Crònica d’una apropiació: ‘El 47’, el PSC i la folklorització de la nostra lluita

Article d’opinió

El sis de setembre s’estrenava als cinemes la pel·lícula “El 47”, un homenatge que fa la indústria cinematogràfica a les lluites de les veïnes de Torre Baró en resposta a la manca de transport públic a un barri ja de per si apartat. Dos mesos després, la pel·lícula ja es troba fora de cartelleria i arrossega un guany de més de tres milions d’euros i projeccions a quasi dos-cents cinemes. A més d’això, s’han organitzat diversos “tours” per Torre Baró de la mà del director i diferents agents polítics, i un intent vergonyós per part del PSC de gratar vots a la Zona Nord del nostre districte, que culmina amb el bateig d’una rotonda sota el nom del protagonista de la pel·lícula, “Manolo Vital”.

Davant d’aquest panorama ens toca preguntar-nos: per a què ha servit aquesta pel·lícula? En aquest article intento donar resposta a aquesta qüestió, fent balanç de les tendències polítiques que s’amaguen rere del discurs de la pel·lícula i del PSC. Tot i que de manera ràpida es pot resumir de la següent manera: per una banda, per a la creació d’un producte cultural per part d’una indústria cinematogràfica elitista que s’ha aprofitat d’una peça clau de la memòria històrica de la classe treballadora de Nou Barris per capitalitzar-la i folkloritzar-la; per una altra banda, per a la rentada de cara del PSC, un partit que ha aprofitat aquest relat per treure rèdit polític mentre es dedica a reprimir sistemàticament qualsevol forma d’organització de la classe treballadora.

Un sol veí enfront del món

A la pel·lícula de Marcel Barrena veiem com l’arribada del transport públic al barri de Torre Baró va ser gràcies als esforços individuals del protagonista, en Manolo Vital, qui es presenta quasi com un heroi del barri.

Res més lluny de la realitat: en Manuel Vital, el vertader veí de Torre Baró, no era simplement un “activista veïnal”, tal com es dona a entendre a la pel·lícula o com s’ha esforçat tant a repetir el PSC; en Manuel era un sindicalista i comunista organitzat políticament. La seva activitat política anava molt més enllà del que aquest relat intenta donar a entendre. Això vol dir que el segrest de l’autobús no va ser fruit de l’espontaneïtat d’un veí cabrejat sinó de la convicció política d’un militant comunista. En definitiva, va ser un acte de desobediència col·lectiva i organitzada, així com d’una estratègia políticament motivada. 

Però això, és clar, no encaixa dins la visió folkloritzada que aquesta pel·lícula té del segrest…

La fórmula màgica del PSC

Però, que vull dir amb visió folkloritzada? Bé, aquest concepte es refereix a quant les lluites reals de la classe treballadora, les nostres lluites, són abstreies artificialment per convertir-les en un simple relat preparat per extreure’n benefici econòmic i rèdit polític. 

En lloc de ser entès com a part del moviment real que comença fa segles i arriba fins a les lluites d’avui, l’ara ja més que mític segrest del bus es transforma en… una pel·lícula, un seguit de xerrades institucionals o en una nova parada de bus oficialitzada per l’Estat.

És la mateixa fórmula que màgicament fa d’un militant comunista un activista veïnal! 

Aquesta fórmula, que fa d’una lluita col·lectiva una conquesta individual, pertany al repertori ideològic de la burgesia i els seus partits polítics professionals, i serveix per trencar la nostra història de lluita. Em sap greu haver de dir-li això al PSC i a Marcel Barrena, però nosaltres som els hereus de les nostres lluites; la història dels revolucionaris pertany als revolucionaris.

Perquè el que no ens pot passar desapercebut és la forma en la qual el PSC ha instrumentalitzat aquest relat folkloritzat de la nostra història per extreure rèdit polític. De la mateixa forma que no ha passat desapercebuda la seva presència a la preestrena de la pel·lícula al teixit associatiu de Torre Baró o l’acte en honor i memòria d’en “Manolo Vital”. 

Si una cosa ha sabut fer bé el PSC, és rentar-se la cara amb reivindicar aquesta història de l’heroic veí que va segrestar un autobús; celebrant victòries del passat com si res tinguessin a veure amb el present. Sembla que el PSC vol donar per morta la nostra lluita…

El vincle entre el passat i el present: la revolució al centre

És aquí on no pot estar més equivocat, perquè la mateixa classe que al 78 segrestava el 47, avui s’organitza per aturar els desnonaments que el mateix PSC vol executar; la mateixa classe va sortir als carrers el dia 23N per la baixada dels lloguers, i es manifestarà per defensar els casals, espais okupats o associacions del barri; aquesta mateixa classe s’enfronta a multes i penes de presó per plantar-los cara. Ja ho deia unes línies més amunt: la història dels revolucionaris pertany als revolucionaris, no als polítics professionals.

Davant de la hipocresia del PSC, que s’aprofita de les nostres lluites mentre les reprimeix, necessitem tenir la capacitat de proposar un projecte propi que estigui radicalment diferenciat del seu projecte, que no és només el del PSC, sinó el de la burgesia. Necessitem deixar de dependre de les seves polítiques i institucions. Com a classe treballadora necessitem fer la nostra pròpia política; una política que es defineixi no pels vots que pugui obtenir, ni les reformes que aconsegueixi, sinó per posar la revolució al centre de la seva lluita: aquest és l’horitzó que ha de guiar la nostra política.

La forma d’honorar als nostres referents no pot ser una trista marquesina. El segrest d’un autobús l’any 1978 no pot ser un record nostàlgic aprofitable per qualsevol polític, sinó un moment més dins d’una llarga història de lluita proletària que mai ha deixat d’existir, i que de fet avui pretén irrompre més forta que mai. Per tant, el millor homenatge que podem fer a totes les generacions de revolucionaris que van treballar per un món millor és fer-ho millor que ells i anar encara més lluny!