Commemoració de la Primera República a Nou Barris
Dimarts 11 de febrer es va commemorar el 152è aniversari de la proclamació de la Primera República i del seu president Francesc Pi i Margall. La Taula Unitària de Nou Barris per la República va organitzar l’acte, a la tarda, a la plaça de la República. Tot seguit reproduïm l’article que han publicat a la seva web.
L’11 de febrer de 1873 el Congrés i el Senat es van constituir a Assemblea Nacional. Tot seguit, van proclamar la República per 258 vots a favor i 32 en contra. Tot seguit es va proclamar la República, amb aquestes paraules: “L’Assemblea Nacional assumeix tots els Poders i declara com a forma de Govern de la Nació la República, deixant a les Corts Constituents l’organització d’aquesta forma de Govern”.
El mateix Emilio Castelar va pronunciar un discurs on descrivia de forma resumida com va arribar la inesperada República. Així es va dirigir a les corts: “Senyors, amb Ferran VII va morir la monarquia tradicional; amb la fugida d’Isabel II, la monarquia parlamentària; amb la renúncia d’Amadeu de Savoia, la monarquia democràtica; ningú no ha acabat amb ella, ha mort per si mateixa; ningú no ha portat la República, la porten totes les circumstàncies, la porta una conjuració de la societat, de la naturalesa i de la Història. Senyors, saludem-la com el sol que s’aixeca per la seva pròpia força al cel de la nostra Pàtria”.
Tres dies després, La Campana de Gràcia, gran diari republicà barceloní, publicava a les seves pàgines: “Ja la tenim! Ja la tenim, ciutadans! El tron ha caigut per sempre a Espanya. Ja no hi haurà cap altre rei que el poble, ni més forma de govern que la justa, santa i noble República federal”.
Pi i Margall segon president de la República
La importància de Pi i Margall com a pensador polític és indubtable. A l’Espanya del primer terç del s. XX les seves idees influïren no sols en el republicanisme federal, sinó també en altres sectors del republicanisme espanyol, el catalanisme d’esquerres i l’anarquisme. Es basava en la necessitat d’acabar amb la guerra carlina, la separació Església-Estat, la fi de l’esclavatge i les reformes a favor de les dones i els infants treballadors.
La primera República va aprovar l’extinció de l’esclavitud a Puerto Rico, encara que no va ser fins al 1886 quan el govern de Mateo Sagasta va posar fi al «patronat» dels esclaus alliberats de l’illa de Cuba. Sota la Primera República Espanyola Pi i Margall defensà una política d’estricte compliment d’un programa legalista: eleccions a corts constituents que devien aprovar ràpidament una constitució federal, el seu prestigi assolí el punt més alt per l’abril, quan atura l’intent de cop d’estat dels radicals, però com a cap del poder executiu (11 de juny — 18 de juliol) no va poder evitar l’esclat del cantonalisme, i en negar-se a una repressió recolzada en l’exèrcit, la seva posició esdevingué insostenible. Intentà posteriorment una reconstrucció de l’aliança centreesquerra (setembre del 1873 i gener del 1874), però el cop d’estat del general Pavía n’impedí la realització.
El gener de 1874, uns fets decisius per la República van tenir com a escenari Sarrià. El líder republicà Joan Martí Torres, en Xic de les Barraquetes, es va fer fort a Sarrià amb una partida de voluntaris en defensa de la legalitat republicana. La data de l’alçament va ser el 8 de gener i a partir de l’endemà els republicans van haver de resistir els violents embats de les tropes del general Martínez de Campos. El darrer indret de la resistència va ser la plaça de Sarrià. Segons La Ilustración española y americana del 22 de gener del 1874, entre les tropes regulars hi va haver 15 soldats morts, i 8 oficials i 36 soldats ferits. Dels republicans només s’esmenta que les baixes van ser nombroses.
Aquests fets van situar Sarrià als noticiaris de l’època. Els caiguts van ser considerats màrtirs en la defensa de la República. Així, cada any, des del 1875 fins a la Guerra Civil, al cementiri de Sarrià s’hi feia una commemoració dels fets i un homenatge a les persones que hi van morir.
El 29 de desembre de 1874, el general Arsenio Martínez Campos es pronuncia a Sagunt a favor de la restauració en el tron de la monarquia borbònica en la persona d’Alfons XII de Borbó, fill d’Isabel II. El triomf d’aquesta opció s’assolirà gràcies al treball previ d’Antonio Cánovas del Castillo.
