De perifèria a perifèria
Tercer article d’opinió en relació a Roquetes com a barri lluitador, a les noves veïnes que venen a viure al barri i a les que en són expulsades.
A una de les escenes finals de Teorema —pel·lícula sempre recomanable de Pasolini—, Emilia, la dona camperola, minyona, subproletària i santa, camina des de la seva alqueria fins a la perifèria obrera de Milà. Allà, davant d’una pintada d’una falç i un martell, s’enterrarà viva, entre cultius, ruïnes industrials, carreteres i vies de tren, a una rasa preparada per construir (infra)habitatges pels obrers i les migrants del sud d’Itàlia que canviaran el camp per la ciutat. Amb llàgrimes als ulls, Emilia ens diu: “no tinguis por, jo no he vingut aquí per a morir, sinó per a plorar. Les meves llàgrimes no són llàgrimes de dolor. No. Formaran una font que no serà font de dolor”.
Ara fa uns dies, a través d’un parell d’articles a Noubarris.info, s’ha obert un debat a Roquetes sobre l’arribada de noves veïnes als barris perifèrics i com això pot contribuir a l’expulsió de les veïnes de tota la vida; i jo, que em sento interpel·lat per ambdós textos, també vull dir la meva.
Als anys seixanta, els meus avis es van autoconstruir una casa als marges del sanatori de tuberculosos de l’Esperit Sant, a Santako. A l’ombra d’aquell hospital, més enllà del riu i sota el cim d’aquell turó, de la mà de les seves veïnes van aixecar un barri amb vistes a la plana de Barcelona, a la perifèria d’aquella ciutat industrial que no deixava de créixer i empassar-se tot el que trobava al seu entorn. Amb les seves mans i els pocs recursos que tenien, van treballar la terra, van alçar les cases i els carrers i van construir el veïnat que em va veure créixer i em va ajudar a entendre el món.
Amb el temps, vam haver de marxar i podríem dir que de tot allò queda ben bé poc. Un hospital “modern”, uns blocs de protecció oficial construïts en terrenys expropiats a les veïnes, un centre de formació per aturats i algunes famílies que resisteixen l’embat d’aquest “nou” capitalisme salvatge.
Fa uns mesos que la vida m’ha portat a Roquetes, i des de llavors, no puc parar de pensar en els meus avis i les seves veïnes, en com, a través de les seves lluites, del seu patiment i de les seves llàgrimes, van aconseguir que alguna cosa arrelés a les perifèries. A Santako, a Montcada, Vallbona, Torre Baró, a Roquetes…
No puc parar de pensar que és responsabilitat nostra que aquestes arrels no acabin seques, sota les ruïnes d’un temps d’esperança. Que hem de continuar la feina i els esforços de les veïnes que ja no estan, de les que es veuen forçades a marxar; que estem obligades a seguir amb la seva lluita —que ja és la nostra— del dia a dia. Que no podem deixar que el barri es converteixi en un decorat, en una postal bonica per a qui arribi. Està molt bé gaudir de la festa, de les desfilades i dels entrepans vegans, però tot això no es cuida sol i està més en risc que mai.
Com a nou vingut al barri només puc agrair l’escalf i l’acollida que he rebut de les veïnes i dels espais comunitaris que m’han fet sentir part del meu barri, de la meva perifèria. Que m’han fet sentir arrelat i vinculat a un llegat de lluites compartides que, per molt que a alguns els molesti, encara sobreviu. Ara queda a les nostres mans fer tot el possible perquè ningú més hagi de marxar i perquè qui arribi de nou s’hi sumi amb el mateix compromís per continuar construint un barri que aculli tothom.
Tot i això, no puc deixar de sentir una gran pena i tristor per les veïnes que marxen —per la Paula, pel Tito, i per totes les que com elles es veuen forçades a deixar Roquetes després de contribuir a construir una xarxa forta i arrelada. Gràcies, moltíssimes gràcies per tot l’esforç i el compromís. I com l’Emilia, no tingueu por: les vostres llàgrimes no són de dolor, sinó una font que cal seguir omplint. Ens seguirem trobant als carrers, a les perifèries, als barris, als desnonaments i a les lluites del dia a dia, passi el que passi.
