“Dona, vida, llibertat!”

Diferents espais de Nou Barris col·laboren amb el projecte “No Callarem”, dedicat a ajudar a artistes en risc de patir repressió, com és el cas de la iraniana Mahsa Mohebali.

El 14 de novembre de 2024 l’Ateneu Popular 9 Barris va acollir la celebració del cinquè aniversari del projecte “No Callarem-Artistes en Risc a Barcelona”, del que són una de les entitats col·laboradores al nostre districte. Com ho és també el Casal de Barri de Trinitat Nova-Som La Pera, on, el gener de 2025, van presentar a les integrants del col·lectiu Pussy Riot, que durant la seva residència van projectar el documental “Act & Punishment”, que rememora els fets que van portar a la formació del grup.

“Artistes en Risc” va néixer el 2019, posicionant-se en la intersecció entre els drets humans i les arts, amb el suport d’una xarxa global d’institucions i organitzacions internacionals, per oferir assistència, reubicar i identificar a artistes migrades en situació de risc. Barcelona es va sumar al conjunt de ciutats que, al llarg dels catorze anys de trajectòria d'”Artists at Risk”, han esdevingut espais segurs de treball i de vida per a artistes amenaçades –enteses, a través de la seva pràctica artística, com a activistes i defensores dels drets humans i de la cultura de la pau– alhora que denuncien les situacions de vulnerabilitat que afecten el món de les arts i la cultura.

Treballen en xarxa amb entitats públiques, privades, persones i col·lectius, i col·laboren amb la UNESCO a través del Programa UNESCO-Aschberg per a artistes i professionals.

“No Callarem” va sorgir el 2017 com a denúncia i protesta contra la condemna a artistes com els rapers César Strawberry o Valtònyc, entre d’altres. Col·labora, a través de l’associació sense ànim de lucre Panorama 180, amb una xarxa internacional que engloba a més de 300 organitzacions d’arreu del món.

Fernando Paniagua, membre de “No Callarem” ens parla de la importància d’organitzar-se per resistir, per crear una societat amb justícia social, des de la cultura de la pau, amb l’art com a eina transformadora. Durant sis temporades ho va fer com a programador a l’Ateneu Popular 9 Barris. Com a investigador i treballador cultural, va ser un dels facilitadors de l’origen del moviment.

El projecte principal de la plataforma, ens explica, és el de la residència d’artistes en situacions de vulnerabilitat, alhora que defensa la llibertat d’expressió i els drets culturals, “malauradament, una tasca cada cop més necessària arreu del món”. La repressió és la mateixa, sigui on sigui. Van començar amb les artistes que es van haver d’exiliar, per continuar rebent artistes exiliades. Les artistes contacten amb l’organització i aquesta, un cop estudiats els seus perfils i la seva situació, els facilita un espai segur en les diferents entitats que col·laboren en aquest projecte perquè puguin continuar la seva activitat artística.

En sis anys, diu, han fet possible la residència a dotze artistes, de Sudan, Gaza, Rússia, Argentina, Azerbaidjan, Ucraïna, Kenya i Iran. Actualment, hi són les iranianes Mahsa Mohebali, escriptora, crítica literària i guionista, i Hossein Zoghi, periodista, director teatral i actor, amb les que han produït i estrenaran els propers set i vuit de maig, a la Sala Beckett, la seva creació multidisciplinària, “El Pou / El Cos”.

Aquesta obra “explora la intersecció entre la memòria històrica, la repressió i el cos femení com a territori de resistència”. Situa a l’espectadora en un espai liminar –un “pou” simbòlic– on convergeixen el trauma contemporani i el mite antic. A través d’una narrativa no lineal, la protagonista transita per les identitats de figures icòniques com Medea, Antígona, Sati, Qamar-ol Molouk Vaziri i Tahereh Qurat-ol-Ayn. Utilitzant titelles inspirades en la tradició oriental, l’actriu desenterra testaments i actes de rebel·lia, revelant com el cos de la dona ha estat històricament un arxiu d’opressió sota el pes del dogma i la política. La posada en escena integra projeccions visuals sobre teixits eteris i una fisicitat crua per a transformar el “pou” del silenci en un espai de revelació. “El Pou / El Cos” és, en essència, un paradigma de la resistència eterna que floreix des de la ferida històrica cap al crit contemporani de «Dona, vida, llibertat!». Espectacle que es podrà veure a altres indrets de Barcelona, Catalunya i també al Teatro de Barrio, a Madrid.

Al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i en col·laboració amb “No callarem” i “Artists at Risk”, el passat mes de març, a l’Irídia Fest, festival de cultura i drets humans, en la sessió “Art sota amenaça“, es va tenir l’oportunitat de sentir-les reivindicar la cultura i l’art com a espais de llibertat, responsabilitat i defensa dels drets humans, incidint en la situació a l’Iran. “La guerra no ha començat fa dotze dies –diu Hossein Zoghi– hem passat la nostra vida en guerra. Hem viscut tantes protestes. És una vida espantosa”.

Mahsa Mohebali ens recorda que, després de la revolució del 79, hi va haver molta repressió, sobretot contra les dones, que no poden anar en bicicleta, anar a l’estadi de futbol, ballar, cantar… I han de sotmetre’s a moltes lleis islàmiques discriminatòries. Des de llavors, les dones han lluitat contra les desigualtats. El paper de les dones és molt important, “si ara veiem tanta gent al carrer –diu en una entrevista– és per un moviment constant liderar per dones”. No sempre eren grans manifestacions, sovint amb una resistència quotidiana. Per exemple, començaven a portar el mocador una mica més enrere fins que el deixaven caure. Però quan li va passar allò a Mahsa Amini, les dones es van enfadar de debò. Fins i tot les més grans se’l van treure i van sortir al carrer per dir que, si això podia matar una persona, no el tornarien a portar més. Amb el crit “Dona, vida, llibertat!”. “Tinc molta esperança en el poble iranià, la gent no pot continuar vivint així”, diu l’escriptora, els llibres de la qual estan prohibits al seu país.

El documental dels iranians Mahmoud Ghaffari i Mahnaz Jarchim, “Rooz-e sib” (El dia de la poma), que van fer després de la mort de Mahsa Jina Amini, el 2022, va provocar protestes massives amb el moviment “Dones, vida, llibertat”. La presentació del film a la Berlinale va comportar l’exili del director i la guionista.

El 2024, Mahnaz Jarchim va iniciar una residència artística en el marc del programa de residències a Barcelona “Artistes en risc”, centrada en la postproducció del seu últim llargmetratge. Durant aquest període també va impulsar activitats paral·leles de sensibilització, com cinefòrums entorn de les seves pel·lícules anteriors: “El dia de la poma” (CCCB) i “Cabells” (La Ciba, Santa Coloma de Gramenet), generant espais de diàleg sobre la situació de les dones iranianes i el paper del cinema com a eina de resistència.

Vols col·laborar a la plataforma?

“No Callarem” és una plataforma transversal que agrupa persones, col·lectius i entitats. Si, com elles, creus que cal defensar la llibertat d’expressió i protegir la creació artística de la persecució i la repressió, posen a la teva disposició diferents maneres de col·laborar i donar suport a la seva tasca.