Nou Barris contra la guerra i la despesa militar

Tu pagues, ells maten: les conseqüències de la despesa militar i la indústria armamentística*.

En un moment d’escalada dels conflictes internacionals i d’augment generalitzat de la despesa militar, diferents col·lectius i persones del districte de Nou Barris han impulsat l’Àgora contra la Guerra, un espai de debat, formació i organització veïnal que es reuneix al Casal Popular Tres Voltes Rebel amb l’objectiu de fer visible el rebuig a les guerres i a les seves conseqüències sobre la classe treballadora. La iniciativa neix de la convicció que la militarització, lluny de ser una qüestió allunyada de la vida quotidiana, té implicacions directes sobre les prioritats polítiques i sobre la distribució dels recursos públics.

En un context internacional marcat per l’escalada dels conflictes i per un discurs dominant que apel·la constantment a la seguretat i a la necessitat de reforçar les capacitats militars, convé preguntar-se quines són les prioritats polítiques que s’estan construint i quines conseqüències tenen sobre les nostres societats.

L’augment de la despesa militar que s’està produint a escala global no és una resposta conjuntural ni un fenomen excepcional. Respon a una tendència sostinguda que consolida un model basat en la militarització, la competència geopolítica i la normalització del conflicte permanent. Aquesta dinàmica no és aliena a la realitat de l’Estat espanyol.

Si anem més enllà del pressupost oficial del Ministeri de Defensa i observem les dades elaborades pel Centre Delàs d’Estudis per la Pau, als quals s’ha tingut accés per elaborar aquest article, comprovem que la despesa militar real de l’Estat espanyol supera àmpliament les xifres que habitualment apareixen en el debat públic. Als 14.453 milions d’euros del pressupost consolidat s’hi afegeixen ampliacions de crèdit i altres partides vinculades a l’estructura militar de l’Estat —classes passives militars, suport a la indústria armamentística, organismes internacionals o interessos del deute— fins a situar la despesa total al voltant dels 39.476 milions d’euros, l’equivalent al 2,42% del PIB.

Aquestes xifres no són una simple qüestió comptable, sinó que reflecteixen unes prioritats polítiques molt concretes. Perquè els pressupostos no són neutrals: expressen quins interessos es decideix protegir i quines necessitats es consideren secundàries. Mentre es repeteix que no hi ha recursos suficients per garantir el dret a l’habitatge, reforçar la sanitat pública o ampliar els serveis d’atenció social, els recursos destinats a l’estructura militar no deixen de créixer a l’Estat espanyol.

Aquesta aposta per la militarització té també una dimensió ecològica que sovint queda fora del debat públic. Les guerres no només provoquen morts, desplaçaments i destrucció material; també arrasen ecosistemes, contaminen sòls i aigües i agreugen la crisi climàtica. Al mateix temps, els exèrcits i la indústria militar constitueixen una de les grans fonts d’emissions i consum de recursos del planeta. Resulta paradoxal que, davant d’una emergència ecològica sense precedents, es destinin milers de milions d’euros a aprofundir en una dinàmica que accelera la destrucció de les bases materials que sostenen la vida. Però resulta més paradoxal la inacció popular davant aquesta pràctica autodestructiva de la societat.

Tot això no es pot entendre al marge del funcionament del capitalisme contemporani. La necessitat d’expansió permanent, la competència pels recursos i la recerca de noves formes d’acumulació converteixen la guerra i la militarització en instruments estructurals, i no pas en simples accidents històrics. El complex militar-industrial no és una anomalia, sinó una expressió d’aquesta lògica.

Imperialisme, la renovació del feixisme i l’imperi de la por

Que els països rics promoguin contínuament guerres arreu del món per controlar recursos o zones d’interès geopolític és una pràctica profundament vinculada a una llarga història d’imperialisme i colonialisme. La riquesa de les potències occidentals s’ha construït històricament sobre l’explotació de pobles i territoris subordinats, i moltes de les dinàmiques actuals —intervencions militars, dependència econòmica o disputa pels recursos naturals— no són altra cosa que una actualització d’aquelles relacions de dominació. No és casual que bona part dels conflictes contemporanis es concentrin en territoris històricament colonitzats o especialment rics en recursos estratègics.

Tanmateix, la militarització no es construeix únicament a través dels pressupostos i de les armes. Necessita també un determinat clima cultural i polític. La producció de por, la construcció d’enemics interns i externs i la normalització del discurs securitari constitueixen una part essencial d’aquest procés.

En aquest sentit, l’auge internacional de l’extrema dreta i la reaparició de formes renovades de feixisme no poden ser interpretats com a fenòmens aïllats. Els discursos d’odi contra les persones migrants, contra les minories i contra qualsevol expressió de dissidència contribueixen a legitimar una cultura política basada en l’exclusió, la jerarquia i l’autoritarisme. Quan aquestes idees deixen de ser marginals i passen a formar part del debat públic i institucional, s’eixampla progressivament el camp del que és acceptable i es deterioren les bases (democràtiques?) més elementals de la convivència.

La militarització i el feixisme contemporani no són processos independents. Es reforcen mútuament. La por alimenta l’autoritarisme i l’autoritarisme justifica més control, més despesa militar i més limitacions dels drets i les llibertats.

Debat i organització com a formes de resistència

Davant d’aquesta realitat, la qüestió de fons no és només si cal gastar més o menys en defensa. El que està en joc és quin model de societat volem construir i quins interessos volem posar al centre. Perquè la guerra, la pobresa, les desigualtats socials, la destrucció ecològica del planeta i l’auge dels discursos d’odi no són fenòmens inconnexos, sinó expressions diferents d’un mateix sistema de dominació.

Per això, oposar-se a la guerra no significa simplement reivindicar la pau com una abstracció moral. Significa qüestionar les condicions materials que fan possible la militarització, disputar les prioritats polítiques i assumir que darrere dels conflictes hi ha interessos econòmics i de classe molt concrets.

En un moment de creixent autoritarisme i d’escalada militar, prendre partit implica també defensar una perspectiva internacionalista, antifeixista, anticolonial, antiimperialista i ecologista, i entendre que només l’organització col·lectiva i la confrontació amb les estructures que sostenen aquestes desigualtats poden obrir la porta a una transformació profunda de la societat.

L’Àgora contra la Guerra vol contribuir modestament a aquest debat des de Nou Barris, generant espais de trobada, reflexió i organització davant d’un procés de militarització que afecta directament les condicions de vida del veïnat de Nou Barris, així com a la classe treballadora dels Països Catalans. Qualsevol persona o col·lectiu que comparteixi aquesta preocupació i vulgui participar en aquest espai pot posar-se en contacte a través del correu cp3voltesrebel@gmail.com.

En un moment en què la guerra i l’autoritarisme guanyen centralitat, construir espais de pensament crític i d’organització popular continua sent una necessitat veïnal de primer ordre.

* Albert Villacampa és militant del Casal Popular 3 Voltes Rebel i membre de l’Àgora contra la guerra.