La Freire, educacio per adultes i molt més
L’historiador granadí Enrique Tudela, antic veí de Nou Barris, va publicar l’any 2020 un article a la prestigiosa revista Educació i Historia* en el qual desgranava la història del Centre de Formació d’Adults Freire.
L’Enrique ens ha donat permís perquè en fem aquí un petit resum i, si voleu llegir l’article sencer, ho podeu fer en aquest enllaç. L’article analitza l’experiència d’aquest projecte que va sortir, com molts altres, com a resposta a la situació cultural i les necessitats educatives de Nou Barris entre finals de la dictadura franquista i meitat dels anys vuitanta, que va contribuir decisivament a enfortir el teixit cultural reivindicatiu i que és un bon exemple d’un model i perspectiva sobre l’educació de persones adultes. Situat al barri de Verdum, primer es va dir «Centre de Cultura Popular Freire», després «Escola d’Adults Freire» i actualment es diu Centre de Formació d’Adults Freire.
El context
La renovació pedagògica impulsada per l’educador i filòsof brasiler Paulo Freire va contribuir a augmentar l’interès per l’educació d’adults a tot el món durant la dècada dels setanta. A l’Estat espanyol, la dictadura considerava l’educació d’adults no com un dret sinó com una concessió i, sobretot, com una oportunitat per inculcar la ideologia franquista, subordinant el paper de la dona. El naixement de l’escola Freire coincideix amb el desenvolupament urbanístic de les perifèries barcelonines durant el mandat de l’alcalde Porcioles, 1957-1973, que van passar de ser part minoritària de la trama urbana a convertir-se en part essencial de la ciutat, fent créixer Barcelona cap al nord amb la construcció de barris dormitori, marcats per la falta d’accessibilitat i l’absència d’equipaments. Entre 1950 i 1963, Nou Barris va passar de 100.000 a 220.000 habitants. Les protagonistes d’aquest procés van ser les onades migratòries de famílies obreres procedents fonamentalment d’Aragó, Andalusia, Galícia i altres regions.
Des que el 1970 es va crear l’Associació de Veïns de Nou Barris, les constants accions veïnals van aconseguir a poc a poc situar aquest lloc, que fins aquell moment es trobava exclòs i abandonat de la dinàmica social i cultural de la ciutat, al mapa i a l’agenda dels governants municipals. La combinació de militants d’organitzacions d’extrema esquerra i anarquistes amb activistes veïnals va donar forces a un moviment de lluita que va desplegar diverses estratègies per pressionar els últims ajuntaments de la dictadura. Al costat de les lluites pel transport públic, semàfors, zones verdes, infraestructura sanitària, contra la contaminació industrial, etc., es van desenvolupar amb força les inquietuds culturals. Les vocalies de cultura de les associacions veïnals i espais com el Centre Social Roquetes i la Peña Enrique Morente, més o menys vinculats a la parròquia de Sant Sebastià, del barri de Verdum, o el Centre de Vida Comunitària «La Ponderosa», de Trinitat Nova, van promoure festes majors, biblioteques populars, cinefòrums, exposicions, guateques, excursions, classes de suport escolar, teatre, música, etc. El naixement de l’escola Freire s’inscriu en aquesta dinàmica de construcció d’organització popular durant la dècada de 1970.
Els moviments de renovació pedagògica tenien presència a Nou Barris des de començaments dels anys seixanta. Un dels exemples més destacats va ser l’escola Ton i Guida, impulsada per Maria Antònia Canals, que va inaugurar el seu curs el 1962-1963, inspirada en la pedagogia Montessori. Com que l’administració estatal va trigar molt a construir escoles, la iniciativa privada va respondre obrint acadèmies, la majoria en espais inadequats, amb classes molt nombroses i un professorat poc preparat. L’església compromesa socialment també va crear escoles i va ser la dinàmica d’algunes parròquies del barri la que va propiciar el sorgiment de l’escola Freire.
Els primers anys
A començaments de la dècada de 1970, un grup de dones que assistien a classes per a adultes al Guinardó van veure la necessitat de replicar l’experiència a Nou Barris. La ubicació al barri de Verdum va estar motivada per ser el més cèntric i van comptar amb el suport del rector Manel Folch. Les classes van començar el curs 1972-1973 als locals de la parròquia de Sant Sebastià, al número 100 del carrer Viladrosa. Dues de les iniciadores, Maria Rosa Martínez i Maria Lluïsa Serralta, van explicar que coincidien amb Freire en que no solament és necessari ensenyar a llegir i escriure sinó que també és fonamental desenvolupar la consciència social. Coneixedores de les mancances educatives de les dones de Nou Barris, inicialment van pensar en un centre destinat a dones casades, «la dona estava relegada exclusivament a les labors de la llar, marginada del món del treball. […] No és que l’home treballador estigués en un millor nivell cultural, però sí que tenia accés a relacionar-se amb altres persones en el treball i en altres mitjans socials, la qual cosa difícilment s’aconsegueix estant tancada a casa». Una vintena de dones hi van començar els estudis primaris, però aviat van obrir l’escola als homes i es van ampliar els horaris i matèries per incloure a persones en procés d’alfabetització i «neolectores». Paral·lelament, un dia a la setmana es dedicava a xerrades o cursets, intentant recollir els temes d’interès del moment. L’horari d’obertura diari era de 16h a 18h i s’impartien classes d’alfabetització, cultura general, certificat d’estudis primaris, graduat escolar i català. En aquells primers anys tot el personal era voluntari, en gran part format per mestres i professors/es del barri que sentien la necessitat de col·laborar en l’alfabetització d’adults. L’escola funcionava de forma molt democràtica i l’organització, el funcionament i la marxa de l’escola es decidien en una assemblea periòdica.
La lluita per l’avaluació continua
Durant el curs 1975-1976 l’escola Freire va començar a participar a la Coordinadora d’Escoles d’Adults de Catalunya, que existia des de 1973 i que posteriorment es va acabar integrant al sector públic. La pressió duta a terme per aquesta coordinadora va aconseguir que el Ministeri d’Educació i Ciència nomenés 35 mestres per a Barcelona província exclusivament dedicats a l’educació d’adults, una d’aquestes persones va ser adjudicada a l’escola Freire. La coordinadora també va lluitar per aconseguir el reconeixement del mètode pedagògic basat en l’avaluació contínua.
Durant el curs 1977-1978 hi va haver una gran mobilització de refús unànime per part d’alumnes i mestres al model d’examen final per a obtenir el graduat escolar i es va acordar exigir a la Inspecció que les notes anessin en funció dels treballs realitzats al llarg del curs. Es va aconseguir un acord, que no va ser respectat i aleshores es va acordar no acceptar l’examen en les condicions proposades per la Inspecció. El dia de l’examen la policia custodiava els locals de la Inspecció, que va aconsellar a les alumnes “no ficar-se en embolics”. Es va decidir que les alumnes només farien la part de l’examen de “Redacció: Tema lliure”, amb una denúncia de la situació i que les mestres posarien la mateixa nota a tothom. També es va decidir solidaritzar-se amb les mestres, davant les amenaces que rebien d’Inspecció. Unes setmanes més tard, a finals de juny, les alumnes van rebre una citació per a un nou examen. Es van presentar totes al local on s’havia de fer l’examen, van comunicar a l’Inspector que no el farien i que demanaven la seva dimissió i li van lliurar la còpia d’una denúncia que havien posat contra ell. Finalment es va aconseguir la dimissió de l’inspector, es van renovar la converses amb l’administració i es va aconseguir poder fer l’examen a la pròpia escola, que cada mestre pugués modificar un 20% el contingut marcat per Inspecció i tenir en compte les avaluacions del curs. També es va aconseguir sensibilitzar l’opinió pública a través de la premsa i ràdio.
El local de la Freire
Durant aquest curs 1977-1978 la Freire es va unificar amb un altre grup que havia impulsat l’Associació veïnal de Verdum a l’escola Luz Casanova. Això va portar a reclamar la construcció d’un nou espai on poder albergar la creixent demanda de matrícules. Després d’una llarga lluita i amb la pressió que significava la gran quantitat de persones matriculades, l’escola Freire va aconseguir ser escola pública i que l’administració construís un nou edifici, en un solar permutat a la congregació religiosa de les Dames Apostòliques. L’Escola d’Adults Freire va ser la primera de la província de Barcelona a ser edificada amb aquesta finalitat i es va inaugurar sense tenir les instal·lacions acabades.
La consciència de l’educació d’adults com un dret de la classe treballadora va impulsar l’exigència de més recursos i professorat. Fruit d’aquestes pressions, durant el curs 1978-79 es van incorporar tres mestres més i la nova Escola Freire, situada ja al seu emplaçament actual, va començar a funcionar amb normalitat el curs 1980-81. Segons un document de presentació d’abril de 1979, les seves característiques eren: estar al servei de la classe treballadora, ser escola pública i aconfessional, finançada per l’administració pública, ser gestionada democràticament per totes les participants en el procés educatiu, estar integrada a la problemàtica del barri i mantenir contacte amb les centrals sindicals, forces polítiques i altres organismes populars, ser controlada pels organismes populars de l’àmbit territorial, rebutjar qualsevol mena de jerarquització interna, i promocionar la cultura catalana, valorant les cultures d’origen i respectant al màxim a la persona.
Els objectius de l’escola eren reivindicar l’accés a l’educació bàsica, que per raons polítiques i històriques s’havia negat a la classe treballadora, i facilitar una formació cultural bàsica amb contingut de classe. Quant a la metodologia, la finalitat primordial era aconseguir la formació integral de l’adult, responent a les seves necessitats objectives i evitant el simple emmagatzematge de dades. D’aquesta manera, considerant-se com un instrument humanitzador i alliberador, va basar els seus mètodes i tècniques en aspectes com assumir la pròpia història, la comprensió de la realitat i l’esperit crític. La creació de l’ideari del centre es va fer de forma comuna, amb àmplia participació, i el lema triat va ser «Sense cultura no es pot ser lliure».
L’escola i els barris
A finals del curs 1979-1980 es va celebrar una assemblea general on una representant de cada curs i curset va informar del balanç discutit a les seves respectives classes. Una de les conclusions va ser la necessitat de fer extensius els problemes de l’escola, participant als organismes populars dels barris, com les Associacions veïnals, i presentant les seves activitats a les festes i actes populars. També va decidir fer més excursions, sortides i visites culturals.
Durant els anys vuitanta van sorgir altres escoles d’adults a Nou Barris, com la del col·legi Tomás Moro o la de Prosperitat, però la Freire sempre va tenir un més alumnes i una oferta educativa més àmplia. Durant el curs 1981-82 va arribar a tenir unes mil cent persones matriculades i tenia vuit mestres que atenien cinc nivells bàsics: alfabetització, «neolectores», certificat d’estudis primaris, graduat escolar, i nivells 1, 2 i 3. A més de l’ensenyament reglat, l’escola oferia 35 cursets monogràfics, on col·laboraven 25 monitores, algunes de les quals eren alumnes dels cursos reglats. A la primera meitat de la dècada de 1980, l’experiència dels cursos monogràfics va plantejar la necessitat de concebre un pla pedagògic d’Educació Permanent d’Adults (EPA) més integral i racional.
Però si alguna cosa va caracteritzar l’escola Freire durant la dècada de 1980 va ser la valuosa i intensa tasca que va fer per a la promoció cultural del territori. L’activitat cultural sempre hi va ser central. Les activitats promogudes per l’escola propiciaven la participació de tot l’alumnat. Durant aquells anys, fos dins del recinte o fora, l’escola va estar particularment oberta a promocionar la cultura dels barris organitzant festes populars. Aquesta dinàmica era impulsada per un grup de treball dedicat a preparar activitats com visites a museus i exposicions, sortides a teatres i concerts, o excursions. Un dels objectius era aconseguir que les alumnes coneguessin la ciutat, ja que moltes persones no coneixien el centre de la ciutat i amb prou feines havien sortit de Nou Barris. Amb aquestes sortides també aprenien a moure’s amb transport públic.
D’altra banda, el fet de disposar d’una àmplia sala d’actes al nou edifici, va propiciar la programació de tota mena d’activitats (teatre, música, taules rodones, conferències, etc.) entre les que destacaven la Setmana Cultural i, sobretot, els Divendres Culturals, que consistien en una sèrie d’esdeveniments oberts a la gent dels barris, com xerrades sobre alternatives al fracàs escolar, planificació familiar, sexualitat, droga, política internacional, avortament, cultura i festa, etc. També van programar representacions de teatre, cinefòrums, concerts, festivals musicals, exposicions, actuacions de cases regionals i treballs de psicodansa i expressió corporal. Les activitats eren finançades per l’administració en una tercera part i hi acudia una mitjana d’un centenar de persones. Aquesta aposta per una programació cultural i artística a l’abast de la població dels barris obrers va inspirar el treball d’altres projectes del territori, com El Lokal, de l’Ateneu Popular 9 Barris.
La Cultura va de Festa
La Cultura Va de Festa mereix un esment especial, ja que va ser una iniciativa sorgida de l’escola Freire en el context de la inauguració de la seva nova seu en el curs 1979-1980, amb l’objectiu de promocionar l’escola i augmentar el nombre d’alumnes del centre, perquè havien de legitimar davant les autoritats la necessitat de disposar de tot l’espai per a l’escola que s’acabava de construir.
L’equip docent va decidir treure els tallers i les classes al parc de la Guineueta un diumenge de maig i fer allà les activitats que normalment feien a l’escola. La primera edició va ser un èxit de participació, que es va traduir en la matriculació de 400 alumnes noves. Després, les entitats del districte es van anar sumant a les següents edicions d’aquesta jornada, que com un dels grans esdeveniments culturals de Nou Barris.
La particularitat de l’escola Freire va ser sens dubte el seu encaix en la dinàmica reivindicativa i cultural de Nou Barris durant almenys els seus primers quinze anys d’existència. Això anava en sintonia amb una visió de l’educació per a les persones adultes que posava l’accent en la necessitat de formar persones amb capacitat de comprendre d’una manera crítica el context social i intervenir en la realitat per a transformar-la i aconseguir major justícia social. En aquest sentit, l’escola Freire va ser part fonamental de l’aposta cultural dels moviments veïnals de Nou Barris, una aposta cultural que contemplava la necessitat de comptar amb recursos públics, però que reivindicava per sobre de tot l’autonomia dels projectes per decidir les seves pròpies línies de treball. Així, l’escola Freire van donar cabuda a iniciatives culturals com l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris, fundat allà el 1983.
Amb el pas del temps, la renovació de l’equip docent i la seva definitiva incorporació a l’organigrama públic educatiu de la Generalitat de Catalunya, van fer que deixés de ser un dels motors culturals dels barris i que part d’aquesta activitat es traslladés a altres equipaments, com la Xarxa d’Intercanvi de Coneixements de Nou Barris, situada al Centre Ton i Guida. No obstant això, el record dels orígens de la Freire segueix viu a Nou Barris, en part gràcies a la tasca d’historiadors com l’Enrique Tudela. Gràcies, company!
* Tudela Vázquez, Enrique. «Educar des de les perifèries. L’Escola d’Adults Freire (Nou Barris, Barcelona, 1972-1986)». Educació i Història: revista d’història de l’educació, 2020, núm. 36, p. 25-42, https://raco.cat/index.php/EducacioHistoria/article/view/372644.
