Quinze anys del 15M

Divendres 15 de maig es compleixen quinze anys de l’inici del moviment 15M i les acampades a plaça Catalunya i a d’altres llocs. Aquell cicle de lluites va tenir una forta repercussió, també a Nou Barris.

El diumenge 15 de maig de 2011 hi va haver manifestacions simultànies a totes les grans ciutats de l’Estat espanyol –entre elles Barcelona– per protestar contra la crisi econòmica i les retallades i per denunciar el règim bipartidista sorgit de la Transició l’any 1978. El mateix dia 15 diverses activistes madrilenyes van decidir donar continuïtat a la protesta acampant a la Puerta del Sol. L’endemà, dia 16, una vintena d’activistes barcelonines es van afegir a l’acció i van acampar a la plaça Catalunya. L’exemple va ser replicat per ciutats de tot el país. així naixia el moviment anomenat 15M o de les Indignades. Enguany se’n compleixen quinze anys.

Antecedents: la crisi hipotecària

Per més que el president Zapatero s’entestés a negar-la, la crisi econòmica va començar l’any 2006 amb l’esclat de la bombolla immobiliària als Estats Units, íntimament relacionada amb els préstecs hipotecaris. L’any 2007 la crisi immobiliària es va convertir en crisi financera i l’any 2008 la crisi econòmica es va globalitzar, estenent-se per tot el planeta i afectant a tots el països del món. Va ser la crisi econòmica més gran des de la Gran Depressió originada pel crac borsari de 1929.

L’extensió de la crisi va provocar revoltes ciutadanes per tot el món, destacant –des del mateix any 2008– les de Grècia o Islàndia. A principis de 2011 les revoltes van arribar als països àrabs del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient, en el que es va conèixer com la ‘Primavera àrab’, començant a Tunísia i provocant grans manifestacions i ocupacions de places, com la plaça Tahrir, a Egipte, preludi de les acampades del 15M.

A l’Estat espanyol, la crisi econòmica va derivar en una crisi política, social, institucional i territorial. La crisi va afectar primer a les classes mitges i a les persones que havien pogut accedir a una hipoteca, reduint dràsticament el seu poder adquisitiu i donant origen a la creació de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca (febrer de 2009). La gent més pobra, que mai havia pogut accedir a una hipoteca, que no tenia estalvis ni poder adquisitiu, no es va veure afectades en un primer moment per aquesta crisi hipotecària. Però després, les retallades van estendre la crisi a totes les capes de la societat. Els governs van retallar els pressupostos en despesa social per fer front a la crisi. A Catalunya el govern d’Artur Mas van començar a plantejar les retallades el mateix any 2011, retallades que en tan sols dos anys van reduir el pressupost de la Generalitat de Catalunya en un 20%. Amb aquestes retallades en sanitat, educació i altres sectors els governs van començar a desmuntat l’estat del benestar. Tot això va derivar en forts moviments de protesta que van posar en qüestió tot el règim polític sorgit de la constitució de 1978.

El moviment de les acampades

Les acampades de protesta es van estendre per tot l’Estat espanyol i per moltes altres ciutats del món. A la plaça Catalunya l’acampada va reunir a centenars de persones cada nit i a milers durant les activitats i protestes diàries. Era com una ciutat alternativa i es van crear comissions per organitzar la vida a l’acampada: cuina, comunicació, infraestructures, xerrades, accions, etc. Cada dia es feien assemblees generals per decidir la marxa de la protesta. Moltes persones que fins al moment no havien estat mai polititzades ni havien fet activisme, van començar a conscienciar-se i a actuar, donant pas així a tota una nova generació d’activistes.

El 22 de maig hi va haver eleccions municipals i el govern va prohibir les accions de protesta, tant el dia de reflexió, 21 de maig, com el mateix dia de les eleccions. L’acampada indignada va desafiar la prohibició i va fer l’assemblea més multitudinària fins al moment. Les autoritats no la van poder impedir.

El 27 de maig la policia va desallotjar violentament la plaça amb l’excusa de la seguretat, perquè l’endemà el Barça jugava la final de la Champions a Wembley contra el Manchester United i es preveia una gran concentració de culés a Canaletes. El desallotjament va provocar 121 ferides, però les crides a mantenir la protesta van funcionar, milers de persones es van agrupar al voltant de la plaça Catalunya i finalment es va poder tornar a ocupar per continuar amb l’acampada.

El 15 de juny l’acampada es va traslladar momentàniament als voltant del Parc de la Ciutadella per impedir als diputats arribar al Parlament, on s’havia de fer el debat dels pressupostos generals de la Generalitat, els de les retallades. Alguns diputats hi van haver d’entrar en helicòpter.

Finalment, el 30 de juny, 46 dies després, la policia va poder desallotjar definitivament l’acampada. Però un dels principals motius que va permetre a la policia fer el desallotjament va ser que les Indignades havien traslladat la protesta als barris.

El 15M a Nou Barris

Moltes activistes de Nou Barris van participar a l’acampada de plaça Catalunya i, quan es va decidir fer extensiva la protesta als barris, es van començar a organitzar com a barri. Així va néixer el l’Assemblea de Nou Barris de l’acampada, que després es va constituir en 15M Nou Barris. La primera assemblea es va fer a la mateixa plaça Catalunya el 22 de maig, dins la Comissió de barris. Allà es va decidir traslladar la protesta i les accions a la Marquesina de la Via Júlia.

El 25 de maig es va fer la primera assemblea a la Marquesina, es van organitzar comissions de treball i es va decidir tenir una permanència diària a la Marquesina, amb accions, assemblees i cassolades diàries, així com coordinar la participació a les protestes de ciutat conjuntament amb els altres barris. Els temes que més preocupaven eren les retallades en sanitat, educació, cultura, etc. I també l’habitatge, ja amb un gran reguitzell de desnonaments.

Al juny, a l’acampada de la plaça Catalunya es va decidir iniciar acampades als barris i així es va fer a barris com Sants, Gràcia o Sant Andreu. A Nou Barris no es va veure clar i no es va acampar, però es va mantenir l’activitat i la presència constant a la Marquesina, amb les diverses comissions de treball actives durant tot l’estiu, organitzant accions, fent difusió i coordinades amb les lluites dels altres barris i de l’acampada de plaça Catalunya. A partir del juliol, la nova regidora convergent del Districte, Irma Rognoni, va esdevenir el principal blanc de les protestes. El 25 de juliol es va fer una gran manifestació des de la Marquesina fins al Districte. La darrera assemblea del 15M Nou Barris a la Marquesina va ser a l’abril de 2012, poc després de participar a la vaga general del 29 de març.

15O, del món a Nou Barris

El 15 d’octubre hi va haver una gran mobilització a escala mundial, amb manifestacions massives a més de mil ciutats d’un centenar de països, sota el lema ‘Unides pel canvi global’. També va ser l’inici de l’acampada Occupy Wall Street. La manifestació de Barcelona va aplegar mig milió de persones i va ser la primera d’una sèrie de manifestacions que es van conformar amb columnes que sortien dels barris. La columna de Nou Barris va sortir de la Marquesina i es va dirigir cap a Fabra i Puig i la Meridiana, on es va unir amb la columna de Sant Andreu, després, a Glòries, es va unir amb les columnes del Clot i Sant Martí, i finalment es van unir totes a la manifestació general al Passeig de Gràcia.

En acabar la manifestació, una gran columna formada per més de dos mil activistes, amb el lema ‘De la indignació a l’acció’, es va dirigir en metro cap a Nou Barris, on es va ocupar un edifici al carrer Almagro, al barri de Verdum. L’edifici, anomenat 15O, es va fer servir per allotjar famílies desnonades i va ser un símbol del Moviment 15M. L’edifici també va tenir una part de centre social, que es va anomenar CSO La Rampa i que va ser molt actiu a Nou Barris durant anys; i va acollir, entre altres coses, el taller de bicicletes Biciosxs, nascut l’any 2005 al mateix barri de Verdum. L’edifici 15O va ser finalment desallotjat l’any 2018.

Nou Barris es cabreja

L’herència del 15M a Nou Barris va ser prou important, amb projectes com l’associació en defensa de l’habitatge, 500×20, o com la gran participació d’activistes de Nou Barris a col·lectius sorgits del 15M. Però si hi ha quelcom que cal destacar i que va tenir molta importància va ser la campanya ‘Nou Barris cabrejada, diu prou!’. Aquesta campanya, nascuda el setembre de 2012, va aglutinar a tot el teixit veïnal, associatiu i els moviments socials de Nou Barris en la lluita contra les retallades i els altres impactes de la crisi. Més de 110 entitats i col·lectius van signar el manifest de la campanya, que va estar activa fins el 2017, liderant les lluites socials a Nou Barris i generant gran quantitat d’activitats, denúncies i protestes, com la participació a la vaga general del 14 de novembre o com la gran manifestació que va organitzar Nou Barris cabrejada el 9 de maig de 2013 a la plaça Sant Jaume per presentar les seves reivindicacions a l’alcalde Trias. Les manifestants van omplir cinc metros sencers per arribar des de Nou Barris fins al centre de la ciutat.

L’herència del 15M

Molts projectes, col·lectius i lluites van sorgir al voltant del 15M o van tenir un gran ressò a partir de les acampades. Podem destacar: Ojo con tu ojo, Stop Bales de Goma, Fotomovimiento, Democracia Real ya!, la PAH, la Plataforma Auditoría Ciudadana de la Deuda (PACD), la Red Europea de Lucha contra la Pobreza y la Exclusión social, 15MpaRato, els Iaioflautas la Federación Anarquista de Gran Canarias, Xnet, Anonymous, No vull pagar, el Partit X o el Procés Constituent.

També cal destacar la creació de les marees, plataformes de lluita en sectors concrets, algunes de les quals continuen existint avui dia. Podem destacar: la Marea blanca, en defensa de la sanitat pública, la Marea groga, en defensa de l’educació pública, la Marea taronja, en defensa dels serveis socials, la Marea Violeta, contra les retallades en matèria d’igualtat, o la Marea Pensionista, en defensa de les pensions.

També cal destacar els partits polítics sorgits del 15M, que van intentar trencar amb el bipartidisme a l’Estat espanyol. Principalment Podem i totes les seves variants. Aquests partits van experimentar un creixement molt ràpid i, en el cas de Barcelona, Ada Colau va arribar a governar la ciutat entre 2015 i 2023. Aquests partits van passar per diferents governs a tot l’Estat espanyol, amb les seves llums i les seves ombres. Però el suflé va baixar igual de ràpid que havia pujat, el bipartidisme mai es va trencar i els partits a l’esquerra del PSOE van continuar ocupant el mateix espai que abans ocupaven els seus predecessors, des d’Anguita a Saura. També cal esmentar el cas de la CUP que, tot i que amb un procés diferent, també va experimentar un fort creixement després del 15M.

15 anys després

Avui, quinze anys després del 15M, la crisi econòmica que va portar a les acampades no ha acabat. Al contrari, no ha fet més que empitjorar, amb el rescat de la banca, l’aprofundiment de les retallades, l’arribada de la crisi climàtica, la pandèmia, els profunds canvis tecnològics, l’augment del militarisme i els conflictes armats i les diferents crisis migratòries, ja siguin provocades per fenòmens climàtics, polítics o bèl·lics.

Les lluites socials, en canvi, no sembla que remuntin als nivells de fa quinze anys. Les causes són múltiples i no és la intenció d’aquest article esclarir-les, però segur que l’individualisme i el control social que propicien les noves tecnologies (xarxes socials, fake news, etc.) hi tenen molt a veure. També es podria dir que els nous partits polítics van tenir un cert efecte desmobilitzador que encara persisteix, amb moltes activistes que abans estaven als carrers i ara estan als escons, carteres, conselleries i ajuntaments. Els profunds canvis que ha experimentat la societat en els darrers anys, amb la migració massiva, amb l’auge de l’extrema dreta, amb la precarietat i la pobresa cada cop més esteses, també hi tenen a veure. I moltes altres coses que caldria anar analitzant. En tot cas, és evident que, a part del procés independentista, no hi ha hagut en els darrers anys les mobilitzacions massives que hi va haver en aquella època, ni tan sols per fets tan greus com la massacre de Gaza.

Mentrestant, els desnonaments segueixen a l’ordre del dia, el sensellarisme no para de créixer, així com les morts al Mediterrani i als països bombardejats pels orats Trump, Netanyahu i aliats. La corrupció segueix estant a l’ordre del dia i la sanitat i l’educació públiques continuen sent desmuntades dia a dia, per no parlar del deplorable estat de la xarxa de rodalies.

Probablement l’únic moviment que no ha decaigut ha sigut el feminista que, al contrari, no ha parat de créixer en els darrers any i, en molts casos, ha liderat potents lluites socials, aconseguint imposar moltes de les seves demandes a l’agenda política i social.

Nou Barris no escapa a aquesta dinàmica, la campanya ‘Nou Barris cabrejada, diu prou!’ ja fa anys que va desaparèixer i, tot i que la mobilització segueix ben present al carrer, amb entitats com el Sindicat d’Habitatge o el Comitè de Suport a Palestina, fa anys que no hi ha una campanya unitària i massiva. Però sempre hi ha una espurna d’esperança i a Nou Barris aquesta espurna es diu ‘Nou Barris en lluita’, la nova campanya que pretén recuperar l’esperit contestatari i unitari del Nou Barris cabrejat. Que aquesta nova campanya creixi o no, dependrà del suport que li donin els diferents actors i actrius que conformen el teixit associatiu i veïnals i els moviments socials de Nou Barris.