Quan defensar la sanitat pública és qüestió de supervivència

Les veïnes de la Zona Nord es planten davant la desatenció institucional i tallen la C-17, el divendres 24 d’octubre, per denunciar que la salut s’està convertint en un privilegi.

El paviment de la C-17 cremava sota les pancartes i la dignitat d’un barri cansat. No era un tall de trànsit més, era un crit col·lectiu d’indignació. Divendres 24 d’octubre a les sis de la tarda, una concentració a la Plaça Roja de Ciutat Meridiana, amb desenes de veïnes de la Zona Nord, va sortir al carrer per dir prou. Prou d’esperes de més de trenta dies per veure un metge, prou de promeses buides, prou d’un sistema que deixa enrere les qui més el necessiten. “La salut no es ven, la salut es defensa”, cridaven mentre els cotxes tocaven el clàxon i la Meridiana s’omplia d’eco i de ràbia digna.

A Ciutat Meridiana, Torre Baró, Can Cuiàs i Vallbona, els mapes de la renda i els de la manca de recursos coincideixen amb una precisió insultant. Al CAP Zona Nord, només 13 metges i 3 pediatres atenen més de 18.000 persones. Segons l’acta interna del centre, cada facultatiu arriba a tenir fins a 1.700 pacients assignades, amb llistes d’espera que poden allargar-se dos mesos. Les baixes no es cobreixen, les jubilacions s’acumulen i el dret a la salut es desdibuixa entre contractes precaris i excuses administratives.

No és cap casualitat que la protesta neixi aquí. Nou Barris, històricament menystingut, torna a ser el termòmetre de les desigualtats urbanes i socials de Barcelona. Mentre des de l’Institut Català de la Salut (ICS) s’assegura que s’estan fent entrevistes per cobrir vacants, les veïnes veuen com la seva salut es degrada dia rere dia. La precarietat no és una circumstància puntual, és una política estructural.

“La salut no és un negoci”, deia una veïna del barri amb una pancarta feta a mà. I no exagerava, perquè el que estan fent és jugar amb les nostres vides i jugar amb un dret tan bàsic com el de la salut pública digne i de qualitat. La manca de professionals, les esperes inassumibles i la sensació d’abandonament institucional han convertit la lluita per la sanitat pública en una qüestió de supervivència quotidiana.

Segons l’acta de la Taula de Salut de Zona Nord, falten almenys cinc metges i és “impossible” garantir els terminis de visita que fixa el propi Institut Català de la Salut. Les professionals treballen al límit, però el sistema continua sense reforços. La salut pública s’aguanta, un cop més, sobre les espatlles de les que en porten el pes: les treballadores i la comunitat.

La mobilització d’aquest divendres va ser molt més que una protesta. Va ser un acte de resistència veïnal. Una manera de dir que la vida als barris populars també compta, que la salut no pot dependre del codi postal. Tallar la C-17 no va ser un gest de ràbia, sinó de dignitat.

En un context en què les institucions miren cap a una altra banda, la gent de la Zona Nord ha decidit no callar. Continuaran sortint al carrer fins que la sanitat torni a ser un dret i no un privilegi. Perquè defensar la salut pública, avui, és defensar la vida mateixa.