Nou barraquisme a Collserola

Reportatge sobre els nous assentaments barraquistes a la falda de la Collserola de Nou Barris.

[Les fotografies d’aquest article no van associades a persones ni ubiquem els espais, per protegir a les residents de les quals es parla i així eliminar qualsevol assenyalament que hi pugui haver i no sumar una violència més a la seva fragilitat. A les entrevistes s’han canviat el nom per mantenir l’anonimat de les persones que hi han participat.]

A la perifèria de Nou Barris, districte que conviu amb la bellesa natural del Parc de Collserola, s’amaguen realitats que difícilment s’associen amb la rica cultura urbana d’aquesta ciutat. Els assentaments informals, els habitatges en coves i la reutilització d’estructures abandonades són part d’un infrahabitatge que reflecteix la crisi residencial que colpeja a milers de persones. Mentrestant, les polítiques del Partit Socialista de Catalunya (PSC) semblen perpetuar un cicle d’absentisme municipal i aporofòbia, deixant a aquestes ciutadanes en una zona liminar.

La Realitat dels Assentaments

A mesura que un s’endinsa en els pujols de Collserola, és probable que es trobi amb petits assentaments, construïts amb materials reciclats i sovint en condicions precàries. Aquestes estructures no sols representen la necessitat bàsica d’una llar, sinó també la lluita de persones que busquen escapar de la pobresa extrema que els ha portat a aquesta situació.

Els assentaments a l’aire lliure van sorgir com a resposta a la falta d’habitatge assequible en les àrees urbanes. En molts casos, aquests espais són habitats per migrants que volen passar desapercebudes, invisibles. De fet, el gran Paco Candel al llibre “Els altres catalans”, defineix així una barraca: “No s’entén una barraca sense una altra al costat”. En aquest cas, aquesta tendència es trenca, ja que els diferents punts són distants i aïllats. També hi ha natives que són víctimes de la crisi econòmica, no saben de quina onada de les que hem viscut, o potser sempre han estat en situació de sensellarisme.

Les coves, que antany van ser explotacions mineres, s’han convertit en habitatges per a aquelles que no tenen un altre lloc on anar. Aquestes construccions, moltes vegades inadequades i perilloses, es converteixen en una opció desesperada per a qui busca un sostre. Igual que ponts, que són per millorar les comunicacions, conserven sota el seu paraigua la condició d’infraestructura bàsica, ja que sense ell, ni de les pluges tindrien refugi algunes persones.

En el recorregut per Collserola, un es troba també amb estructures antigues que, encara que inicialment dissenyades per a altres fins, han estat ocupades per persones en situació de vulnerabilitat. Aquestes, majoritàriament abandonades, ofereixen una solució temporal per a aquelles que han perdut l’esperança d’accedir a un habitatge digne.

Les organitzacions socials han denunciat aquesta pràctica, alertant sobre la inseguretat i les condicions insalubres en les quals viuen les seves ocupants. No obstant això, moltes d’aquestes persones prefereixen enfrontar-se a aquest risc abans que retornar al carrer. Les habitants d’aquestes antigues estructures conten històries de resiliència i adaptació, mentre l’administració local sembla mirar cap a un altre costat.

Polítiques del PSC i l’absentisme municipal

El PSC, històricament en el poder a Barcelona, ha traçat polítiques que, en general, busquen atreure inversió. No obstant això, aquestes accions sovint arriben acompanyades d’una falta d’atenció cap als sectors més desfavorits. L’infrahabitatge a Collserola és un clar exemple de com les decisions polítiques poden ignorar les necessitats més urgents d’una part significativa de la població.

Els crítics argumenten que el PSC ha adoptat una postura aporofòbica, on les polítiques públiques són dissenyades sense considerar a aquelles que viuen en la pobresa. En lloc d’implementar solucions efectives que abordin la crisi d’habitatge, les autoritats municipals han optat per un enfocament que prioritza el desenvolupament econòmic i turístic, relegant a les necessitades a un segon pla.

L’absència de polítiques eficaces i la dilatació en la implementació de programes d’habitatge assequible són part d’un fenomen més ampli que afecta la ciutat. La col·laboració entre institucions governamentals i organitzacions no governamentals és escassa, la qual cosa perpetua un cicle d’abandó i invisibilitat per a aquelles que habiten en l’infrahabitatge.

Resposta de la comunitat i organitzacions socials

Enmig d’aquesta crisi, diverses organitzacions socials han començat a treballar per oferir suport a les afectades per l’infrahabitatge en Nou Barris. El seu objectiu és no sols proporcionar assistència immediata, sinó també advocar per canvis estructurals en les polítiques residencials.

Aquestes organitzacions s’enfronten a un doble desafiament: atendre les necessitats urgents de les persones que viuen en aquestes condicions i lluitar contra una ideologia política que ignora la seva existència.

Experiències de Vida

Viure en infrahabitatge a Collserola és una experiència complexa que engendra històries de lluita i esperança. María, una mare soltera que va arribar a Barcelona fugint de la violència masclista, es va trobar en un assentament improvisat. El seu dia a dia està marcat per la incertesa i la precarietat, però la seva determinació per oferir un futur millor als seus fills la impulsa.

D’altra banda, Yassin, qui ha viscut en una cova durant anys, comparteix com aquest espai, encara que rudimentari, li ha proporcionat un sentit de pertinença i comunitat. A través de trobades amb altres ocupants de la zona, ha aconseguit formar llaços que transcendeixen l’adversitat.

Aquests relats mostren l’adaptabilitat de les que, malgrat les adversitats, lluiten per dies millors i no es rendeixen davant l’abandó institucional.

No podem oblidar la notícia que ens va sacsejar abans d’acabar el 2024, un jove es treia la vida a Ciutat Meridiana, un greu avís de la situació del barraquisme al segle XXI i les seves conseqüències, que afecten les persones que hi viuen.

Cap a un Futur Sostenible

La situació de l’infrahabitatge a Collserola exigeix una resposta urgent i efectiva. Les polítiques han de canviar i adaptar-se a la realitat social per a enfrontar aquesta crisi. Això implica no sols la construcció de nous habitatges assequibles, sinó també l’atenció a les necessitats d’aquells que ja estan en situacions vulnerables.

Un enfocament inclusiu que involucri a la comunitat en la presa de decisions pot generar un canvi significatiu. Els governs locals han d’escoltar les ciutadanes i treballar en conjunt amb organitzacions socials per a crear un entorn més just i equitatiu.

L’educació i la sensibilització són claus per erradicar els prejudicis i la fòbia a les persones sense llar reglamentada. Només si es reconeix la dignitat de cada individu, es podrà construir una societat veritablement cohesionada.

Conclusió

L’infrahabitatge a Collserola, amb els seus assentaments a l’aire lliure, coves i estructures abandonades, és un recordatori dolorós de la crisi d’habitatge que travessa Barcelona. A mesura que les polítiques del PSC continuen en una direcció d’absentisme i aporofòbia, és vital que la societat civil i les organitzacions socials s’uneixin per a exigir un canvi.

El camí cap a una solució duradora requereix un compromís col·lectiu per abordar les causes de l’escassetat d’habitatge i l’atenció a les que ja es troben atrapades en aquest cicle de pobresa. Només així, podríem aspirar a un futur en el qual cada persona tingui un lloc al qual anomenar llar.

Anar a l’arrel del problema, fer un cens i dotar de mitjans socials que vagin més enllà de la voluntat popular. Una vegada més ens trobem aquestes dues ciutats, la del Congrés de mòbils i la de la perifèria. Si bé és cert que el problema immobiliari és un mal que ens afecta a totes, en aquest cas hi ha una invisibilitat que se suma a les agressions que recauen en les que han de viure allunyades dels centres poblacionals.

Post scriptum

Durant la redacció d’aquest article, l’assentament que surt a la primera fotografia ha sigut presa d’un foc, després del qual hem pogut captar la següent fotografia, una prova més de la fragilitat de les persones que viuen en aquestes condicions.