“La perifèria és una zona de Barcelona que molta gent no coneix i és un orgull poder mostrar-la”
Entrevista a Clara Serrano, veïna de Nou Barris i membre de Vigília, col·lectiu cinematogràfic que ha dirigit la pel·lícula “L’Edat imminent”, rodada a Nou Barris. Entrevista feta per Sara Vitó, al Kasal de Joves de Roquetes, amb fotografies de Xavi Ariza.

“L’Edat Imminent” és un llargmetratge del Col·lectiu Vigília. La història que explica és la d’un noi, en Bruno, que intenta trobar l’estabilitat a la seva vida, mentre intenta combinar treballar, cuidar la seva àvia Nativitat i gaudir de la seva joventut; però tota la seva situació canvia quan ofereixen a la seva àvia una plaça a una residència pública a Nou Barris. Aquesta trama commovedora ha estat premiada amb el premi DAMA millor guió pel·lícula espanyola al Gijón International Film Fest, ha obtingut una menció especial a Millor Guió al Cork International Film Festival i fins i tot va estar nominada com a Millor direcció novella als Premis Gaudí. Però la realitat d’aquesta pel·lícula és que originalment era un Treball de Fi de Grau. Llavors, com és que aquest treball ha quedat immortalitzat a una pel·lícula? Com ha arribat a les sales de cinema? La Clara Serrano, estudiant de comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra i integrant del Col·lectiu Vigília, ens dona resposta a aquestes preguntes. A més ens explica com ha estat el procés de construir una pel·lícula des de zero a la perifèria de Barcelona.
Originalment, aquest film era un treball de final de carrera. Com va ser el procés d’escollir el tema central de la pel·lícula?
Efectivament, aquest llargmetratge originalment va ser un treball de fi de grau, amb els meus companys, el Col·lectiu Vigília. Conjuntament, vam treballar tot el que és el guió literari, guió tècnic, com decidiríem que es muntaria… Però abans vam haver de posar-nos d’acord sobre quin seria el tema del qual aniria el nostre llargmetratge. Això va ser un procés llarg i es va canviar diverses vegades. Vam posar en comú diverses pel·lícules, textos… Al final vam trobar una història que ens representava, amb un punt de vista jove, que és el que buscàvem principalment. A més la relació intergeneracional amb les nostres àvies també era un tema que ens apel·lava a totes.

Vau tenir algun tipus d’inspiració a través d’una història real?
Sí, algunes de nosaltres vam viure una situació familiar similar a la qual mostra la pel·lícula, aquesta relació entre avis i nets que s’hi mostra. A més també s’ensenyen altres subtrames amb què ens sentim identificades: la relació d’amistat entre noi i noia, el treball juvenil, l’orientació sexual…
Als crèdits agraeixes als teus avis, has vist reflectida la vostra relació amb la relació que s’hi mostra a la pel·lícula?
Els meus avis materns sempre m’han cuidat com una filla i sempre els hi estaré agraïda per això. De més gran, vaig viure amb la meva àvia i sí que és veritat que vaig tenir la mateixa relació del Bruno amb la Nativitat, d’amor i desgast. Sents l’amor per una persona que estimes, però alhora també el desgast, ja que és una persona dependent.
Com va ser gravar pels carrers de Nou barris?
Per mi va ser una gran comoditat, totes les localitzacions estaven a prop de casa meva i això és molt agradable a un rodatge en què estàs moltes hores gravant. A més, poder passejar pels carrers de Nou Barris i mostrar com és em va fer molta il·lusió, ja que quan expliques que vius a la perifèria molta gent no coneix aquesta zona de Barcelona, i és un orgull poder donar-la a conèixer. Igual que poder veure els carrers i els indrets on jo faig vida a la gran pantalla.
Com va arribar l’oportunitat de reproduir aquest llargmetratge als cinemes?
Anar a laboratoris d’escriptura i de producció ens va venir molt bé, ja que tot i tenir els nostres espais, sempre va bé rebre ajuda d’altres eines i recursos. A un d’aquests laboratoris, vam conèixer una persona que ens va recomanar una productora, Ringo Media, la qual també es va fer seu el projecte, cosa que va ajudar molt més a què el llargmetratge tingués tan bon resultat final.

La cerca d’una productora formava part del treball de fi de grau o va ser per iniciativa pròpia?
Va ser a posteriori. Nosaltres vam entregar el TFG com una peça que tenia com a objectiu provar-nos a nosaltres mateixos com a col·lectiu dins del món del cinema, ja que no havíem fet cap projecte similar abans. I un cop ja vam entregar el projecte va ser quan ens vam reunir i vam decidir com continuar amb el projecte, amb la producció. I sí que és veritat que vam decidir buscar una productora, però sempre sent molt fidels a tot el nostre treball i com havíem treballat en col·lectiu.
La vostra productora va canviar alguna cosa del guió inicial que vau treballar?
La productora sempre ens va donar molta llibertat. Sí que és veritat que sempre ens aconsellaven i ens donaven suggeriments creatius, però de manera positiva. Així i tot, l’última paraula sempre la vam tenir nosaltres i vam poder seguir de manera fidel allò en què feia anys que treballàvem.
Com va ser l’estrena de la pel·lícula?
Es va estrenar el juliol del 2024, al festival de cinema Giffini, a Itàlia. Vam assistir els companys del col·lectiu juntament amb en Miquel, el protagonista del film que interpreta en Bruno, i la veritat és que guardem un record molt bonic i emocionant, ja que, va ser la nostra primera experiència d’aquesta mena. A Barcelona no es va estrenar fins al desembre, i va ser a la filmoteca de Catalunya, al festival Reteena. I ja finalment es va estrenar a les sales de cinemes el 13 de desembre de 2024.
S’ha augmentat els temps d’estada als cinemes, esperaves tan bona rebuda?
Principalment, quan es va estrenar va estar uns dies de prova i quan la pel·lícula va donar bons resultats, ens van anar avisant que estaria unes setmanes més. Llavors, per sorpresa nostra, ha anat molt bé i ja fa dos mesos que està en cartellera. Actualment, es pot veure a Cinemes Texas a Barcelona, al Cine Patronat a Berga, al CineClub Diòptria a Figueres, al ScreenBox a Lleida, al Cinema La Bòbila a Sant Pere de Ribes i al Cineclub Vilafranca a Vilafranca del Penedès. Originalment, no estava a tants cinemes, però amb aquesta bona rebuda cada cop hem aconseguit que es reprodueixi a més sales.
Quan vas començar el llargmetratge pensaves que arribaria a tenir diverses nominacions a festivals de cinema?
Em sembla genial que es reconegui el cinema de col·lectiu i el cinema de baix pressupost, ja que tot i que nosaltres vam poder comptar amb una productora i vam poder seguir un camí més o menys semblant al de la indústria, no deixa de ser una pel·lícula petita. Crec que és bo que també es doni mèrit a aquest tipus de llargmetratges i no només al cinema gran.



