Carrer Ogassa, 35 anys de barraquisme vertical

Aquest article és una història coral, un recull de relats i converses amb veïnes del carrer Ogassa. Potser no és un espai on hagin passat grans esdeveniments, ni els 35 anys és una data important, però la idea d’aquest reportatge és retratar un espai i la seva gent durant un període concret de temps.

El corrent historicista que s’aplica en aquest article és l’école des annales i el seu corrent micro-historicista que va ser tan important en la tercera generació d’historiadors britànics d’aquesta tendència. Així, poder descriure un moment específic de la història a través de les seves protagonistes més directes, ens desmarca dels moments macro de la història del nostre districte, dels grans personatges i esdeveniments, per mostrar així l’alter civite. Desproveïdes d’històries magnànimes i plenes d’històries planianes. Per mantenir un sentit ampli i no personalitzar, les testimonis seran mudes, així el protagonista no és cap altre que el propi carrer i en conseqüència la gent que hi viu i hi ha viscut.

El carrer Ogassa és anterior a l’edifici, ja que forma part de les anomenades Cases barates, i és l’apèndix que cau a l’altre banda del passeig Urrútia. Aquesta filera de cases va ser l’única de les cases originals que va ser enderrocada. L’edifici, de titularitat pública, va ser projectat per l’arquitecte Emili Donato. El seu estil és podria definir com a nou-neo-gòtic, a maó vist i ponts de ferro que travessen de costat a costat, de parells a imparells. Les torres (parells) canvien de rodones a quadrades. Per unes, un edifici equilibrat, i per altres, un llegat dels edificis brutalistes dels anys 70 i 80. De fet, als números imparells les portes donen a l’exterior, potser un símil amb els pisos verds de Raimon Caselles (un altre reallotjament barraquista, 1984), on, amb aquest estil, es vol replicar les barraques d’on la majoria de veïnes són originàries, i així replicar la vida comunitària tan característica de les persones que havien viscut a les barraques.

Però no a totes les seves residents els agrada, com ens diu un veí: “És lleig, tancat, endogàmic i amb falta d’espai verd a l’interior, massa maó, ciment i reixa, és com fer-te veure i recordar-te cada dia que vius a un habitatge de protecció oficial”.

35 anys del reallotjament de barraquistes de Can Baró

L’octubre de 2025 farà 35 anys que les últimes barraquistes del Turó de la Rovira van aconseguir un pis al carrer Ogassa. Van ser un total de 90 famílies, que van entrar amb il·lusió en aquest macroedifici, que sobresurt del passeig Urrútia, cap a un descampat en aquella època, i cap al Parc Central avui dia. Aquestes 90 famílies, per diferents motius encara vivien a les barraques de Francesc Alegre. El mateix alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, va convocar un mes més tard a la premsa per enderrocar, simbòlicament, els últims habitatges. I va dir una de les frases, que potser cal recordar més avui dia: “El barraquisme és un fenomen que, si es donen les situacions socioeconòmiques adequades, pot tornar a aparèixer“.

L’Ajuntament de Barcelona i el Patronat s’ho van voler anotar com una gestió olímpica, però darrera hi havia molta lluita, encapçalada per les famílies que encara mantenien aquella anomalia habitacional. Un dels veïns ens ho recorda d’aquesta manera: “Vam tenir moltes reunions amb el Patronat, nosaltres teníem unes condicions i unes expectatives, i no vam voler renunciar, teníem clar que l’important no era només tenir un pis, volíem que les condicions socioeconòmiques de les famílies estiguessin normalitzades i fossin adequades per poder pagar els lloguers o la compra”. Aquestes lluites recollien el testimoni de les lluites transversals de l’AVV del Carmel a través de les diferents vocalies, com la de Barraques, una mica oblidada ja. S’ha de dir que els reallotjaments de 1977 (Canyelles) i 1984 (Can Baró) havien tancat el capítol del barraquisme al Carmel (realment Can Baró), pràcticament en la seva plenitud.

Un veí ens explica que el primer destí era Montbau i que el Patronat els va dir que les veïnes d’aquest barri d’Horta havien fet protestes en contra d’aquesta opció, “Nosaltres vam decidir no anar allà a viure, està clar que no volíem començar a viure amb actituds aporofòbiques i xenòfobes, llavors l’altre opció va ser anar a viure a un bloc de pisos a Nou Barris. Aquesta opció va entusiasmar”. Una veïna ens explica la seva reacció en assabentar-se que seria Nou Barris el districte de destí: “El meu pare va aconseguir un pis a Canyelles, per mi era un avantatge tenir a prop a la família i altres famílies barraquistes, a més, sabíem que Nou Barris és un districte germà amb les nostres lluites”. Dit i fet, el destí era el carrer Ogassa.

El sorteig es va fer a la seu del Patronat de l’Habitatge. “Recordo aquell dia, havíem fet un cadastre de necessitats, les famílies amb cinc o més persones tindrien pisos més grans”, així ho recorda una de les que hi van anar. Així, al sorteig hi van anar les famílies amb tota la quitxalla. La majoria de famílies eren hetenormatives, nascudes a Barcelona però amb pares i mares migrades des del sud de l’Estat espanyol, de tres a cinc criatures i moltes vegades l’avi i l’àvia els acompanyaven. “Aquell dia va ser molt emocionant, ens van donar un parell de jocs de claus, el safareig que es va formar després projectava un entusiasme ple d’alegria i projecció de futur, ens comunicàvem quin pis ens havia tocat i ho celebràvem totes plegades”, explica una veïna del moment que li van donar les claus.

Un cop aconseguit el projecte, després de l’estiu de 1990, l’entusiasme va omplir les diferents famílies. La transició entre els dos espais va estar plena de solidaritat, així explica un nen una de les jornades: “Jo tenia 9 anys, recordo que els que tenien cotxe (eren pocs) ens feien la mudança. Els nens i nenes, per arribar a Nou Barris ens va portar un veí que treballava a La Vanguàrdia fent el repartiment i ens va ficar a tots al camió i vam anar cap allà, va ser molt divertit”. Una veïna ens diu que no es van endur moltes coses, “era una forma de començar de zero, així que vam comprar –o molts familiars ens van regalar– mobles i aparells nous“. Una altra família, de les últimes en abandonar les barraques, ens fa aquest relat, que pot estar ple de dramatisme però que reflexa una forma de vida pragmàtica: “Un cop feta la mudança, vam entrar a la barraca amb malls i martells i vam arrencar el coure i el plom, si havíem de començar de zero al menys seria amb estalvis”.

La primera impressió dels pisos va ser la següent, així ens ho explica una veïna: “Només entrar, vaig veure la cuina, tan gran i amb tanta llum, a l’última barraca que vaig viure vaig plorar perquè era petita i picada directament a la pedra, amb tot trencat, i s’inundava amb les pluges, aquí vaig plorar per tot el contrari”. Una altra veïna ens recalca que no li van agradar unes mesures que va prendre l’Ajuntament, que van consistir en fer uns cursos de civisme, aquests els van fer al Casal d’avis que hi havia a l’antic Camp de la Montsant, al barri del Turó de la Peira: “Ens vam sentir del tot infravalorats i salvatges, com si no sapiguèssim viure en comunitat, en aquests vídeos ens ensenyaven on va la brossa, com agafar l’ascensor, o quins animals no podíem pujar al pis, del tot fora de lloc, però la nostra intenció no era cridar l’atenció, sinó viure tranquil·lament i tenir totes les eines que no havíem tingut mai per fer una vida normal“. De fet, el mite va ser més exagerat que la realitat, un veí de les Cases barates ens explica la següent anècdota: “Durant anys es va explicar que algú va veure com intentaven ficar un ruc a un ascensor, una altra versió deia un poni, després vam sentir que a la Mina va sorgir la mateixa història, sens dubte l’imaginari és cruel i crea relats que no tenen res a veure amb la realitat“.

Però igual que va passar a Montbau, va haver-hi veus que no estaven conformes i van mostrar la seva indignació, sense fonaments: “Jo vaig tenir por, abans de que vinguessin, en general als vuitanta va haver-hi molta delinqüència i drogues i ens feia por tot el que vingués de fora, però poc a poc vam perdre la por, al veure que eren veïns i veïnes que venien carregades de ganes de començar de zero, al temps vaig acabar fent amistat amb moltes d’elles, fins i tot els nens van compartir escoles”, diu una veïna d’un dels edificis del davant (Guineueta).

L’escenari un cop van arribar al barri va ser molt semblant al de les barraques, descampats, projectes a mig fer, espais abandonats i infrahabitatge. En aquell moment al davant hi havia un descampat on aparcaven camions i que estava travessat pel carrer Vilalba dels Arcs, que encara era transitable per vehicles. La part desapareguda del “manicomi” l’ocupava un parc improvisat de bicicrós i l’anomenat barri de les llaunes estava encara en peus, hi havia la Masia de Can Carreras, encara en actiu, al menys hi vivia gent. Així ho relata un dels que van ser nens en aquella època: “Jo no vaig trobar canvi amb les barraques, de fet el descampat s’inundava més que els del Carmel, crec que passen torrenteres per aquí, la pista de cros ens va ajudar molt, ja que vam trobar moltes connexions amb nens i nenes d’altres zones del barri“. El seu pare ens explica el següent: “Jo pensava que el nostre barri era Can Carreras, de fet era on feia tota la vida, a les Cases barates pràcticament no hi havia botigues ni oci, així que anàvem cap el que teníem davant, que eren les cases d’autoconstrucció que quedaven al barri, a més ens recordaven molt a les barraques”. De fet, Can Carreras és un barri desaparegut, se situava on ara hi ha el Parc Central i va ser el resultat de la parcel·lació de la Masia que rep el seu nom. Les barraquistes van veure que allà es vivia pràcticament igual que a les barraques.

Hem trobat que aquesta confusió era generalitzada. De fet, a la pregunta de si sabien on pertany el carrer, administrativament, la majoria el situa a Can Carreras, Ramon Albó, Guineueta i Cases barates, en aquest ordre. Però igual passava quan vivien a les barraques, ja que administrativament vivien a Can Baró, però se sentien del Carmel i, de fet, la vocalia de l’AVV la tenien al mateix Carmel que era el barri de darrera la mateixa muntanya, però compartien lluites.

Autogestió veïnal i tasca comunitària

Parlant de Can Peguera, no va ser un actiu molt implicat, ja que, potser, al ser l’apèndix de l’altre banda del passeig Urrútia, dificultava les relacions. Però si que una de les activitats que feien plegades van ser la festa del barri, que coincidia amb Sant Joan. Aquesta tenia una càrrega important, ja que a les barraques era bastant habitual fer fogueres acompanyades de sopars populars. El primer any, ja que no estava restringit fer fogueres a l’actual Parc Central, de forma organitzada les veïnes van fer una gran festa, sense suport institucional. Així ho explica una persona que hi va participar: “Ens vam juntar uns quants amics unes setmanes abans, ja teníem llenya, ja que havíem fet una cabana al costat de la Masia, i durant unes setmanes vam agafar mobles vells i sobretot les portes dels veïns que les havien canviat per unes reforçades, allò cremava bé“. L’any següent, la prohibició de fer foc al carrer va fer que Ogassa s’incorporés a les festes populars de les Cases barates, amb el “sopar de traje”.

Però on si es va involucrar l’altre banda d’Urrútia va ser amb l’esplai Tronada, des de l’any 1993 hi va haver un gran impacte amb les nenes i nens del barri, amb excursions i activitats setmanals i campaments a l’estiu. Així ho recorda una de les que era nena en aquella època: “Jo recordo, emocionada, esperar al dissabte i escoltar des de casa a les monitores que ens venien a buscar, actualment jo soc monitora”.

Al poc de viure allà, van reconèixer problemàtiques existents, que no eren alienes a altres parts de Nou Barris. Les veïnes les volien solucionar, una era la falta d’infraestructura sòciocultural, no havia res fora de la vida comunitària al carrer, així va néixer l’Agrupació del Carrer Ogassa i la seva Vocalia de Cultura, que va ser la més activa.

De fet, hi va haver una reunió entre l’Ajuntament, AVV de Can Peguera i l’Agrupació Ogassa. Així ho recorda qui va ser el president de l’agrupació: “Va ser una reunió molt tensa, la Urbana ens va dir que la sort que tenien era que el carrer amuntegava a un munt de delinqüents i aixi no estaven repartits pel districte. Em va fer mal i el que més mal em va fer va ser com l’AVV del barri de les Cases barates miraven de reüll. Em va semblar un insult, des d’aquell moment era qüestió d’orgull propi fer activitats per a joves i demostrar que érem autosuficients i que de les institucions només rebíem violències”.

La prioritat eren els nens i les nenes. No va ser molt difícil muntar dos equips de futbol al barri, així ho recorda un dels veïns que els va muntar: “No va costar molt fer un equip infantil i un cadet, els nens i nenes hi eren, però el que no teníem era infraestructura ni vestimenta, llavors vam aconseguir una que ja no feia servir un equip del districte, vam aconseguir la pista del Montsant per entrenar. Això ens anava bé però tenia un problema, no teníem camp propi, llavors mai podíem jugar a casa, això complicava els desplaçaments, ja que sempre jugàvem fora de casa“. Un dels nens d’aquella època ho recorda d’aquesta manera: “Era una bona forma de passar el temps, ens movíem por tot el districte, amunt i avall, amb les motxilles, recordo les primeres botes de futbol sala, per a mi era com ser professional, fins aquell moment jugava amb les bambes d’anar a l’escola”, una nena ens descriu els següent: “Jo era l’única nena i en cap moment ens vam plantejar que no podia jugar, es va muntar un equip mixte, als noranta, potser un dels primers, i vam guanyar les lligues infantils, fins que l’equip va ser assumit per la Montsant”.

Ja que venien les Olimpíades, l’Ajuntament va voler repartir l’esperit olímpic pels barris i oferia activitats. Una en la que va participar el club de futbol va ser un entrenament amb els Barcelona Dragons, aquesta activitat es va fer a les pistes de futbol de Via Favència, hi van participar els dos equips, l’infantil i el cadet. Així ho explica un dels nens que hi va participar: “No sabíem qui eren els Barcelona Dragons, tampoc sabíem que era el futbol americà, però ens van dir que venia un jugador del Barcelona (pensava que era el Barça) i ens regalaven samarretes, llavors allà vàm anar“.

El futbol sala va obrir moltes portes, de fet, hi havia nens i nenes de Can Peguera que van participar al Futbol Sala Ogassa. Aquesta iniciativa va ser una de les primeres que va obrir noves expectatives i va assentar precedents en la participació cultural al districte.

Mogudes per la febre olímpica, les veïnes d’Ogassa van anar de forma massiva a veure passar la torxa olímpica per Pi i Molist. Així ens ho explica una persona que va ser-ne testimoni sent una nena petita: “Ens van convidar, ja veus en aquella època sense internet, que passaria la torxa olímpica pel barri, hi vam anar de forma massiva, amb l’entusiasme d’anar a veure un espectacle, aquest no va ser gaire emocionant, de fet vaig escoltar que el nostre reallotjament va ser olímpic i volia saber que significava allò, un cop finalitzat no vaig entendre molt bé que era”. Potser aquest relat és una bona metàfora del que van significar els jocs olímpics per a les classes populars. Una torxa passant, moguda per un corredor, un instant d’extasi sense molta transcendència, que potser el “reallotjament olímpic” era allò? Un habitatge nou, però encara hi restaven les feines en negre, l’estigma, la pobresa, la falta de serveis públics i oportunitats. Les olimpíades eren canvis estètics, però amb una mancança total d’ètica. Durant els anys següents es va viure de ple el fruit d’aquest fracàs, en forma de desnonaments, promocionats pel Patronat de l’Habitatge.

Seguint aquesta màxima de fer activitats implicant a les més petites del barri, des del primer any, veient les carències socioeconòmiques, van fer repartiment de joguines a tots els infants. Va començar d’una forma tímida, a un bloc, i veient l’èxit es va decidir fer-ho a la resta. A l’any següent, es va comptar amb la col·laboració de l’antiga Bòbila, de la Sóller, que era on es recollien les joguines i es centralitzaven. Així ens ho explica un dels veïns que hi va participar: “Recordo perfectament com es va fer, vam contactar amb la Bòbila i amb bosses de la brossa ho vam anar a recollir, aquell primer any va ser una sorpresa perquè no vam avisar a la majoria de les famílies, em vaig disfressar de rei mag i vaig anar una per una a totes les portes del carrer, vam començar a les 20h de la tarda i vam acabar a les 2 del matí”. Veient l’èxit que van tenir, per l’any següent ho van fer així: “Vam implicar actors interns i externs, els i les veïnes es van implicar i a més era el primer any que participàvem a la cavalcada, la infraestructura era brutal, l’Ajuntament ja ens va deixar un dels baixos com a local, dos mesos abans ja començàvem amb la decoració del camió, mentre un altre grup s’encarregava del recompte de nens i nenes, recollida de joguines i el dia de reis, no la revetlla, muntàvem un escenari amb la crida de tots els nens i nenes, un a un, i l’entrega del seu regal. Vam aconseguir que l’Ajuntament ens deixes la tarima i teníem l’ajuda de l’AVV de Can Peguera, que ens deixava el local per assajar, ja que els nens i nenes tenien propostes artístiques, El bar del barri que era el local social del PSC, ens oferia la xocolata”. La participació a la cavalcada va durar dos anys, mentre la recollida i entrega de regals es continua fent avui dia. Parlant de nens i nenes, no es pot obviar un fet que va unir a les veïnes i van fer una acció reivindicativa que va transformar, urbanísticament, el barri. En el mateix mes, any 1995, van atropellar dues vegades el mateix nen, això va provocar manifestacions i talls del Passeig Urrútia i Vilalba dels Arcs, de forma indefinida, fins que l’Ajuntament posés un pas de vianants. Així ens ho explica una de les persones que hi va participar: “No podia ser que, tenint la quantitat de nens i nenes que teníem, l’Ajuntament no fes mesures de protecció, el mateix nen dues vegades, en el mateix mes, a més amb atestats de la Urbana on s’acredita que la culpa és dels vehicles”. Després d’un mes de protestes, es va aconseguir que l’Ajuntament posés mesures preventives, com és el pas de vianants. Afortunadament, el nen va sortir sense gaires ferides en les dues ocasions.

La construcció del Parc Central

Va ser l’any 1999 quan l’Ajuntament va portar a terme la seva promesa de transformació de l’espai i és a la primavera d’aquell any quan s’inaugura el Parc Central, al menys la primera part. Els 2000 van portar una renovació, no només urbanística, ja que veïnes que no venien d’un passat barraquista van comprar pisos i es van integrar amb la resta de les veïnes. La segona ampliació del parc va portar la construcció d’un altre edifici annex a Ogassa, del mateix estil, maó vista, però sense anomenar-se igual, ja que no estava als terrenys originals de les Cases barates. I per fí, la tercera i esperada ampliació del Parc va ser l’any 2007.

Al final del carrer, arribant a Fabra i Puig, s’alça un gratacel que destaca per sobre de les formes allargades de la resta d’edificis. S’ha de dir que les veïnes recorden amb tristesa la construcció d’aquest edifici, per aquest fet: “Un dia va sonar una alarma, de seguida, ja que moltes veníem de l’obra, sabíem que significava, un obrer havia tingut un accident, i pel que vam saber va morir un noi. La majoria de nosaltres som obrers i vam sentir una gran empatia, de fet ho vam sentir molt proper, ja que la majoria vam tenir familiars que van tenir accidents laborals”.

Mentres, un dels símbols del Parc –i en conseqüència del carrer– la Masia, va caure en desús i, després d’una ocupació, va patir un incendi el 2003, que va comportar el seu tancament per la Urbana, fins avui dia. Ara hi ha previst obrir una escola bressol municipal, així l’antiga Masia de Can Carreras passarà a ser un bé municipal i cobrirà una necessitat bàsica, tan reclamada.

Aquest parc urbà deixava enrere els descampats, els últims testimonis de les cases d’autoconstrucció de Can Carreras i l’últim vestigi de vida rural, com era la masia, que es manté en peu però sense activitat, com un testimoni mut del passat del districte.

Un dels reptes d’aquesta última dècada és el problema immobiliari (i on no?). De fet, sense ànim que sigui un denúncia cap a les persones sense sostre sinó cap a les institucions –i, com no, el mercat i els grans tenidors– Ogassa (i sobretot els seus porxos) són una extensió de l’alberg municipal, ja que aquest no poy donar cabuda a tota la demanda i molta gent es veu abocada a viure al carrer, però sota cobert. Les veïnes ho tenen clar: “La meva àvia, en arribar a Barcelona va viure a una cova a Francesc Alegre i ara ens toca veure com poques coses han canviat, sabem que és un deure de les institucions, però moralment no podem permetre que la gent visqui al carrer“.

Barraquisme vertical

Ara, 35 anys després de l’arribada de les barraquistes, el barri enfronta nous reptes, entre els quals hi ha el fenomen del barraquisme vertical. Aquest terme fa referència a les condicions de vida de moltes famílies que, malgrat habitar en habitatges verticals, enfronten situacions similars a les que vivien a les barraques. L’amuntegament és una de les principals preocupacions, a moltes llars conviuen fins a tres generacions, cosa que incrementa l’estrès i les dificultats econòmiques. Tal com explica aquest veí, nét de barraquistes, que viu en un pis del carrer Ogassa amb la seva mare i els seus avis: “La meva família va arribar del sud d’Espanya als anys 60. Al principi vivien en una barraca, ara estem tots apilats en un pis petit. Els meus amics d’altres zones poden permetre’s un lloguer, però jo no tinc opcions“. Aquesta veu és un ressò de moltes persones que creixen en entorns similars, on l’herència del barraquisme es manifesta en la densitat familiar i en la falta d’espai privat.

Les oportunitats laborals són escasses a Nou Barris. La industrialització, que alguna vegada va prometre ocupacions estables, ha deixat pas a la precarietat laboral. Una treballadora municipal comunitària que treballa al barri assenyala: “Molts dels joves no troben treballs que els permetin independitzar-se. L’ocupació informal i els contractes temporals són la norma. Això perpetua la dependència familiar i la falta de mobilitat social”.

Aquest estancament es veu exacerbat per la gentrificació que embarga a Barcelona. La ciutat, una de les més turístiques d’Europa, enfronta una crisi d’habitatge que empeny a les residents originals a les franjes més allunyades i menys desitjables. Segons un informe recent, l’oferta d’habitatges s’ha reduït, fent pujar dràsticament els preus de lloguer, excloent a les famílies de recursos limitats. Un veí i activista per l’habitatge digne sosté: “L’especulació immobiliària no sols altera la distribució social de la ciutat, sinó que també està convertint barris com aquest en llocs on els habitants originals han de batallar per sobreviure”.

Les infraestructures socials en aquest carrer fins fa poc eren insuficients. El 2017 va obrir un centre d’ocupació i una oficina de Barcelona activa. Potser una de les mancances més latents és la falta de referents amb estudis, la pròpia falta de formació limita les possibilitats de superació per a les noves joves. Les veïnes, quan han accedit a estudis superiors, indiquen que han estat les primeres a la seva família, així ens ho explica un veí que ja va néixer al barri i la seva família va venir de les barraques: “La meva àvia és analfabeta, només sap escriure el seu nom, la meva mare té estudis primaris, i jo vaig anar a la universitat, però obrir camí no és fàcil ja que no he tingut referents i moltes vegades ets sents sol”. En conversa amb una veïna i mare soltera que viu a Ogassa, expressa la seva frustració: “He intentat accedir a programes de capacitació, però les llistes d’espera són llargues i mai hi ha places suficients. Sento que els meus fills estan condemnats a la mateixa vida que jo he portat”, comenta amb tristesa. Aquesta jove representa a moltes famílies, que veuen com l’estructura del barri no respon a les seves necessitats. Sense espais municipals adequats, escoles sense recursos o centres de salut retallats, com és el cas de la Pediatria al CAP del Turó de la Peira, les nenes i adolescents creixen en un entorn que no fomenta el seu desenvolupament integral. La falta d’opcions porta a moltes a acceptar un destí de dependència i precarietat.

La incertesa persisteix. La dualitat entre el desenvolupament urbà i la protecció dels drets de les residents històriques és un dilema que segueix sense resoldre’s. Mentrestant, el barraquisme vertical continua sent un símbol, un dels problemes més acceptats per les seves veïnes.

El barraquisme al barri del Carmel i la seva traducció al barraquisme vertical del Carrer Ogassa són un clar reflex d’una realitat socioeconòmica complexa. Les generacions que habiten aquests carrers enfronten problemes estructurals que limiten les seves oportunitats d’ascens social, mentre que la gentrificació i la crisi immobiliària agreugen encara més la seva situació. La lluita continua i, encara que el futur és incert, la resiliència d’aquests barris podria ser la clau per a transformar el seu destí.

Tot i que sembli mentida, una de les preocupacions més grans és el “fantasma” de la turistificació, ja que venen del Turó de la Rovira i allà van veure que, carregades de paraules boniques, les administracions van transformar casa seva en un plató per a turistes i això va portar conseqüències negatives per a les veïnes que es van quedar al Carmel. Així ens ho explica una veïna: “Jo vaig néixer als canons, allà no pujava ningú, i ara, un cop ens van fer fora, està ple de turistes. Ara aquí ja comencem a veure a youtubers i, degut a la orografia del parc, a molts skaters. La por que tenim és que esdevingui un altre aparador de la ciutat“.

A més, el deteriorament de les infraestructures també és evident. Amb el pas del temps, molts edificis presenten esquerdes i signes d’oxidació, cosa que no només representa un risc per a la seguretat de les seves habitants, sinó que també reflecteix la manca d’inversió en el manteniment i la millora dels espais on viuen. Aquesta situació posa de manifest la necessitat urgent d’atenció i acció per part de les institucions públiques.

Per acabar, volem agrair a les veïnes d’aquest carrer i, en especial, a: Maria, Eloi, Manel, Verònica, Manolo, Lola, Carmen, Cristina, Eduardo, Carmen, Montse, Pilar, David, Juan Miguel, Sergio, Eusebio i moltes més, per regalar-nos els vostres records.