Reportatge fotogràfic de Xavier Ariza al bloc de pisos del carrer Ogassa, construcció que enguany compleix trenta-cinc anys, situada al passeig Urrutia, a cavall entre els barris de Guineueta i Can Peguera. El fotògraf de Noubarris.info ha retratat a veïns i veïnes d’aquest bloc de pisos, que és com un petit poble enmig de la ciutat.
L’edifici, de titularitat pública, va ser dissenyat per l’arquitecte Emili Donato. Per algunes persones es trracta d’un edifici equilibrat, per altres es considera un llegat dels edificis brutalistes dels anys 70 i 80.
La Neus a la part central de l’edifici, l’estil del qual és podria definir com a nou-neo-gòtic, amb els maons a la vista i els ponts de ferro que creuen tot l’interior de l’edifici.El Juan Miguel en una de les escales enreixades. Per a algunes veïnes la construcció és lletja i tancada, sense espais verds i amb massa maó, ciment i reixa.L’octubre de 2025 farà 35 anys que les últimes barraquistes del Turó de la Rovira van aconseguir un pis al carrer Ogassa. La Mercedes en va ser una d’elles.Van ser un total de 90 famílies que van entrar a viure en aquest macroedifici l’any 1990, provinents de les barraques de Francesc Alegre, al barri de Can Baró.La Carmen i la María José a l’interior d’una de les torres rodones del macroedifici. Amb el pas del temps, han sortit esquerdes i signes d’oxidació, cosa que és un perill per a la seguretat de les veïnes i denota una manca d’inversió en el manteniment per part de l’Ajuntament.La Victoria i el Jesús, mare i fill. Les generacions que habiten aquesta part de la ciutat enfronten problemes estructurals que limiten les seves oportunitats. L’oferta laboral, per exemple, és escassa a Nou Barris.La Dolores i el Manuel, parella. Tot i que sembli mentida, una de les preocupacions més grans és el fantasma de la turistificació, ja que venen del Turó de la Rovira i allà van veure com les administracions van transformar casa seva en un plató per a turistes.La María i l’Ivan, mare i fill. La dualitat entre el desenvolupament urbà i la protecció dels drets de les residents històriques és un dilema que segueix sense resoldre’s. Mentrestant, el barraquisme vertical continua sent un símbol, un dels problemes més acceptats per les seves veïnes.
