El 47: ¡La vamos a seguir liando!

Article escrit per veïnes dels barris de Roquetes i de Torre Baró, arran de l’estrena de la pel·lícula ‘El 47’, de Marcel Barrena. El film tracta sobre el segrest de l’autobús número 47, l’any 1978, acció veïnal que va possibilitar l’arribada del transport públic a aquests dos barris.

Estem a la première de ‘El 47’. La primera escena, on destrueixen la barraca del protagonista, és impossible que a qualsevol activista veïnal, com ho era el Vital, no li recordi a un de tants desnonaments que vivim a Nou Barris cada dia. Ciutat Meridiana, barri germà de Torre Baró, és el barri amb més desnonaments de tota Barcelona. Reconeixem el passat i les nostres referents, les nostres mares i pares que als setanta eren joves i podien ser el personatge de la Joana. Reconeixem la cara dels veïns i veïnes que surten a la gran pantalla. Prenem les dents de ràbia quan, des del lateral de la sala de cinema, veiem al centre, al costat del director Marcel Barrena, als majors responsables de la misèria que continua vivint el nostre Districte (Jaume Collboni i Xavier Marcè) els responsables que avui les veïnes de Nou Barris no donem l’abast per pagar totes les multes desproporcionades que ens posen per fer molt menys –tant de bo segrestéssim autobusos– del que avui aplaudeixen al cinema. La vida de les nostres àvies migrades no val més que la de les nostres veïnes migrades, d’Hondures, Colòmbia, el Marroc, Romania… I tants altres llocs. Seguirem lluitant fins que totes tinguem les mateixes oportunitats: un sostre, aigua, llum i papers. Una vida digna.

Quan segresten el bus, el veïnat comencem a aplaudir, a emocionar-nos, a dir: “Ahora sí, mírate, sales tú”. Algú a la sala fa “Tsssssss”. Silenci. I nosaltres, encara amb aquella cosa de les netes que portem a la sang el fet de sentir-nos estranyes en premières, obeïm i callem. Estem fora de lloc. Estem a un cinema i toca reprimir-se. Un cinema amb gent famosa i influencers. Inclús en actes com a la preestrena d’aquesta pel·lícula, on el protagonisme recau en les veïnes i veïns que participen, la història ens torna a dir que només som espectadors al marge, si ja tenim privilegis, què més volem? Estem al costat d’una elit cultural catalana que sembla que s’ha oblidat el que és venir del fang, literalment. Per sort, un dels actors, abans de començar, va dir: “Visca la lluita de les classes populars”. Visca. Seguirem lluitant, perquè tenim referents que no han tingut por a la repressió i han desafiat a la institució per fer el que s’havia de fer.

Encara que les persones que lluiten diàriament no surtin a les pàgines de la història, nosaltres tenim memòria, el moviment veïnal, associatiu, assembleari, de base i la veïna que comenta al bus qualsevol notícia, té memòria. Nosaltres no oblidem pas que l’hivern de 2013 el barri de Torre Baró es va quedar sense autobús. En aquell moment governava Xavier Trias i la passivitat del seu govern va agreujar la no solució efectiva i amb rapidesa de la problemàtica existent amb l’empresa Segales. El veïnat, com sempre, va donar suport a les treballadores de les línies d’autobusos afectades. A la première d’El 47′, entre el públic il·lustre ocupant l’espai central, just al darrere del director i del govern municipal, estava assegut Xavier Trias i no les filles i fills dels que surten a les fotografies originals.

Aquesta pel·lícula ens ha de recordar també tots els altres 47 que hi ha hagut a Nou Barris, i a les veïnes, com a les de Prosperitat, que també van segrestar un autobús perquè donessin solucions d’habitatge provisional a la gent que vivia a les barraques del que ara és la plaça Ángel Pestaña, o el veïnat mobilitzat per segrestar la línia 11 perquè el bus també arribés a un altre barri costerut com Roquetes. En aquella època, reclamaven el dret a un habitatge digne, tal com ho fan avui les companyes del Sindicat d’Habitatge de Nou Barris o com les associacions veïnals de Nou Barris reclamen la connexió del metro a les Trinitats o convoquen concentracions al CAP en contra de les retallades a la sanitat pública.

Potser és el moment de fer un museu sobre els busos que hem segrestat a Nou Barris? Les veïnes que seguim organitzades a Nou Barris som les hereves d‘El 47’ i no qui ocupava la sala central del cinema i es penja totes les medalles. Per sort, tenim l’Arxiu Històric de Roquetes, que fa una tasca important per tal que les nostres històries quotidianes i de lluita tinguin cabuda en la cultura popular encara que no surtin a la història oficial de Barcelona. Com ja sabem, la història amb H majúscula és explicada pels vencedors.

Al final, no ens hauria d’estranyar. Tot i la passió que li ha posat l’equip d’actrius i el director, i la cura amb què s’han apropat a Torre Baró, estem davant d’un producte comercial que ha d’encaixar amb el relat del poder capitalista. Un producte que conté una part de la nostra història també, així que, com ens diu el protagonista: “La vamos a liar”. La vamos a seguir liando. Y de la rabia organizada y colectiva crecerán flores.