Trobada amb antics habitants i membres del projecte de la Damm
Dos anys després del desallotjament, s’ha fet una trobada entre dos dels joves migrants que van viure als antics vestuaris del camp de la Damm i persones que van estar vinculades al projecte de recuperació de l’espai, per saber com han continuat les seves vides.
El diumenge 16 de juny d’enguany Noubarris.info vam poder participar en una trobada informal entre veïnes que van formar part del projecte popular de l’antiga Damm, dos dels joves que havien viscut als vestuaris del camp i membres del Sindicat d’Habitatge de Nou Barris i de les Xarxes de Suport Mutu de Porta i Prosperitat. L’objectiu era retrobar-se dos anys després del desallotjament de la Damm, posar en comú com havia transcorregut la vida des de llavors i, sobretot, cuidar unes relacions que durant cert temps van estar estretament lligades al dia a dia d’un projecte popular. Dos anys després –i sense haver perdut del tot el contacte– va sorgir la proposta de reprendre aquest bon ambient per celebrar l’Aid al-Adha (la Festa del xai), una festa que aplega arreu del món a la comunitat musulmana.
Durant el sopar es va fer evident que la realitat de les persones que van viure a la Damm ha canviat molt, en la majoria dels casos, per desgràcia, a pitjor. Des que l’Ajuntament de Barcelona va desallotjar als residents dels vestuaris i al projecte del Sindicat d’Habitatge, s’han donat situacions que evidencien el racisme institucional amb què conviuen les migrades, sobretot aquelles que no estan regularitzades (“sense papers”) i viuen al carrer en situació de sensellarisme. Multes arbitràries i persecució policial a l’espai públic; racisme en l’accés i atenció dels serveis municipals; destrucció constant dels assentaments temporals i dels pocs béns personals que es conserven, a través de l’acció de les brigades de neteja de BCNeta; col·laboracionisme entre cossos de policia per deportar migrants (sobretot Guàrdia Urbana i Policia Nacional); l’extrema dreta present al carrer, organitzant al veïnat en contra de les persones sense llar, vertebrant discursos d’odi i amenaces per part de veïnes; manca d’accés a un sostre o a una alimentació digna; manca d’accés a estudis reglats; impossibilitat d’accedir a ofertes de treball “legals”; retirada de permisos de residència per “errors” burocràtics de les mateixes administracions públiques; falta d’espais municipals per cuidar la higiene personal; i tantes altres opressions diàries que la llista podria ocupar diverses pàgines.
Aquestes són només algunes de les situacions que han hagut d’experimentar les persones que, des que van ser desnonades de la Damm, van tornar a viure al carrer, en cotxes abandonats o en albergs. Sí, aquestes són les alternatives a què van tenir accés aquests veïns; en cap cas una sortida digna per a aquests joves migrats de les costes del nord d’Àfrica, que van haver de deixar-ho tot enrere amb l’esperança de trobar una sortida a les seves situacions personals, familiars i econòmiques. A través d’aquests relats recollits durant el sopar, es posa de manifest que en cap cas Barcelona pot esdevenir una ciutat d’acollida i cures, tal com alguns polítics ens han volgut fer creure, sobretot si ets una persona racialitzada i pobre. Entre rialles i un bon tajine de xai es va recordar que, tot just passat el desallotjament, l’única solució residencial oferida pel Districte va ser separar als habitants de la Damm en els diversos albergs municipals que té l’Ajuntament repartits per la ciutat. Ni tan sols reubicar-los junts, o cercar un pis d’emergència compartit. També es va recordar com, poc després del desallotjament de la Damm, diversos dels habitants van ser detinguts i, fins i tot, empresonats per part de les autoritats, fet que va comportar en alguns dels casos rebre una ordre d’expulsió, la retirada de la documentació i tots els problemes que se’n deriven.
Finalment, va sorgir l’alegria en saber com alguns d’ells estan treballant o fent cursos professionals, per exemple de cuina. La trobada, però, també va servir per abraçar-se, parlar-se amb tendresa i saber de primera mà com està cada persona. Tot i les afinitats, la crua realitat que experimenten les migrades que viuen al carrer sovint no permet una vinculació estable amb projectes, entitats i equipaments. Com sempre passa a la vida, el contacte va deixar de ser tan proper un cop van passar els mesos després del desallotjament. Per això, trobades com aquestes, per poques o curtes que siguin, són un espai de llibertat i calidesa, un acte que revoluciona el ritme d’un sistema que atropella el cos i les emocions.
Cal ser conscients que els diferents habitants de la Damm van prendre camins diferents. Alguns han estat deportats al seu país d’origen, altres van marxar a albergs municipals, molts van continuar vivint al carrer, com per exemple a l’acampada que s’ubicava al carrer Marie Curie, al costat de la seu del Districte, que va ser desmantellada per la Guàrdia Urbana a cops de porres, multes i empresonaments injustificats. Avui dia perdura la necessitat d’una sortida digna per als antics habitants de la Damm; i com ells també s’hi troben moltes altres persones a la ciutat. La llei d’estrangeria, el Pla Endreça del (PSC), la repressió policial, l’ascens de l’extrema dreta als barris de classe treballadora, l’augment de discursos d’odi als mitjans de comunicació, el neocolonialisme i l’espoli de recursos que continua perpetuant Occident són alguns dels factors que consoliden els privilegis de les persones blanques i aboquen a tantes migrades a la pobresa i l’exclusió social.
La vida a la Damm va estar marcada per l’hospitalitat de les persones que hi residien. Des del primer moment les portes a les seves llars, en aquest cas els vestuaris, van estar obertes. A la Barcelona d’avui dia podria semblar estrany trobar-se algú que decideixi viure amb les portes obertes, segurament per por o per una manca de teixit comunitari i veïnal que aporti la seguretat que caldria per retrobar-se amb aquelles imatges que, dècades enrere, es van viure a Nou Barris. Portes obertes, cadires al carrer i gent compartint la feliç rutina d’una tarda asseguts a la fresca. Aquesta era la realitat de la Damm, un petit oasi de tranquil·litat en mig del ritme desenfrenat de la ciutat. Un projecte amb contradiccions teixit a partir de realitats diverses, però també un entorn de cooperació i suport mutu basat en el respecte i la tolerància. Només la consciència política i l’organització popular poden generar una dinàmica de canvi.