Acció de denúncia a la plaça de les Madres de la Plaza de Mayo

Una breu exposició i dues pancartes instal·lades en aquesta plaça, van servir per recordar que el dimarts 24 de març es van complir cinquanta anys del cop d’estat de Videla a l’Argentina, que va comportar una dictadura d’estil feixista i la desaparició de més de 30.000 persones.

Al barri de Porta hi ha la plaça anomenada, des de 1991, de les Madres de la Plaza de Mayo, en referència a aquest col·lectiu de mares i àvies argentines que porten cinc dècades buscant a les seves filles i nétes desaparegudes durant la dictadura del tinent general Jorge Rafael Videla.

Dimarts 24 de març, amb motiu del cinquantè aniversari del cop d’estat de Videla, el col·lectiu llibertari Ploma Negra va fer aquesta petita acció a la plaça de Nou Barris en record de les més de 30.000 desaparicions. Les pancartes fan al·lusió a lemes clàssics de les Madres, com “¡Nunca más!” o “¡Ni olvido, ni perdón, ni reconciliación!” i l’exposició recorda a algunes desaparegudes anarquistes del país llatinoamericà, així com també algunes noies embarassades desaparegudes a Puente 12, un dels molts centres de tortura que va crear la dictadura de Videla per tot el país.

D’aquesta manera, el col·lectiu llibertari noubarrienc va voler deixar constància dels greus fets que van passar als anys setanta i vuitanta a l’Argentina per tal que no s’en perdi la memòria. Posteriorment, membres del col·lectiu també van participar a la manifestació que hi va haver per la tarda a la Rambla del Raval, convocada pel col·lectiu de filles i nétes de desaparegudes, residents a Barcelona.

La dictadura, les desaparicions i l’apropiació d’infants

El 24 de març de 1976, de matinada, Videla i els altres colpistes, militars i civils, van detenir a la presidenta electa de l’Argentina, María Estela Martínez de Perón, van enderrocar els poders executiu, legislatiu i judicial i van instal·lar una dictadura cívico-militar que va governar el país amb mà de ferro fins el 1983. Les motivacions dels colpistes eren principalment l’anticomunisme i l’antiperonisme i van rebre el suport explícit de Henry Kissinger, secretari d’estat dels EUA durant el govern de Richard Nixon, en el marc de l’anomenat Plan Cóndor, un sistema clandestí de coordinació repressiva amb el que els EUA van impulsar diverses dictadures a Llatinoamèrica per mantenir el control d’aquesta regió durant la Guerra Freda.

La dicatura de Videla va implantar un pla sistemàtic de terrorisme d’estat, amb la creació de desenes de centres clandestins de tortura i extermini, el més conegut dels quals va ser la ESMA (Escuela de Mecànica de la Armada). Per aquests centres hi van passar milers d’opositores polítiques, dels Montoneros i de molts altres sectors de les esquerres, també moltes anarquistes. Es calcula que només a la ESMA hi van ser torturades i desaparegudes més de cinc mil persones i hi van néixer 34 nadons.

​Un altre dels mètodes de desaparició que van fer servir els militars a les ordres de Videla van ser els anomenats “Vuelos de la muerte“, en els quals les persones detingudes eren pujades a avions i llançades al riu de la Plata, lligades de mans i peus i a vegades també lligades a sacs plens de roques. Es calcula que d’aquesta manera van ser desaparegudes més de cinc mil persones.

A les dones embarassades que passaven per aquests centres de tortures i eren desaparegudes els hi prenien sistemàticament els seus nadons, que eren entregats a famílies de militars o civils que donaven suport al cop d’estat, amb l’objectiu d’evitar la continuitat de les seves identitats, com a forma d’exterminar les ideologies que consideraven “enemigas de la patria“. També molts nadons van ser directament segrestats per l’estat i venuts o entregats a famílies addictes al règim, amb tots els papers perfectament falsificats amb la complicitat de jutges i funcionaris públics.

Fins fa un parell d’anys, s’havien trobat 137 d’aquests infants segrestats per l’estat, filles i nétes de desaparegudes. Es calcula que encara en queden unes 300 més per trobar.

Desaparegudes anarquistes

Entre les opositores que el règim de Videla va desaparéixer hi havia centenar d’anarquistes. Algunes d’elles tenien menys de vint anys, com Rita Liliana Remedios Ateba de Bajamon, Helvio Alcides Mellino Schwartz o Norma Matsuyama, que només en tenia setze. La seva història segueix sent reivindicada a espais com Memoria Libertaria Argentina.