinauga, 62) a la botiga de Can Juanita, a les Cases Barates d’Horta. Els seus records estan plens de figures entranyables: el senyor Manolo i la senyora Prudència, els seus fills, el bar Munich davant de casa. Eren temps de comunitat, de petits gestos quotidians que donaven sentit a la vida al barri. Tanmateix, la història va irrompre aviat en la seva infància amb violència: el juliol de 1937, durant un bombardeig sobre Barcelona, la seva mare va resultar greument ferida i, després de dies de lluita, va sucumbir a les infeccions de les ferides. L’Àngel tenia nou anys, la seva germana quatre i el seu germà petit dos. El cop d’estat de Franco va marcar el destí de la família, que va acabar refugiada prop de Girona, en una colònia al poble anomenat La Cellera de Ter, com tantes altres exiliades de la guerra.
Exili: el preu de la supervivència
La vida de l’Àngel és també la de l’exili. El 1939, els militars van transportar els infants de la colònia cap a França. Durant el viatge, un terrible bombardeig a Figueres va acabar amb la vida de més de vint infants de Madrid. La travessa cap a la frontera es va fer a peu i l’arribada no va significar refugi, sinó internament al camp de concentració d’Argelers, juntament amb altres dones i infants. Poc després, l’Àngel va ser separat dels seus germans i traslladat en vagons de bestiar cap a un destí desconegut, del qual va escapar per reunir-se amb la seva família. Van ser portats al camp de refugiats de Sarlat4, on van sobreviure gràcies al sacrifici d’un company, anomenat Piñeiro, que els va cedir la seva ració d’aliments i va acabar morint de desnutrició.
Resistència i lluita: el llegat del “barri rebel”
La història de l’Àngel està marcada per la lluita antifeixista del seu pare –militant de la CNT– i per la seva pròpia. A mitjans del segle XX, es veu immers en la resistència espanyola. El 1949, un grup d’opositors li demana conduir un vehicle durant una acció a Espanya. El grup és emboscat i tres dels seus companys moren. L’Àngel és arrestat i condemnat a mort juntament amb altres sis homes el març de 1950. Després de cinquanta-cinc dies en aïllament, la intervenció de Vincent Auriol5 commuta la seva pena a trenta anys de treballs forçats. La presó de València, després Ocaña, es converteixen en la seva llar. Allà, l’Àngel organitza tallers de mecànica i ensenya oficis als altres presos, cultivant l’esperança enmig de la desolació.
El pes de la memòria i el retrobament
El 1963, després de més de catorze anys de presó, l’Àngel rep la notícia de la mort del seu pare, a qui no veia des de principis de 1938. El dictador Franco es nega a alliberar-lo malgrat el suport rebut. L’Àngel arriba a considerar el suïcidi, però una carta de l’arquebisbe de Lió, Alfred Ancel, li retorna l’esperança. Finalment, el juliol de 1964, el capità general de la 5a Regió ordena la seva llibertat condicional. Després de múltiples dificultats, aconsegueix creuar la frontera i reunir-se amb la seva família, aconseguint finalment la llibertat.
Reconstruint el passat: Can Peguera i la memòria col·lectiva
Ja ancià, l’Àngel retorna a les Cases Barates, ara conegudes com a Can Peguera, en companyia d’un grup documentalista. Comparteix els seus records amb el veïnat, contempla fotografies antigues i reconeix rostres de la seva infància. Llegeix butlletins i llibres sobre el barri, recuperant fragments de la seva memòria i celebrant la tasca de qui manté viva la història local.
La memòria de l’Àngel és també la de les transformacions del barri, la resistència de la comunitat i l’orgull de pertànyer a un barri rebel.
Llegat: el testimoni com a far
Avui, l’Àngel Fernàndez ens recorda la importància de la memòria històrica, de la solidaritat i de l’empatia. La seva vida, plasmada en centenars de pàgines i en correspondències plenes d’emoció, és el far que il·lumina el passat i ens interpel·la a mantenir viva la flama de la dignitat. En les seves paraules, en els seus records i en el seu recorregut, batega l’Espanya profunda que va sobreviure a la guerra, a l’exili i a la dictadura, construint una història de fraternitat i esperança.
L’Àngel, nen de les Cases Barates d’Horta, exiliat, resistent, mecànic, mestre i testimoni, ens lliura el llegat d’una vida marcada per l’adversitat i la lluita per la justícia. La seva veu, com la de tants altres, mereix ser escoltada i recordada, perquè la memòria no s’apagui i el barri continuï sent bandera de dignitat.
Totes les dades i vivències exposades en aquest article han estat obtingudes gràcies a la correspondència mantinguda per l’autor amb l’Àngel, que va compartir generosament els seus records i reflexions per preservar la memòria d’una època crucial. La seva memòria està recollida al llibre autobiogràfic “Rebel”, publicat l’any 2002 per l’editorial Mediterrània.
- 1. El nom de naixement és Àngel Fernàndez Vicente. Lartigau és el cognom de la dona francesa que el va adoptar.
- 2. Azucena López Ruiz va viure a Can Peguera, a la casa 256, del carrer 7 (avui carrer d’Espinauga, 25) va marxar cap a la frontera francesa, acompanyada de la seva mare i la seva àvia mentre el seu pare era al front, el seu avi va marxar en una altra direcció.
- 3. Josep Fort Maluenda va viure al carrer 11 (avui Fonteta, concretament al número 44). S’exilià a França després de la derrota republicana i l’enrolaren a una Companyia de Treballadors Estrangers. Els nazis el van empresonar i, després de passar per diferents camps de concentració, va ser assassinat al castell de Hartheiem, centre d’extermini.
- 4. Després de la caiguda de Barcelona el 1939, moltes republicanes espanyoles (especialment dones i infants) van ser traslladades al Departament francès de la Dordonya. El juliol de 1939 es va establir el Camp de la Creu Roja a Sarlat per gestionar l’arribada d’aquestes refugiades.
- 5. Vicent Auriol, president de la República francesa de 1947 a 1954.
