“S’ha acabat. Hem estat 25 anys tramitant subvencions per reduir el preu als ajuntaments”

Entrevista a Àngel Bonora, valencià resident a Barcelona, fundador i director de la companyia Teatracció.

Quina és la teva trajectòria? Vas estar anys fent teatre a París.

Jo ja havia fet una escola a València, però no trobava sortida allà i un amic em va parlar de l’escola de teatre de Jacques Lecoq, a París, que és una escola de teatre físic i pedagogia de la creació teatral. Vaig anar a Madrid a demanar una carta de recomanació a l’Institut Internacional del Teatre, que era necessària per entrar en aquesta escola perquè hi havia overbooking, molta gent hi volia entrar, de tota Europa. Hi vaig entrar l’any 1992, érem 35 alumnes, set de l’Estat espanyol, dos catalanes i un català, un de Múrcia i tres valencians. Quan vaig acabar l’escola Lecoq, vaig fer la llicenciatura a l’institut d’estudis teatrals de la universitat Sorbonne Nouvelle. Vaig tenir com a professor a Bernard Grandjean, que tenia una companyia de teatre fòrum i que havia sigut actor de la companyia d’Augusto Boal, creador del teatre de l’omprimit, quan aquest es va exiliar a França. Boal estava a la presó a la dictadura, havia estat torturat, la intel·lectualitat francesa es va mobilitzar per demanar el seu alliberament i es va exiliar a París i va crear una companyia de teatre; i el meu professor en va ser actor i jo vaig poder conèixer tot això. Com ell sabia que jo sortia de l’escola Lecoq i li interessava molt, em va demanar que treballés per a ell i aleshores vaig estar set anys anant a París per formar els actors de la seva companyia.

Després vas venir a Barcelona.

Jaques Lecoq em va recomanar per venir a donar classes a l’Institut del Teatre, vaig fer unes proves i em van agafar; i hi vaig estar treballant set anys, ensenyant preparació física per l’actuació. Al mateix temps, Berty Tovías, que és un dels fundadors de Dagoll Dagom i també va estudiar a l’escola de Jacques Lecoq, va tornar a Barcelona i va obrir la seva escola a Barcelona, Estudis de teatre. Era l’any 1994, em va oferir acompanyar-lo i he estat trenta anys treballant-hi, formant actors i actrius en la pedagogia de Jacques Lecoq.

Aleshores vas fer la primera obra de prevenció i sensibilització.

En aquella època jo tenia l’inquietud de treballar sobre la sida perquè la meva idea era poder elaborar una proposta artística de teatre per treballar prevenció i sensibilització. Tenia alguns amics que havien mort de sida, era el moment més àlgid de la pandèmia, hi havia molts contagis i no hi havia mirada preventiva, el missatge era “no sexe, et pots morir”. Els estudis a l’escola de Berty eren dos anys i hi havia la possibilitat de fer un tercer any de creació. Vaig proposar a Berty: “ja que he de fer un taller amb els alumnes de tercer, deixa’m fer-lo sobre la sida perquè puguem fer una obra de teatre de prevenció”. El taller va anar molt bé, es va fer amb nou actors i actrius.

I d’aquí surt Teatracció?

Després d’això vam dir, bueno, això és interessant, podríem treballar sobre aquest tema una mica més i acabar de donar-li forma i experimentar, i per això anem a crear una associació independent, i aleshores és quan es va crear Teatracció, l’any 2000. Vam fer aquesta creació, vam contactar amb l’associació Sidaestudi i amb el Centre Jove d’Anticoncepció i Sexualitat de Barcelona, vam sol·licitar una subvenció a l’Ajuntament per fer la creació i fer actuacions pilot, i ens la van donar, diners per comprar els materials i alguna cosa més. Vam fer una presentació al Centre Cívic Garcilaso, vam convocar a especialistes sobre la prevenció de la sida i associacions que treballaven sobre aquest tema, i ens va sortir el primer bolo. L’estrena de l’obra es va fer l’1 de desembre, dia mundial de la sida, a la Pobla de Segur, que és on ens va sortir el bolo. Després una altra a Malgrat, després a Pineda, l’any 2000 vam fer tres actuacions.

I ja vau començar a patir els problemes de la burocràcia administrativa.

Després vam trucar a la porta de la Generalitat, al programa de prevenció i assistència de la sida, per presentar la proposta. I aquí va començar el rollo de les subvencions, que és un rollo perquè portem vint-i-cinc anys i estem fins als nassos, s’ha acabat. Hem estat vint-i-cinc anys tramitant subvencions per reduir el preu als ajuntaments, de manera que puguem fer un impacte territorial màxim possible, perquè es tracta de prevenció i sensibilització, és una prioritat.

Com van ser els inicis de Teatracció?

Al principi ens buscàvem la vida com podíem, féiem la creació i per poder vendre l’espectacle el moviem molt, vam trigar un any en tot el procés de preparació, creació i fer la primera actuació. Això ho féiem des de l’escola, els materials els guardàvem a casa meva, l’oficina era el meu telèfon i el meu ordinador. Tot a casa meva, quan venien els actors a deixar el material a les dotze de la nit els havia d’obrir, descarregar, etc. Vam estar tres anys així, fins que vam poder llogar un espai de dos metres quadrats, després cinc, i aquest local el vam trobar el 2007, set anys vam trigar a trobar un local estable.

Perquè vau venir a la Prospe?

Jo vivia a Sant andreu i caminant pel carrer vaig trobar aquest local. I a partir d’estar aquí hem connectat amb el barri, poc a poc.

És dur viure del teatre?

Al principi estàvem una mica a porta tancada, estàs al barri però el que intentes es treure la feina endavant i ha sigut molt dur, en el sentit de picar pedra per convèncer que aquest teatre és efectiu, perquè en el teatre la veritable difusió es fa de boca a orella, i aleshores costa molt de construir. I quan anava bé va venir la crisi econòmica. Nosaltres vam començar l’any 2000 amb tres actuacions, el 2001 vam fer deu o tretze, el 2002 ja estàvem per vint i tantes i el 2003 ja ens vam ficar amb la segona creació, sobre drogues. Del 2000 al 2008 estàvem fent, amb tres obres de teatre, 336 actuacions a l’any. I de sobte va venir la crisi del 2008 i van caure programes de cent actuacions de la nit al matí, per causa de les retallades. Aleshores era Convergència i Unió, però no importa qui sigui, quan hi ha una crisi guanya la banca. Treballàvem amb un programa, que ens havia costat molt construir, amb la Secretaria Catalana de Joventut, de cent i pico actuacions i la retallada va ser del 80% de tot el pressupost, i això que estaven reservades totes les actuacions. De 336 vam passar a cent i pico. I actualment estem amb sis obres de teatre i fem setanta actuacions a l’any, la baixada ha sigut brutal. Al final és una lluita, nosaltres treballem perquè hem creat, de mica en mica, d’actuació en actuació, el nostre propi mercat o circuit. Hi ha ajuntaments que ens contracten des de fa vint anys, com el de Reus, que cada any ens demana sis actuacions de l’obra sobre la sida, perquè funciona, els hi serveix molt.

La situació de 2008 no s’ha recuperat?

No, no, no, perquè no s’aposta, no s’inveteix, perquè el teatre funciona de meravella, està molt ben valorat, totes les actuacions són valorades a través d’una enquesta que omplen els professionals, la puntuació és altíssima.

Els inicis a la Prospe també van ser complicats?

Al principi vam voler sortir al carrer, l’Ajuntament no ens va donar permís per fer petits intervencions per donar a conèixer l’espai, vam demanar tres vegades, denegat. Vam crear un personatge, que el feia jo, que es deia Mister X, que anava emmascarat, això durant la crisi. Vam començar a organitzar actuacions per fomentar la cultura teatral, oferint l’espai a artistes emergents que puguessin fer la seva aquí , músics, circ, màgia, cant, anàvem per tots els carres posant cartells i repartint als comerços, era gratuït i la gent passava a la gorra. Això ho vam fer durant tres anys i ho vam deixar de fer perquè era moltíssima feina i no funcionava, a vegades si. Un dia que va venir un cor de dones deu dones, amb la directora… un sol espectador, depriment. Hem intentat acostar-nos sempre, primer amb el Casal de Barri, també amb l’Associació de Veïns, i quan hi havia les festes del barri hem ofert actuacions. Hem fet aquest teatre d’intervenció gratuït, sobre drogues, sobre la covid i sobre violència masclista, però ve molt poca gent. És que amb aquest teatre hem d’anar a les escoles directament. Hem estat set anys trucant a la porta del Districte per dir «fem aquest teatre que està molt bé, mireu-lo, a veure si podem fer alguna presentació per professors i educadors», mai. L’any passat, finalment, vam poder fer dos actuacions de «Com t’estimo» sobre violència masclista, a Torre Baró. I hem fet dues actuacions, a l’institut Molí, sobre violència masclista i sobre bullying i una al Víctor Català, «Enxarxats», ha anat molt bé. Ens ha costat molt convèncer al Districte, quan és quelcom que funciona de meravella i aquí hi ha molts problemes, com a tot arreu.

Quines obres d’intervenció i sensibilització heu fet?

Primer la de la sida. Després una sobre drogues, riscos amb consum de substancies addictives. La tercera va ser «Ja n’hi ha prou», sobre bullying. La quarta es diu «Dona igual», treballa la igualtat dona-home des d’una perspectiva de gènere, enfocada a la inserció professional, què vols ser quan siguis gran?, funciona molt bé i és molt divertida, però fem dos actuacions a l’any, es demana molt poc. La cinquena es deia «Nyam nyam», on treballàvem sobre hàbits alimentaris, vam fer cinc actuacions en un encàrrec de l’Ajuntament de Martorell, però després ja no la demanava ningú, treballa sobre anorèxia i obesitat, i funciona molt bé, però no la demanen, el problema hi és, però no es treballa aquest tema. Després vam fer l’obra «Enxarxats» sobre riscos en l’ús de les xarxes socials i pantalles, funciona molt bé, és molt divertida i connecta molt bé perquè aquest tema està molt d’actualitat. Després vam fer «Stop covid», que va ser la manera de contribuir, d’entrada perquè els actors poguessin treballar, perquè es van quedar tots sense feina. Ens vam tancar al local i vam estar sis mesos treballant sobre el tema, i vam oferir una actuació gratuïta a l’institut Guineueta i també una al pati de l’institut Nou Barris. I després ja ningú demana aquesta obra, és molt estrany perquè la covid ha passat però vindran altres pandèmies. I la darrera és «Com t’estmio», que porta dos anys i és sobre la violència en la parella.

I esteu preparant més obres?

No, ja parem, ja no preparem més sinó és per encàrrec, perquè després de l’experiència amb «Stop covid» ja està bé, pots dedicar sis mesos de treball i després ningú vol contractar. Inverteixes diners, temps… Ara ens estem centrant en l’escola i en treballar sobre mantenir la qualitat del treball que fem amb les obres de teatre que tenim en cartell. I ja anem prou enfeinats amb tota la història administrativa, ja no hi ha temps de més. Per portar tot el mogollón som dues persones.

I quan va néixer l’escola de teatre de Teatracció?

L’escola va sorgir perquè l’escola on jo treballava, la de Berty Tovías, va tancar durant la pandèmia, perquè ell es va jubilar. Aleshores vaig proposar a l’associació fer l’escola, també per diversificar l’activitat i perquè tenim eines i coneixement per transmetre. I per tenir actors que puguin incorporar-se a la companyia i no anar buscant, perquè és una manera de treballar i quan treballem de la mateixa manera això és molt àgil. En la formació professional hem invertit molts diners i molts esforços en difusió i és molt fràgil, actualment tenim un primer nivell amb sis alumnes i un segon nivell amb quatre, es fa matí i tarda. Ara mateix tenim a una noia de Suïssa, que ha vingut expressament, un noi dels Estats Units, un noi del Perú, una noia de Xile, una noia del País Basc i una noia catalana. És una diplomatura, nosaltres formen part de l’associació d’escoles de teatre de Catalunya independents, aquesta diplomatura és la mateixa que vaig fer jo a França i la mateixa que es feia a Estudis de teatre, són dos anys, quatre hores diàries, de dilluns a divendres en període escolar, d’octubre a juny. És una formació sòlida i molt complerta per endinsar-se en la vida professional. I després, de les set fins a les vuit i mitja, fem tallers de teatre pel barri i per la ciutat, per gent que vol fer teatre perquè li agrada, per sentir-se millor, sense aquest interès de dedicar-se a la vida professional. Estem lluitant amb aquest projecte des de fa tres anys, hem tingut que reformar tot el local per obtenir la llicencia d’activitats, hem tingut que invertir 25.000 euros, que ara tenim que recuperar. Reforma, llicència, assegurances, informe d’incendis, tot el que cal, és molta inversió. Tenim pocs ingressos perquè son molt pocs alumnes i moltíssima dedicació. Però estem encantats també, perquè diversificar l’activitat es complementa amb la creació i amb la companyia de teatre, i esperem que això vagi a més.

Com veus el futur de Teatracció?

La meva opinió és que posem llavors amb els alumnes que venen, això és el futur, és la gent que passa per aquí, que contribueix, i la gent que estudia aquí, que després pugui fer el seu propi teatre, per tant estem posant llavors. Aquest és el nostre futur. La companyia continuarà mentre es pugui i nosaltres, mentre estiguem dempeus, continuarem transmetent coneixements. Sempre i quan puguem resistir als vendavals i als terratrèmols que provoca la dinàmica del món, actualment estem amb el problema de la guerra, a Ucraïna, a Palestina, és terrible, i com ens afecta, perquè hi ha retallades per tot arreu i la pasta s’en va per les armes. Aquest és el problema de sempre, torna a passar que els recursos de la gent, dels pressupostos, se’n van per la guerra i no per les persones. I ens tenim que ajustar i reinventar.

Sou uns veritables obrers del teatre.

Entenem el teatre com un ofici. El que fa sabates fa sabates, qui fa la cuina fa la cuina, qui ensenya ensenya… El teatre és posar-s’hi, què és teatre? És una mica fer tot, trobar-se en un lloc, és una experiència de vida compartida que es fa cada dia. És complicat, però per una banda és molt gratificant, les fites que fas, poder desenvolupar el teu treball amb molt d’èxit, perquè està molt ben valorat el teatre de prevenció, és eficient. I d’altra banda, dificultats sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà. Nosaltres estem en un país més o menys ric, en una zona molt rica, Catalunya, és molt rica però hi ha molta misèria, hi ha de tot, però no hi ha per a tots o no és igual per a tots, sempre és així. No estem en un país on cauen les bombes o on l’economia és un fracàs. Estem on estem i intentem fer-ho el millor possible, però hi ha moltes dificultats. És tot un exercici i cal creure-hi. També hem tingut problemes molt greus amb l’administració, també l’administració ha donat suport, però no és gratuït, tens que posar el logotip, i a vegades hi ha coses que molesten. L’administració és una gran màquina burocràtica, però també hi ha grans professionals en diferents àmbits. Pel que coneixem nosaltres, a nivell educatiu, el departament d’educació deixa molt que desitjar quan no aposta per recursos com aquest, o altres. Perquè no es tracta de crear obrers o persones que estaran al servei del mercat, sinó persones, és a dir, una educació integral, nosaltres incidim en aquesta part que no es contempla en el currículum educatiu, la formació integral de la persona. No hi ha temps per salut, per prevenció, per qüestionaments sobre temes, no hi ha temps ni espai ni recursos. Per tant fem una funció nosaltres, i altres, el món associatiu és un múscul.

Hi ha altres projectes com el vostre a Barcelona?

Si que n’hi ha, però nosaltres som els primers. ‘Teatre pa tothom’, que va tancar, el director era alumne meu a l’institut del teatre, treballaven teatre de l’oprimit, teatre fòrum. Hi ha una altra companyia que es diu ‘Cúrcuma’, una altra que es diu ‘Frec a frec’… hi han algunes, però sobretot són companyies d’actors i actrius que han passat per aquí. Per exemple, el Miquel Simó, actor del Polònia, està amb una companyia que es diu ‘Nus teatre’, que han estat actors i actrius de Teatracció.