La veritable història de ‘El 47’: una lluita veïnal i col·lectiva

Manuel Vital no va ser un heroi individual, sinó que formava part d’una lluita col·lectiva, obrera i veïnal.

La pel·lícula de Marcel Barrena “El 47”, explica la història real del segrest de l’autobús de la línia 47 en mans de Manolo Vital, veí de Torre Baró. És l’única pel·lícula catalana que ha arribat al número 1 en taquilla en els últims quinze anys i la més vista en els últims quaranta. Tot i el seu èxit, s’ha de recordar que aquesta pel·lícula és un drama biogràfic i no un documental històric. Per tant, hi ha diversos matisos que no hi queden ben reflectits.

Manuel Vital i el naixement de Torre Baró

Els anys cinquanta i seixanta, durant la dictadura franquista, van estar caracteritzats per l’èxode rural. Moltes persones deixaven casa seva per intentar buscar una vida millor a un altre territori. Un d’ells va ser Manuel Vital, nascut a València d’Alcántara, Extremadura. Manuel va fugir de la seva terra natal després que el seu pare fos assassinat a mans dels falangistes i enterrat en una fosa comuna. Vital va emigrar a Torre Baró, a la perifèria barcelonina. Un cop allà, es va establir amb milers de migrants d’Andalusia i Extremadura, les quals, totes juntes, van construir amb les seves pròpies mans les cases del barri.

Però Torre Barró no tenia gairebé serveis. Els carrers no estaven asfaltats, cosa que dificultava l’accessibilitat al barri. A més tampoc comptaven amb cap mitjà de transport públic, cosa que dificultava l’entrada i sortida del barri. No tenien escola ni tampoc aigua corrent. Totes aquestes injustícies van portar al fet que el veïnat es mobilitzés de forma col·lectiva.

El segrest del 47, una acció col·lectiva

Manuel Vital no va ser un heroi individual, sinó que formava part d’una lluita col·lectiva, la lluita obrera i el moviment veïnal. Vital era membre del PSUC i de CCOO; i va ser un dels fundadors de la Asociación de Vecinos de 9 Barrios, l’any 1970. Era en aquest espai on es decidien i es coordinaven les accions. Hi havia militants de totes les organitzacions i tendències antifranquistes i també persones independents, no vinculades a cap organització. Aquesta entitat veïnal va ser determinant i era la que duia el pes i la iniciativa de les lluites a Nou Barris.

A finals de la dècada dels seixanta, el veïnat de Torre Baró va sol·licitar que el barri disposés de línies d’autobús, les quals permetessin sortir i entrar amb més facilitat i enllaçar més còmodament amb altres mitjans de transport. Però l’Ajuntament de Barcelona i la Companyia de Transports Públics van donar la negativa a aquesta proposta, argumentant que els carrers de Torre Baró es trobaven en mal estat, a més de ser estrets, corbats i empinats, característiques que impedien la circulació d’un autobús. Després que aquesta situació s’hagués prolongat durant anys, el 6 de maig de 1978 Manolo Vital i altres militants es van reunir per parlar sobre la situació. L’endemà, Vital, que era conductor de la línia 47 d’autobús, es va dirigir a la cotxera per fer la seva jornada laboral. La ruta d’aquest autobús anava des de plaça Catalunya fins al barri de la Guineueta. Després de dues voltes al recorregut, va parar el transport al final del passeig Valldaura, on se situa actualment la plaça Karl Marx. El conductor es va dirigir a una cabina telefònica, on va trucar a la seva dona, Carme Vilà, per avisar-la que anava cap allà. Va segrestar l’autobús i el va conduir per la carretera Alta de Roquetes fins a arribar a Torre Baró. L’autobús va circular pels estrets i empinats carrers, acompanyat d’una ingent massa de persones. A l’autobús hi anava també el cobrador, tancat a la seva cabina, el qual no es va oposar a aquell esdeveniment. Un cop al cim de la muntanya, l’autobús va continuar circulant pels carrers de Torre Baró en direcció a Ciutat Meridiana. Al final del trajecte, a l’Avinguda Meridiana, va baixar al cobrador que l’havia acompanyat i va pagar-li el taxi de tornada. Ell va prosseguir amb el seu trajecte i, al carrer València, el va detenir la policia. Ell i diverses persones solidàries amb la causa van ser traslladades a la comissaria de Sant Andreu. L’endemà, va ser jutjat i acusat de segrest. Així i tot, l’empresa li va permetre reintegrar-se, amb la condició d’acomiadament si tornava a segrestar l’autobús.

Com a resultat del segrest i de les protestes veïnals, sis mesos després la ruta del 47 es va prolongar fins a Canyelles, per la ronda de la Guineueta Vella. Al novembre següent, la línia del 31 i la línia nocturna també van ampliar el seu recorregut. El 23 de maig de 1980 es va crear la línia 77, que anava des de Virrei Amat fins a Torre Baró, seguint la mateixa ruta que va dur a terme Manolo Vital durant el segrest. El de 10 de febrer de l’any següent, TMB va crear la línia de microbús 93, de Ciutat Meridiana a Torre Baró, donant així servei de transport al barri.

Iniciatives anteriors a la perifèria

El cas de Vital no va ser l’únic. Abans d’aquesta hi va haver altres iniciatives a diferents barris del districte de Nou Barris. Les organitzacions veïnals i antifranquistes van estar al comandament d’altres mobilitzacions. Una d’elles va ser la lluita per l’aigua, en la qual dones, homes i infants van baixar en massa de la muntanya i van paralitzar l’autopista a l’Avinguda Meridiana l’any 1972. A més, al districte de Nou Barris ja hi havia hagut diversos segrestos d’autobusos anteriorment. Entre el maig i el juny de 1974 hi va haver tres segrestos d’autobusos als barris de Verdum i Roquetes.