1 de Maig: hora de frenar l’autoritarisme i la reacció

A Nou Barris, qualsevol persona amb ulls i oïdes ho pot sentir: cada dia passen més patrulles de la policia al nostre costat mentre caminem pel barri, i cada cop hi ha més furgonetes aturades vigilant les places de tot el districte. Cada dia augmenten els comentaris racistes i cada dia el preu de la gasolina és més alt. Mentrestant, aquells que ens havien promès salvar-nos de tot això són els mateixos que ens enfonsen encara més en els problemes. Davant d’aquesta realitat, què podem fer? S’apropa l’1 de Maig i enguany proposem una resposta a aquesta pregunta.

El que vivim al districte no és casual. Els controls selectius que avui semblen proliferar no són nous: formen part d’una llarga tradició de vigilància sobre els barris obrers, des de la persecució de les associacions veïnals durant el franquisme fins a la repressió de mobilitzacions per l’1 de Maig com les de la Font dels Eucaliptus el 1967 a Torre Baró.

El que passa amb el racisme tampoc és nou: canvien les formes, però no el mecanisme. La batuda racista al Turó de la Peira, l’agost passat, no és un fet aïllat, com mostren les identificacions discriminatòries a la sortida del metro o del bus, l’atac racista a un mural al Casal de Joves de la Guineueta o l’expulsió de persones sense llar de l’entorn del Centre de Primera Acollida. Tot plegat, respon a una mateixa funció històrica: dividir la classe treballadora i fer-la més feble.

El que passa en l’àmbit polític també té precedents: els discursos que avui es presenten com a nous recuperen velles lògiques. Allà on abans es perseguia l’organització obrera i es criminalitzava la protesta, avui es normalitzen propostes excloents i es dona espai a la reacció, com ha passat amb la convocatòria de Núcleo Nacional al Turó de la Peira o la ingerència de VOX en conflictes veïnals, com en el cas del transformador al carrer Palamós.

El que sosté tot això tampoc és nou: segueix una lògica coneguda. Ahir com avui, el control autoritari dels estats sobre la població necessita la legitimitat social d’una part d’aquesta mateixa població. L’auge de discursos reaccionaris actual no sorgeix del no-res: arrela en contextos de crisi. Les classes mitjanes, quan es veuen davant del perill d’empobrir-se en moments de gran crisi, tendeixen a abraçar discursos d’ordre i exclusió, alimentant un auge reaccionari que desplaça el conflicte cap a les més vulnerables, especialment la població migrant. El resultat es repeteix: més divisió, més control i menys capacitat d’organització col·lectiva.

Fins ara, l’oposició progressista a tot això ha estat insuficient. D’una banda, el PSC de Xavier Marcé i Jaume Collboni està plenament implicat en aquestes polítiques de batudes i control, i lluny de reduir el racisme, iniciatives com el Pla Endreça contribueixen a reforçar-lo. A l’esquerra d’això, ens ofereixen la enèsima unió de les esquerres, fent servir les mateixes tàctiques que ens han portat fins aquí: promeses buides que provoquen desconfiança, la tàctica electoralista del cordó sanitari, que pretenia impedir l’entrada de l’extrema dreta al parlament, i, fins i tot, l’assumpció accelerada de marcs reaccionaris. Per a nosaltres el problema és que no són capaços d’entendre l’arrel del problema i, per tant, tampoc podran proposar una alternativa real.

Com dèiem, la reacció i l’autoritarisme no són anomalies, sinó respostes dels estats davant d’una crisi estructural del capitalisme. Una crisi que no només afecta a Nou Barris, sinó que es manifesta arreu, i que avui es fa especialment visible en un context d’augment del bel·licisme i de formes cada cop més autoritàries de govern, en una direcció que respon al pla d’una burgesia en crisi, mentre la precarietat travessa amplis sectors de la població. Aquest és el context en el qual arriba el pròxim 1 de Maig. Però, que significa aquesta diada en la història del nostre districte?

L’1 de Maig a Nou Barris no és només una jornada commemorativa, sinó una expressió viva del seu caràcter profundament revolucionari i de classe. El mateix paisatge urbà n’és testimoni: des de la plaça de Karl Marx, que simbolitza la influència del pensament marxista en la cultura política del barri, fins a espais com la plaça de la República o la plaça del Primer de Maig, que connecten la memòria local amb la lluita internacional de la classe treballadora, passant pels carrers de Roquetes que porten noms de militants comunistes represaliats (com Joaquim Puig i Pidemunt o Josep Solé i Barberá). Des de l’anarcosindicalista Ángel Pestaña fins a la Harry Walker, aquest rastre urbà reflecteix dècades d’organització i consciència obrera, especialment durant el franquisme, quan els barris es van convertir en un focus de mobilització clandestina impulsada per organitzacions anticapitalistes i sindicalistes.

Les xarxes clandestines de les organitzacions antifranquistes, les comissions de barri i les mobilitzacions per serveis bàsics als anys 60 i 70 van articular una resposta col·lectiva davant la precarietat i la repressió. Espais com el barri de Can Peguera o la Via Júlia van ser escenaris d’aquesta politització obrera, mentre figures com la militant comunista Pepita Ferrer exemplifiquen el paper central de les dones treballadores en la lluita al barri. A més, conflictes laborals com la vaga de la Harry Walker, on durant 62 dies els i les treballadores van resistir i esdevenir símbol de lluita antifranquista, van reforçar la identitat combativa de Nou Barris i van ser una escola elemental de lluita política i sindical per a grans capes del proletariat. Avui, en un context marcat per nous moments d’auge reaccionari i discursos que ataquen els drets conquerits, aquest llegat pren encara més força: no només com a record, sinó com a punt de partida.

Aquest recorregut històric no és només passat: és una eina per al present. Recuperar l’1 de Maig als carrers de Nou Barris significa reconnectar amb aquesta memòria obrera i, sobretot, amb la necessitat d’organització política que la va fer possible. En un context marcat pel bel·licisme, la reacció i l’avenç de l’autoritarisme, es tracta de tornar a situar la lluita col·lectiva i política de la classe treballadora, la gran absent en el context d’avui en dia, al centre, i reivindicar el barri com un espai capaç de construir una alternativa arrelada en aquesta. Perquè és la nostra condició de classe allò que ens uneix a totes les que patim les polítiques reaccionàries i els atacs feixistes, i perquè és la lluita obrera l’única eina que tenim per construir un mur de contenció davant del seu avanç i davant dels seus atacs. Organitzar-se com a classe i aixecar un mur de contenció contra el feixisme va ser el que van fer moltes de les veïnes de Can Peguera i Roquetes, com la històrica militant anarquista Lola Iturbe, quan, al 19 de juliol 1936, es van repartir armes a Prospe o Verdum per lluitar contra els feixistes, per després organitzar-se en les columnes milicianes. O quan es va fundar, en plena dictadura, l’AVV 9 barris, associació veïnal impulsada per militants obrers, com Manuel Vital, per dinamitzar la lluita als barris al nostre districte. És el que van entendre també les veïnes de la Trinitat Nova, l’any 1977, quan van ocupar la fàbrica d’asfalt abandonada que avui dia dona lloc a l’Ateneu Popular 9 Barris.

Aquesta història de lluita ens demostra que, fins i tot en moments com aquests, que ens esgoten i ens ofeguen, i en què sembla que no tenim capacitat d’actuar, som nosaltres qui podem lluitar i escriure un futur en clau revolucionària. De nosaltres depèn mantenir aquesta història viva, no només pel passat de la nostra classe, sinó també pel present i pel futur.