Entre ruïnes i banderes

Reflexions entorn la proliferació de simbologia espanyolista a Nou Barris. Article d’opinió d’un veí del districte.

L’altre dia, baixant del barri cap a la plaça de la República, ens vam trobar amb l’agradable sorpresa que algú havia penjat un parell de cartells del POUM a la columna publicitària que hi ha a l’inici de la Via Júlia. Impulsats per l’ànim de la celebració del 90 aniversari de la Revolució Social, vam sentir felicitat, il·lusió i, fins i tot, una mica d’esperança.

L’esperança, però, és un petit fil de llum, parpellejant, com una lluerna en la foscor del bosc. I, com va observar aquell poeta italià, les lluernes estan condemnades a desaparèixer: Al dia següent, els cartells del POUM ja no hi eren i, en canvi, algú havia decorat les columnes de Via Favència amb l’estanquera.

El 19 de juliol —precisament el mateix dia que, noranta anys enrere, esclatava la revolució social— la selecció espanyola va guanyar el Mundial de futbol i, de cop, els carrers es van omplir de banderes “rojigualdes”. No us enganyaré, m’agrada l’esport i he gaudit d’aquesta competició. M’ho he passat bé compartint moments i converses amb les meves germanes, amigues i companyes de feina. Penso que el futbol, d’alguna manera, manté allò popular que genera certa unitat i germanor. Ara bé, al llarg d’aquest mes, no he pogut deixar de sentir-me incòmode i preocupat pels càntics, per les samarretes, les banderes i els discursos patriòtics, nacionalistes i xenòfobs.

Ens diuen que ens hem de reapropiar dels símbols. Que només així podrem tendir cap a la unitat de les classes populars; que només així podrem seduir les joves, a les que ja no recorden o a les que no els importa el passat. Veig l’esquerra institucional espanyola comprant marcs ideològics inacceptables i sortint al carrer a intentar reobrir, amb aquesta parafernàlia, debats estèrils, i penso: els hi val la pena?

L’estanquera, la “rojigualda”, la bandera espanyola, monàrquica, no pot ser un símbol neutre i molt menys un símbol popular.

Com afirma el filòsof Jacques Derrida, no podem pensar en la justícia sense assumir responsabilitat envers els morts i els que encara no han nascut, envers totes les víctimes de la violència política i de l’imperialisme capitalista, víctimes de qualsevol tipus d’opressió nacionalista, racista, sexista o colonialista. I, per tant, tenim un mandat, una responsabilitat molt clara: no oblidar.

No podem oblidar que amb aquesta bandera es va finiquitar la conquesta d’una democràcia popular i d’una revolució social. Que sota aquesta bandera, sota aquests símbols, s’enterren milers de desapareguts. Assassinats en cunetes, en presons o als nostres carrers, com en Facerias. No puc oblidar que, sota aquesta mateixa bandera, l’1 de juliol de 1939 van afusellar el meu besavi al cementiri de Granada.

Tampoc podem oblidar l’opressió d’un règim colonial que va perseguir pobles sencers en nom d’aquesta mateixa bandera. Ni la persecució i repressió de les treballadores i de les migrants, ni l’arraconament de les llengües i les cultures no hegemòniques.

No podem oblidar que, sota aquests símbols, no deixen d’aparèixer grupuscles de feixistes i neonazis als nostres barris —com hem viscut recentment al Turó de la Peira o a Torre Baró— que pretenen “restaurar” l’ordre, instaurant la por i la inseguretat de qui no vol abraçar la bandera o de qui simplement no ha nascut sota el seu signe. De fet, ells ho tenen molt present: la seva iconografia no admet ambigüitats.

Així doncs, com podríem pensar la justícia social si està enterrada sota aquestes ruïnes? Com podríem construir unitat popular des de l’odi, la violència, l’opressió i la barbàrie? Cal no confondre unitat amb homogeneïtat; cal no confondre poder popular amb poder institucional.

Walter Benjamin ens parla de recuperar la tradició dels oprimits, de la necessitat de passar-li el raspall a la història a contrapèl. I d’això, a les perifèries, en sabem una mica. Reivindicar lluites, retrobar referents, construir unitat des de la diferència. Nosaltres, que venim del marge i que sostenim la història amb les nostres mans, no necessitem reapropiar-nos de res ni resignificar cap drap. No podem oblidar, tampoc, que és el capitalisme amb la cultura hegemònica-burgesa qui tracta constantment d’apropiar-se de les nostres lluites i de les nostres conquestes.

Per tant, aquest estiu sortiu al carrer, celebreu la Revolució Social i les festes de barri. Gaudiu de les vostres veïnes, amigues i companyes. Organitzeu-vos i recordeu les nostres victòries, però també els nostres fracassos. Cal reconstruir les ruïnes des de l’autogestió i tenint en compte d’on venim. Tenint present la nostra història i repensant el món que ens envolta i el que volem construir. Amb ràbia, però també amb felicitat i il·lusió. No hi ha bandera més esperançadora que un poble disposat a honrar la seva memòria, que un poble disposat a tot.