Vallbona: de la granja del Ritz a desert alimentari

Entrevista a Teresa Roig, autora de “La Granja del Ritz”, novel·la històrica que tracta sobre la finca agrària de Vallbona que va proveir a l’hotel més ric de la ciutat durant la segona meitat del segle XX.

A l’abril, a la Biblioteca Zona Nord-Mària Sánchez, van gaudir d’una lectura musicada a càrrec de Teresa Roig, autora de la novel·la “La Granja del Ritz”, editada per la Rosa dels Vents el febre del 2026, amb Àlex Miquel al piano, afinat gràcies a la donació feta per la parella, amb interludis musicals de peces creades especialment per a l’ocasió, fragments de la col·lecció “Brots”.

Un relat del patrimoni de Barcelona en rics d’oblit, com també ho es el seu primer llibre “La ciutat dels nens”, publicada per l’editorial Navona el 2023, on recull els fets viscuts a una institució per a infants orfes i sense recursos, inaugurada el 1951 al bosc de Collserola.

A “La granja del Ritz”, l’autora ens posa sobre la pista de la relació entre una finca rural de Vallbona i l’hotel conegut per ser el primer que va fusionar en un sol establiment els serveis d’hostatge, restauració i bar.

Per fer el llibre, l’autora va haver de fer una cerca exhaustiva que, ens va confessar, li ha portat mes temps que escriure el llibre. Una investigació que li ha proporcionat un gran nombre d’anècdotes fascinants, moltes facilitades pel fill dels últims masovers de la finca agrària.

Vinyes, alzines i camps, ens explica Teresa Roig, en una extensió de deu mil metres quadrats. De la finca i els arbres fruiters no queda res, ens diu. Ara, l’Ajuntament, que n’és el propietari des de fa dues dècades, hi ha instal·lat el camp de futbol, traslladat provisionalment per les obres del tren. Hi ha un projecte mediambiental que espera ser-hi dut a terme, potser quan las prioritàries obres ferroviàries estiguin enllestides. Els edificis en estat de ruïnes necessiten una intervenció per evitar la seva desaparició, com a patrimoni històric de Barcelona que són.

Els anys de guerra i postguerra van marcar l’historia del Ritz, que va ser destinat a diferents usos, fins que un polític amb prou poder va restituir-lo com a hotel, iniciant la nova etapa que portaria a l’origen de la granja a Vallbona, “Granja Montserrat”. El seu nom original, en referencia a la seva primera propietària, va passar a “Granja del Ritz” en el moment en que va esdevenir proveïdora d’aliments frescos de qualitat per a l’hotel. Aus criades o silvestres, ous, conills, verdures, hortalisses, fruites, llegums….

El 2025, l’Institut Metropolità va fer un estudi on va cartografiar els entorns alimentaris de l’àrea metropolitana, l’accés i l’oferta en funció de la zona de residència i la renda de la seva població, accés que impacta directament en la salut de les persones i en el risc de patir obesitat. L’estudi va establir tres zones: Deserts alimentaris; Pantans alimentaris; i Oasis i miratges d’alimentació ecològica. Paradoxalment, el barri que va albergar la granja del Ritz i en l’actualitat la Ponderosa, última finca agrària de la ciutat de Barcelona, és un complet desert d’aliments frescos, on les seves veïnes han de recórrer al transport per poder abastir-se de productes bàsics. Creus que visibilitzar aquesta història contribuirà en alguna mesura a revertir la situació?

Amb la literatura com a excusa, convido a redescobrir aquesta part oblidada de la història col·lectiva, de la memòria, de la ciutat, i a mirar-la, visitar-la, conèixer-la de primera mà. Perquè no podem respectar i protegir allò que no coneixem i valorem. L’hotel Ritz potser no hauria sobreviscut a la postguerra sense el rebost viu que va suposar la Granja Montserrat, que és el nom que tenia abans. I una Barcelona sense horts, que no respecta ni protegeix el verd agrícola (com la Ponderosa, amb el sòl sense qualificar), o s’oblida de crear els equipaments ambientals allà on no donen vots (com la granja del Ritz) és una ciutat condemnada. El futur és verd o no serà.

Al maig, el Casal de Vallbona i Teresa Roig van fer una passejada etnobotànica, literal i literària, dins de la programació del Rec es Mou! Un exercici de memòria històrica col·lectiva, on van gaudir del seu patrimoni natural amb els cinc sentits, des de el l’escenari principal de la novel·la, gràcies a la lectura i a un deliciós tast d’elaboracions amb herbes i flors silvestres. Per a aquest llibre has triat també uns fets històrics locals per crear un relat de ficció. Trobes que els fas la justícia que no troben a les institucions? Una mena de literatura reivindicativa del patrimoni històric?

Amb el meu llibre he volgut recuperar les històries que fan la història, com deia el poeta Vicent Andrés Estellés, per a retre homenatge al patrimoni sociocultural i natural que era, la granja, alhora que posar en valor Vallbona i el seu origen humil i rural, en contrast a la Barcelona modernista i burgesa. Actualment no sols hem perdut la connexió amb la natura, en general, sinó que pequem d’un centralisme urbanita que gentrifica a les persones i menysté el patrimoni, sobretot quan és verd. És com llençar-se pedres a la teulada.

Teresa explica que ha volgut incloure les lluites veïnals i els seus protagonistes, com homenatge a les persones que van crear aquests barris. Els orígens arran de la venda a terminis dels terrenys, a mitjans del segle passat, pels administradors d’en Sivatte, el propietari, el Fidel Puig a Vallbona i l’Escolapi Càncer a Torre Baró. On no tothom era propietari de les cases que habitaven, com en l’actualitat. Dones a conèixer com es van vendre els terrenys a les noves habitants, el facilitador de la venda al propietari dóna nom a una via principal actualment. En una audiència pública al Districte es va demanar el canvi de nom pel d’un líder veïnal. Creus que en una època en la que es revisa el nomenclàtor per raons ètiques, mantindre aquest nom d’Escolapi Càncer és de rebut?

Crec que les polítiques i les administracions han d’adequar-se als temps, i el nomenclàtor igual. Els carrers i les places on fem vida avui han de retre homenatge i tenir present a les persones i als fets que l’han construït, que aporten valor, en positiu, i oferir context a allò que no, sense oblidar la història, però precisament posant èmfasi on toca. En temps de guerra es diu que la història l’escriuen els guanyadors… Però en temps de pau, cal dir les coses pel seu nom.

El gendre del propietari del Banc d’Espanya a l’època, un dels propietaris de l’hotel al llarg dels primers anys, dóna nom a una fundació que es pot visitar actualment a Barcelona. Espies i alts càrrecs a la ciutat el van fer servir de punt de trobada. L’estructura del relat, amb quatre històries paral·leles, mostra una separació entre classes socials, al voltant de la història. Allò que veiem a la literatura i al cinema sobre relacions entre classes, a la realitat no acostuma a passar, o no gaire. També ho has volgut reflectir o és un fet casual de la història?

Vaig escollir i recrear expressament les quatre històries d’amor, humanes i amb la terra, que fossin representatives de la biodiversitat de l’època, del passat i fins a l’actualitat. Perquè la diferència de classes existia, existeix, i negar-la, negar els privilegis i les mancances que travessen unes i altres vides, i els barris, és contribuir a l’oblit, a la negligència administrativa. Cal recordar les lluites que van configurar Nou Barris com el que és ara. I les que falten!