Qui és María José Ibáñez?
La consellera i portaveu de Vox a Nou Barris
María José Ibáñez Rodríguez és filòloga espanyola, desenvolupant la seva principal experiència professional a centres públics de la Generalitat de Catalunya. Actualment és consellera i portaveu de Vox al Districte de Nou Barris des de juny de 2025, tot i que va presentar-se a les llistes de Vox a les eleccions de l’Ajuntament de Barcelona de 2024. La seva trajectòria institucional és recent, però la seva producció ideològica és àmplia. Combina càrrec institucional, militància ideològica pública i presència en l’ecosistema ultra espanyolista, convertint el seu perfil en alguna cosa més que el d’una representant local. Ibáñez suposa una peça activa en la producció i difusió del relat reaccionari que trasllada a Nou Barris les obsessions centrals de l’extrema dreta.
La vinculació de María José Ibáñez amb Somatemps ajuda a situar millor el seu marc ideològic. Somatemps ha estat situada per diversos mitjans i investigacions dins l’òrbita de l’extrema dreta espanyola, amb figures de referència com Josep Alsina Calvés, descrit per La Directa com un històric dels grups neonazis catalans. La presència reiterada d’Ibáñez en aquest circuit no es pot llegir com una col·laboració puntual o anecdòtica, sinó com un indici clar d’afinitat política amb un ecosistema ideològic ultra, antiimmigració, antifeminista i profundament hostil a la pluralitat nacional, cultural i social dels barris.
En un article signat per ella a Posmodernia l’agost de 2025, titulat “Ayudas al catalán: victimización inversa y incomunicación sistèmica”, denunciava una suposada “imposición lingüística” a Catalunya i parlava de “lingüicidio, glotofagia o genocidio lingüístico” del català sobre el castellà, presentant-lo com un “proceso sociocultural de dominación y político de separación”. No és una frase aïllada, és el mateix esquema retòric que després aplica a la resta de qüestions, presentant sempre les polítiques socials i de reconeixement de la diversitat com una agressió a una identitat espanyola, catòlica i tradicional, sempre amenaçada.
En altres textos, la mateixa Ibáñez s’ha definit públicament contra allò que anomena “ideología de género”. En un article sobre la pel·lícula Barbie, publicat sota el seu nom al blog No Entiendo Nada, afirmava que “la ideología de género nunca será feminista”, ridiculitzava les identitats no binàries i tancava la peça reivindicant que les futbolistes “son mujeres y españolas”, posant èmfasi en la nacionalitat que les ha portat a ser campiones del món. En un comentari, publicat a la mateixa entrada per una persona amb el nom de María José, anava més lluny, banalitzant el cas Rubiales amb una frase que retrata bé la seva mirada sobre la violència masclista: “si tanto la ofendió que le hubiera pegado una torta”.
En una publicació a Instagram sobre les accions del Comitè 8M de Nou Barris, on es denunciava el masclisme del regidor Xavier Marcé, María José Ibáñez va respondre apel·lant a “la gente que tiene que limpiar” el missatge dirigit al Regidor, desplaçant el debat de la denúncia feminista cap a una suposada defensa de les treballadores. La reacció veïnal, representada a través de diversos comentaris, va qüestionar precisament aquesta instrumentalització, perquè la defensa dels drets de les treballadores no es fa amb retòrica paternalista, sinó amb polítiques salarials, laborals i socials; fet que no concorda amb el posicionament de Vox a diferents votacions al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats.
El discurs d’Ibáñez sobre la immigració remet a una tradició política molt concreta de la dreta autoritària i franquista espanyola, que se sosté sobre la idea que “Espanya s’està perdent” i que només una resposta dura, excloent i nacionalista pot “salvar-la”. Activa una retòrica de decadència nacional, amenaça exterior i comunitat assetjada. No estem davant una frase casual, és un marc de nostàlgia autoritària i de relectura positiva de la dictadura franquista.
I aquí és on el cas de María José Ibáñez és especialment revelador. Perquè no parla a títol individual des d’un marge ideològic qualsevol. Parla des d’un càrrec institucional, des d’una xarxa mediàtica de dreta radical i des d’un partit que intenta convertir Nou Barris en laboratori local del seu relat. El seu discurs no és una opinió més, és una peça dins d’una maquinària política que busca convertir l’angoixa social en odi organitzat. I això, en un districte construït a força de lluites veïnals i solidaritat popular, no és només una provocació, és un atac frontal a la memòria i al futur dels barris.
María José Ibáñez i l’ombra falangista que acompanya Vox a Nou Barris
És María José Ibáñez, la consellera i portaveu de Vox a Nou Barris, falangista? La pregunta no és menor, ni tampoc és purament retòrica. María José Ibáñez Rodríguez no és només una consellera de Districte de Vox a Nou Barris, és també una articulista amb presència continuada en mitjans de l’òrbita ultraespanyolista, autora de llibres de combat cultural reaccionari i participant habitual en espais com Somatemps, una de les plataformes de referència de la dreta radical espanyolista a Catalunya. La resposta curta és que sí que existeixen indicis públics, reiterats i coherents que la situen en una proximitat ideològica molt clara amb imaginaris, referents i espais vinculats a la tradició falangista i franquista.
El primer element que obliga a prendre’s seriosament aquesta pregunta és una ressenya elogiosa del seu llibre “Mercedes Formica. Retrato apasionado de una mujer Valiente”, publicada a Posmodernia l’any 2025 i signada per José Alsina Calvés. Allà s’afirma que Mercedes Formica i María José Ibáñez comparteixen “la militancia falangista” i una mateixa concepció del feminisme. La peça es tanca amb un significatiu “Mercedes Formica, ¡Presente!”. No és un pamflet hostil ni una acusació externa d’un adversari polític; és una valoració amistosa, publicada en un entorn ideològicament proper, que presenta aquesta vinculació falangista com un element positiu. Això no equival a una autoconfessió formal d’Ibáñez, però sí que constitueix el senyal públic més directe i compromès que ha emergit fins ara.
El segon element és la mateixa tria del personatge que Ibáñez decideix reivindicar al seu llibre. Mercedes Formica no és una figura neutra, va estar profundament vinculada a la Falange Espanyola de les JONS i a la dictadura franquista. Precisament això és el que la ressenya subratlla i normalitza. L’important no és només que Ibáñez li dediqui un llibre a una falangista, sinó el tipus d’identificació política que els seus aliats intel·lectuals hi llegeixen. Una continuïtat entre l’obra de Mercedes Formica i María José Ibáñez, un “feminisme” reaccionari i una genealogia falangista rehabilitada. La pregunta, per tant, ja no és només què pensa Ibáñez sobre Formica, sinó per què el seu entorn se sent tan còmode descrivint aquesta relació públicament en aquests termes.
El tercer element és el seu entorn polític i mediàtic. María José Ibáñez publica a Somatemps i hi circula amb naturalitat. Somatemps és un espai de l’ultraespanyolisme català que ha compartit escenaris, mobilitzacions i entorns amb sectors de l’extrema dreta. Mitjans com La Directa han situat Josep Alsina Calvés, una de les cares més visibles de Somatemps, com “un històric dels grups neonazis catalans. Al llibre Ultracatalunya de Xavier Casals es relata la seva trajectòria política, des de les primeres passes, i pallisses, a la clandestinitat amb Fuerza Nueva fins a convertir-se en un intel·lectual d’extrema dreta amb publicacions a portals com Tribuna de Europa o la revista ultra Nihil Obstat” (La Directa, 2017). També s’ha documentat la presència de Somatemps en mobilitzacions al costat de grups com Falange Española de las JONS i altres organitzacions ultres.
Que Ibáñez publiqui en aquest entorn, hi presenti llibres i hi mantingui una relació pública sostinguda amb Somatemps no prova per si sol una militància falangista formal, però sí una inserció voluntària en un ecosistema polític on aquests referents són perfectament normals.
El quart element pot identificar-se en l’article Se vende España, publicat a Posmodernia el febrer de 2026. Ibáñez escriu que Espanya ha quedat “sin casa, sin familia, sin trabajo digno, sin identidad, sin Estado y con las fronteras abiertas de par en par”. I en el mateix text contraposa l’actual democràcia a “el sistema de gobierno anterior al 75”, insinuant que qualsevol comparació deixaria el règim actual “en condiciones de franca inferioridad”. L’estructura narrativa que fa servir recorda la dels militars africanistes i del franquisme fundacional, que van justificar el cop d’estat de 1936 com una empresa de “salvació” davant una Espanya suposadament en descomposició. La historiografia recull que, després del cop, la Dictadura presentava la repressió com a necessària per garantir la victòria del moviment para “salvar a España”.
No és el mateix context ni el mateix llenguatge exacte, però sí una mateixa gramàtica política, una nació presentada com a víctima, enemics interns i externs convertits en amenaça existencial, i una crida a la restauració d’ordre, identitat i autoritat com a resposta. El text d’Ibáñez encaixa en aquesta tradició de nacionalisme victimista i excloent, on la immigració no es tracta com una qüestió social i d’accés a recursos, sinó com el símptoma principal d’una Espanya, suposadament, decadent. Això és una narrativa política profundament compatible amb l’imaginari franquista. Una Espanya humiliada, assaltada des de dins i des de fora, que només podria redimir-se a través del retorn a l’ordre, la unitat i l’autoritat.
Aquesta mirada reapareix en altres textos seus. A Ayudas al catalán: victimización inversa e incomunicación sistémica, també a Posmodernia, des d’una posició catalanòfoba denuncia una presumpta “imposición lingüística” i un “proceso sociocultural de dominación y político de separación” contra el castellà a Catalunya. I a Honradez política e inmigracion, publicat a Somatemps, desplaça el debat social cap a una lectura de la immigració com a problema polític i cultural. És la mateixa estructura ideològica que recorre bona part de l’extrema dreta contemporània: llengua, nació, feminisme i immigració convertits en fronts d’una mateixa “guerra cultural” contra una Espanya que, segons aquest relat, s’estaria dissolent.
El cinquè element és la seva proximitat amb canals com Salir al Aire, No Entiendo Nada, Posmodernia o Ediciones Fides, un entorn editorial i mediàtic on conviuen el combat contra la “ideologia de gènere”, l’ultraespanyolisme i la rehabilitació de figures històriques de la dreta autoritària o franquista. Més que una aparició puntual o una entrevista aïllada, és una xarxa de socialització política coherent amb l’extrema dreta.
Un sisé element rellevant per entendre l’entorn ideològic de María José Ibáñez és la seva activitat i connexions a xarxes socials. En una captura del perfil @falangecat aportada per aquesta investigació, el compte @majoseibanezvox apareix entre els perfils vinculats a aquest entorn, juntament amb altres usuaris i comptes amb simbologia i denominacions explícitament falangistes. Sense que això constitueixi una prova directa de militància orgànica, sí que és un indici políticament significatiu. Aquest fet mostra una proximitat digital amb espais que s’identifiquen obertament amb la Falange i reforça la idea que la consellera de Vox no es mou només en l’òrbita genèrica de la dreta radical, sinó també en circuits on l’imaginari falangista és visible, normalitzat i compartit.
El problema no és només d’identificació simbòlica, sinó que té una traducció política concreta a Nou Barris. La mateixa consellera que escriu sobre la decadència d’Espanya i es mou còmodament en entorns que blanquegen la Falange, representa a Nou Barris un partit que ha intentat convertir el Districte en laboratori local de la seva agenda ultra. Vox ha proposat retirar llibres de les biblioteques per “adoctrinamiento sexual e ideológico”, desplaçar el CAS de Nou Barris per no “perturbar la convivencia”, tancar el Centre de Primera Acollida i reservar habitatge protegit sota criteris de “prioridad nacional”. No és només retòrica, és una política de guerra cultural, exclusió i estigmatització dels col·lectius més vulnerables.
Per això la pregunta “és falangista?” no s’hauria de respondre com una anècdota biogràfica ni com un test d’adscripció formal. Potser el problema no és si conserva o no un carnet, sinó quin món polític està ajudant a normalitzar. I aquí les dades són molt més clares: María José Ibáñez participa en un espai on la Falange és evocada sense escàndol, on el règim anterior a 1975 apareix comparativament ben parat, on Somatemps i els seus referents funcionen com a marc de legitimitat i on la batalla contra feminisme, immigració i pluralisme es presenta com una defensa de la nació.
La conclusió, doncs, és tan prudent com severa. No hi ha prova pública suficient per afirmar categòricament que María José Ibáñez sigui avui militant formal d’una organització falangista; sí n’hi ha, i de sobres, per sostenir que la seva obra, els seus vincles i els seus espais de referència la situen molt a prop d’un univers ideològic hereu del franquisme i de la tradició falangista. I això, en una consellera i portaveu de Vox a Nou Barris, no és un detall menor, és una alerta democràtica.
