47 anys de lluita i oblit: Torre Baró sud diu prou

El veïnat exigeix la fi immediata del bus a demanda i el restabliment d’un transport públic digne que trenqui dècades d’aïllament institucional.

Torre Baró sud no vol caritat. Vol justícia. No vol parches, vol drets. I entre aquests drets, un dels més elementals i vulnerats és el dret a la mobilitat. Fa 47 anys, el barri va escriure una pàgina de dignitat col·lectiva quan un grup de veïnes, amb Manolo Vital al capdavant, va segrestar simbòlicament el bus 47 per demostrar que Torre Baró mereixia formar part de la ciutat. Aquell acte no era només una reivindicació de la línia: era un crit de vida, de presència, de resistència.

Avui, gairebé mig segle després, aquest crit continua ressonant amb la mateixa urgència i indignació. Perquè la història s’està repetint. I això és intolerable.

Des de 2022, la zona sud del barri ha estat condemnada a un servei de bus a demanda que, més que connectar, aïlla. Lluny de ser una proposta moderna i eficient, ha esdevingut un autèntic laberint burocràtic i tecnològic per a centenars de veïnes que, per desplaçar-se, depenen d’una aplicació que falla, d’una cobertura que no existeix i d’un sistema que sistemàticament no respon.

No són casos aïllats. Són desenes de testimonis que relaten esperes de fins a dues hores, reserves que desapareixen, autobusos que no arriben i persones grans obligades a caminar per carreteres sense voreres. És una realitat diària que vulnera la seguretat, la salut, el treball i l’educació. És una exclusió planificada, executada sota el silenci còmplice de les institucions.

Aquest no és un error tècnic. És una decisió política. L’Ajuntament de Barcelona, TMB i l’Autoritat del Transport Metropolità han optat per imposar un model que no funciona, sabent que no funciona. S’han escudat en dades maquillades, en discursos buits i en promeses que mai arriben. “Hem hagut de fer tutorials perquè la gent pugui posar queixes”, denuncia Valeria Ortiz, presidenta de l’Associació Veïnal de Torre Baró. No és només una manca de servei, és una manca de respecte.

Mentrestant, la resposta oficial ha estat la negació: “Les queixes han baixat”, diuen. Però què passa quan ningú et dona les eines per queixar-te? Quan només s’accepten formularis escrits i digitals en un barri amb dèficits tecnològics evidents? El missatge és clar: si vius a Torre Baró, el teu malestar no compta. La teva veu no incomoda.

El que el veïnat reclama no és cap luxe: volen el que ja tenien i els van prendre. Volen un bus regular, amb horaris fixos, freqüència estable i rutes útils. Com les línies 80 i 81, que abans funcionaven. Com qualsevol barri amb un mínim de respecte institucional. Volen deixar enrere el model experimental i precari del bus a demanda, que només ha servit per reforçar la segregació urbana.

Dilluns 12 de maig, una seixantena de veïnes es van plantar davant la seu del Districte de Nou Barris, aprofitant l’audiència pública per fer sentir la seva veu. I no serà l’única vegada: ja hi ha convocades noves manifestacions per als dies 21 i 28 de maig i 4 de juny. Perquè si cal ocupar els carrers per ser visibles, ho faran. Si cal aixecar la veu per existir, l’aixecaran.

El cas de Torre Baró sud és una ferida oberta a la consciència urbana de Barcelona. És l’exemple més cru de com la innovació pot ser una excusa per a la discriminació i com la modernitat mal entesa pot perpetuar les desigualtats. I davant d’això, només hi ha una resposta possible: la mobilització, la resistència, la lluita.

Torre Baró sud no és un barri oblidat. És un barri que lluita, que resisteix i que no pensa callar. Perquè la dignitat no es reserva per app. La dignitat s’exerceix. I el transport públic és una qüestió de dignitat.