Unitat antifeixista, per una terra de tothom

En relació a la convocatòria de dijous 10 de setembre per combatre la presència d’Aliança Catalana al Fossar de les Moreres.

Els Països Catalans: una comunitat construïda des de baix

Quan parlem dels Països Catalans, no parlem d’una comunitat tancada, ni homogènia, ni que englobi únicament aquells amb vuit cognoms catalans. Els Països Catalans són el resultat de segles de transformacions, de desplaçaments, de conflictes i de lluites. I, sobretot, són el resultat de l’organització de les classes populars que els han habitat.

I això és important recordar-ho avui, quan l’extrema dreta sembla envair tots els espais de la nostra vida (al carrer, a les xarxes socials, a les institucions…). Però també és important recordar-ho quan partits com Aliança Catalana intenten presentar-se com a salvadors de Catalunya i de la catalanitat. Però abans de preguntar-nos qui (o què) és Aliança Catalana, ens hem de preguntar com és aquest país que diuen voler defensar.

Aquí és on hem de parar-nos a recordar tots aquells avis i àvies, pares i mares, de moltes de nosaltres: centenars de milers de persones procedents d’Andalusia, Múrcia, Extremadura, Galícia, Aragó i altres territoris de l’Estat espanyol, que van arribar empeses per la pobresa, la manca d’oportunitats i les conseqüències de la dictadura franquista. No eren inversores, ni grans propietàries. Eren la classe treballadora que en arribar a aquest indret, habitar-lo, treballar-hi i fer comunitat ja estaven formant part del poble treballador català. Aquelles que no van limitar-se a ocupar un espai dins d’aquesta societat, sinó que també la van transformar.

El nostre districte és un clar exemple d’aquesta herència: centenars de persones es van organitzar per exigir escoles, ambulatoris, transport, equipaments públics, habitatge digne i drets bàsics. Un barri construït i lluitat a base de moviment veïnal, tan important també al conjunt del país, ja que va ser una de les grans expressions d’autoorganització popular durant el franquisme i la transició. D’entre aquestes lluites, ens cal aturar-nos a la lluita en defensa del català. Perquè van ser aquelles famílies vingudes d’arreu de l’Estat espanyol les que van protagonitzar les lluites en defensa de l’escola pública i en català. Per a què les seves filles tinguessin els mateixos drets i oportunitats que la resta d’infants.

És essencial que recordem tot això avui, ja que hi ha qui pretén fer-nos creure que immigració i catalanitat són incompatibles. Però la història dels nostres barris explica precisament el contrari: que la catalanitat no és un concepte essencialista (és a dir, que no és definit per essència i de forma abstracta, que no es transmet per la sang ni per herència) sinó que es construeix i es transforma al llarg de la història. Això és perquè la catalanitat i els Països Catalans també els han construït la classe treballadora migrant, la d’ahir i la d’avui, independentment del seu origen o color de pell.

Així ho expressava el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans) el 1977 en la seva revista Lluita: “Els Països Catalans són, com a nació, un fet dinàmic. I el seu motor és la lluita de classes. El problema que se’ns planteja no és el d’integrar els immigrants en quelcom ja fet, sinó el
d’inserir-los en una dinàmica de classe. Els immigrants poden i han d’aportar a aquesta dinàmica, al moviment d’alliberament nacional-popular català, tots els seus valors, la seva creativitat i les seves experiències de lluita”.

L’extrema dreta també parla català

Hem d’assenyalar Aliança Catalana com a enemic, ja que el seu projecte polític de país és contrari als interessos de tota la classe treballadora. Perquè la suposada “independència” que ells defensen és compatible amb reforçar fronteres, augmentar el poder de les forces de seguretat i construir una societat cada vegada més desigual. Però les seves contradiccions són evidents: mentre es presenten com una alternativa a l’Estat espanyol i l’espanyolisme, la seva màxima dirigent ha arribat a afirmar que és “una llàstima que els de VOX siguin tan espanyols perquè si no ens entendríem molt bé”. També ho hem vist les últimes setmanes, en què un exèrcit de Josep Maries s’ha dedicat a fer un linxament públic per mitjà de comentaris sexualitzants i masclistes a la regidora de la CUP Moià. Diferent bandera, però mateixos interessos i lògiques racistes, classistes i masclistes.

I ho veiem dia a dia en aquells municipis on tenen alcaldies o regidors; els seus esforços no es dirigeixen a confrontar l’Estat espanyol ni a transformar les condicions de vida de la classe treballadora, sinó a perseguir i criminalitzar les veïnes migrades i racialitzades, així com a atacar el moviment popular, els casals i els ateneus. Aliança Catalana assenyala les persones migrants com a responsables de problemes com l’habitatge, la precarietat o la saturació dels serveis públics, mentre el seu programa defensa reduccions fiscals, la supressió dels impostos de patrimoni i successions i un marc més favorable als interessos empresarials. Mentre divideixen la classe treballadora entre “els d’aquí” i “els de fora”, llauren el terreny per afavorir els qui acumulen riquesa i es beneficien de la nostra explotació.

El seu projecte polític no neix del buit, sinó que apareix com una expressió concreta de l’auge de l’extrema dreta internacional al nostre territori i com a conseqüència del reflux de l’independentisme després del procés. És aquí on Aliança Catalana intenta instrumentalitzar la catalanitat i convertir-la en una identitat defensiva: una frontera entre els qui considera legítims i els qui presenta com una amenaça. Utilitzen la catalanitat i els seus símbols per a objectius purament partidistes, racistes i per mantenir l’statu quo.

Un altre model és possible

Quan diem que l’esquerra independentista lluita per uns Països Catalans lliures, socialistes i feministes, volem dir que defensen una nació construïda des de baix, des de la comunitat, que sigui feminista, antiracista i antifeixista. Perquè el poble treballador català és una comunitat política construïda per persones que comparteixen unes condicions de vida, unes lluites i un projecte de futur. Un sol poble, que més enllà de les seves procedències o arrels, vol caminar cap a un futur comú.

Lluiten perquè l’escola pública i en català no sigui un element per separar-nos dels qui arriben, sinó una eina que ens permeti entendre’ns com un mateix poble. Perquè els nostres barris no siguin espais de conflictes entre “les d’aquí” i les persones migrades o racialitzades, sinó espais on teixir xarxa i autoorganització. Per fer entendre que el problema de l’habitatge no és que t’ocupin el pis del costat, sinó qui no permet que puguem accedir a una llar dignament perquè la converteix en una mercaderia. Lluiten per acabar amb aquells qui viuen dels beneficis de la nostra feina, no de la migrant que es veu obligada a acceptar condicions laborals més precàries. Lluiten per organitzar el poble treballador català i per construir una nació que ens permeti decidir sobre les nostres vides. Sobre l’habitatge. Sobre el treball. Sobre els recursos, l’educació i la sanitat. Sobre l’economia i el model productiu. Sobre el territori. Sobre la llengua. Perquè l’alliberament nacional només és possible si va acompanyat de l’alliberament de la classe treballadora.

Contra l’extrema dreta: organització i lluita

Per sort podem dir que l’avenç de l’extrema dreta i d’Aliança Catalana no són inevitables. I, especialment, que això no està passant en un país desorganitzat.

Els últims anys hem vist créixer i reorganitzar-se diferents expressions de les lluites populars: el moviment feminista, el sindicalisme combatiu, el moviment per l’habitatge, el moviment estudiantil, les mobilitzacions per Palestina, les lluites antiracistes i la defensa dels serveis públics. Hem estat braç a braç plantant cara al Brunch Electrònic a la seu del Districte. Hem vist sorgir coordinadores com Territori Antifeixista i campanyes com “Nou Barris en lluita”. Hem vist el districte sencer organitzar-se per una cursa antiracista, o en suport a les persones que viuen davant de l’alberg. Hem vist unes festes majors carregades de reivindicacions i en contra de la presència i actuacions policials. Hem vist alçar-se la classe treballadora en diferents moments, per diferents motius i en diferents territoris.

Aquesta és una contradicció que l’extrema dreta no podrà resoldre. Perquè nosaltres també tenim un projecte de futur a defensar. Tenim determinació, ràbia i esperança. Volem construir un futur que no busca un enemic entre les nostres veïnes. Defensem un projecte capaç d’unir i organitzar la classe treballadora. Que pot convertir la ràbia en lluita. La precarietat en solidaritat. El malestar en poder popular. Per això a l’extrema dreta se l’ha de combatre des de totes les trinxeres, també al carrer. Se l’ha de combatre construint organització popular. I el 10 de setembre és un pas més en aquesta direcció.

Aliança Catalana vol fer del Fossar de les Moreres un escenari anual del seu projecte polític, i no podem permetre que l’extrema dreta s’apropiï d’un espai que ha estat històricament de l’independentisme d’esquerres i les lluites populars, ni que l’utilitzi per pregonar el seu discurs racista.

Aquest 10 de setembre, l’esquerra independentista ha convocat, amb el suport de diverses organitzacions i espais antifeixistes, una mobilització sota el lema “Unitat antifeixista per una terra de tothom”. Una crida a totes aquelles que entenem que no podem deixar que l’extrema dreta, sigui o no catalana, avanci ni que normalitzi el seu discurs. Cal una demostració de forces, una manifestació massiva en què les independentistes, les antiracistes, les socialistes, les feministes i totes les lluitadores ens fem de nou el NO PASSARAN.

Aquesta mobilització no és només una resposta a un acte concret. És una resposta a un fenomen més profund: l’avenç de l’extrema dreta als Països Catalans i la seva capacitat per convertir el racisme, el xovinisme i l’autoritarisme en opcions polítiques normalitzades. És una disputa política per decidir quin país volem construir i qui té dret a definir què significa ser català.

Juntes tenim la capacitat de desbordar l’enemic i deixar ben clar que podem capgirar la realitat. El 10 de setembre no només defensem el Fossar, defensem el nostre futur com a poble.

La catalanitat no és seva. Els Països Catalans no són seus. El futur tampoc. Unitat antifeixista, per una terra de tothom. Ens veiem aquest dijous, 10 de setembre a les 17h, al Fossar de les Moreres.