«La ràdio pot ser un motor més del territori perquè la gent es vinculi»

Entrevista a Carlos Donaire i Jose Moraleda, membres del grup motor de Com Una Ràdio, la ràdio comunitària de Verdum.

D’on surt el projecte Com Una Ràdio?

C.D.: El projecte va néixer fa tres o quatre anys ja, amb la primera convocatòria del programa Comunalitats Urbanes de Nou Barris. Hi havia la intenció de construir una mena d’espai comunitari relacionat amb la ràdio, amb la comunicació, i la Comunalitat va posar el pressupost perquè això fos possible. Bàsicament, la Comunalitat va comprar o va accedir a aconseguir la infraestructura, una tauleta de so i quatre micros; i teníem l’espai de la Fundació Para Manel, l’Obrador digital, on hi havia un antic estudi que estava sense usar feia molt de temps, i ens van proposar utilitzar l’espai per donar-li una segona vida. I des d’allà, amb diferents trobades, amb entitats de Verdum sobretot, va aparèixer aquesta idea de generar un grup motor perquè naixés Com Una Ràdio.

J.M.: Sí, és que justament al mateix temps hi havia alguna gent del barri que estaven ja preguntant pel tema de ràdio, abans que sortís. Per això hi estic jo, que treballo al Casal de Barri de Verdum. Eren algunes persones claus del barri, com el Juan, amb una penya que fa el pòdcast ‘Menudo Calvario’, o pòdcasts així ràndoms, com unes dones del barri que els agrada molt la comunicació.

C.D.: I també teníem una altra entitat activadora, que era la gent d’Exo.cat, que també són els que porten les xarxes de ràdios comunitàries de Barcelona, que també ens van ajudar molt en el tema de posar la infraestructura bàsica, com organitzar-nos, etc. I bé, la idea era això, posar recursos i acompanyar una mica el projecte perquè es consolidés, sempre amb la mirada que fos un projecte cogovernat per les diferents entitats i veïnes del territori. És a dir, que el grup motor fos l’espai on es prenen totes les decisions i això s’havia d’acatar des de Comunalitats i Fundació Pare Manel. També, amb el tema de les bicicletes compartides, que van posar una caixeta a la porta amb un codi que, amb una aplicació que va fer un veí, et podies reservar la sala, això va donar la possibilitat que l’espai no hagués d’estar sempre dinamitzat, sinó que la gent pogués anar sempre a gravar el seu contingut, amb aquesta idea que fos un espai que no hi hagués una implicació de la Fundació Pare Manel tan directa, sinó que fos una cosa més territorial.

J.M.: Eren objectius clau, que la gent fos prou autònoma a l’hora de fer ús de la ràdio i que el projecte es quedés una vegada acabessin les Comunalitats.

O sigui que això que la gent sigui autònoma va funcionant?

C.D.: Sí, hi ha grups que sí. Per exemple, l’Arrabassada grava aquí el seu pòdcast des de fa un any i pico o dos, quan ho fan en estudi. Clar, l’Arrabassada és penya supercurtida en el món de la ràdio, però segueix sent una lluita el tema que les propostes noves que arriben no siguin gent que només vulgui tenir l’experiència de pòdcast o radiofònica, sinó que vulgui formar-se en com funcionen els aparells, una mica de guionatge, i que, tot i que acompanyem una mica al principi, les properes vegades que vagin gravant coses, ja ho facin ells mateixos. Això és el que més costa.

J.M.: Arriben perfils de persones que ja estan formades en ràdio i volen fer el seu pòdcast –que moltes vegades tenen poca relació amb el territori– que van, graven i marxen, i d’altres que sí que estan més ficades al Casal de Barri o que venen de serveis comunitaris amb els que moltes vegades ens trobem que, o se’ls fa un acompanyament constant o això no acaba d’engegar-se.

Vosaltres esteu, o heu estat, dinamitzant això com a treballadors…

J.M.: Jo actualment, fa ja un any, faig meitat i meitat. Les coses que passen al matí, que m’agafen en horari laboral, sí que les faig com a professional. Però un pòdcast, una vegada es grava, has de fer una sèrie de coses, muntatge, edició, penjar-ho a les xarxes… I tot això requereix un temps, que ho faig fins i tot en cap de setmana. És un projecte que m’apassiona d’alguna manera, no vaig comptant les hores que són voluntàries i les que no, m’és igual.

C.D.: A mi també em passava, jo tenia una jornada de vint hores a la Comunalitat i igual li dedicava unes dues hores de la meva jornada laboral a la ràdio setmanalment i unes quantes més de voluntari. I el mateix li passa al Francesc, que també és de la Fundació Pere Manel, és el tècnic de l’Obrador Digital.

Com funciona el grup motor?

J.M.: Com tot el que passa a la vida, la lluita és el tema de la participació i de la implicació. Som unes cinc o sis persones, però al final treballem tres, perquè la resta fan el que poden amb la seva vida i tal. Falten mans, falta veïnat, falta capacitat d’organització i de portar a terme totes les idees que tenim, que són meravelloses i a més som supercreatius tots, però és impossible arribar a tot. Llavors, aquesta és la meva sensació, moltes vegades anem atenent les coses que ens van sorgint, però les idees més de fons no arribem a fer-les. Però sí que hi ha bones experiències.

C.D.: Per exemple, tenim molt bones relacions amb veïns i veïnes de Cirerers i hi ha dues persones que estan molt implicades al grup motor, una és la que fa tota la part més informàtica, de portar la pàgina web, de pujar els programes, de generar un espai virtual de tot el que és la ràdio…

J.M.: Llavors, sí que ens passa que hem tingut persones que al principi estan supermotivades, després han sortit, ara venen de vegades, altres que entren ara… La gent té els seus cicles, potser han trobat feina o el que sigui. El grup motor es reuneix cada quinze dies, ara estem plantejant-nos fer una vegada al mes i treballar les coses de coordinació via whatsapp, mail…

Feu altres coses a part de pòdcasts?

C.D.: A més de ser un estudi en el que nosaltres acompanyem a formar-te o a fer el teu pòdcast, també hem fet moltes formacions, ja sigui formant-nos nosaltres a través de les xarxes de ràdios comunitàries o aportant nosaltres una part al projecte de xarxes ràdios comunitàries de Barcelona. Per exemple, anàvem una vegada al mes, més o menys, al Cibernàrium a formar part d’un curs que es feia sobre temes de podcasting. Durant una de les sessions nosaltres explicàvem com funciona una ràdio comunitària, com pots muntar totes les teves ràdios comunitàries al teu barri, etc. I això també ens ha ajudat bastant a que hi hagi gent que vingui i que conegui el projecte. Perquè el Cibernàrium, a vegades el fem aquí al barri, però a vegades el fem allà al Poblenou. Doncs ens passa que hi ha gent al Poblenou que ha fet aquest curs amb nosaltres i acaba participant aquí. I també hi ha un tema, que jo crec que passa molt, que accedir als equips per fer un pòdcast cada vegada és més barat, perquè tu ara mateix amb un telèfon i una mica de coneixements pots fer-ho des de la teva casa. I clar, el projecte que nosaltres portem va una mica més enllà.

J.M.: No ens interessa tant el pòdcast que s’estigui fent sinó la relació que es genera entre la gent que forma part d’aquest projecte. La ràdio pot ser un motor més del territori perquè la gent es vinculi. Si tu vas a la ràdio i no t’acaba d’agradar la ràdio, però això fa que et vinculis al Casal de Barri, es considera un èxit. Aquesta és la idea, es com una dinamització més dintre del territori, a partir de la ràdio, que fa que altra gent que potser no vindria a una classe de zumba o que no vol participar d’una assemblea com a tal, tingui un espai on pugui conèixer altra gent, trobar-se amb gent. Sí que passa bastant això, hi ha molts col·lectius que passen per la ràdio que no tenen res a veure amb nosaltres i la ràdio es converteix en un espai en que t’acompanyes i pots trobar una porta d’entrada a la vida comunitària.

Quins programes esteu fent ara mateix?

J.M.: Quan ve una proposta, la gent té dues opcions, obrir-se un canal propi o penjar-ho al canal de la ràdio, que és un que hem obert nosaltres, de Ivoox per un costat i si és vídeo-pòdcast de YouTube, i també tenim la web, on es puja tot. Per un costat tenim gent que ja fa ràdio i que ve aquí perquè necessita un suport tècnic o un lloc. Després hi ha veïns i veïnes que volen fer un pòdcast, no tenen ni idea i necessiten, no només el suport, sinó gairebé tot. D’aquests tenim el programa de l’Aurora, una veïna del barri que fa un programa de deu minuts sobre les coses de numerologia, etc. Després està el ‘Menudo Calvario’, que són uns nois del barri que són col·legues de tota la vida i que són tots calbs, per això el nom, que es reuneixen, treuen un tema random i comencen a debatre sobre el tema, y te partes el culo. Després hi ha projectes d’associacions i entitats del barri que a vegades necessiten gravar un programa de ràdio, per exemple la setmana que ve vindran Accions Fem, que volen fer un programa amb un grup de dones que porten sobre sexualitat i gent gran. També així periòdicament està el de la Biblioteca José Bretones, que està fent un programa que es diu ‘Pàginas en su tinta’, sobre literatura, agafen un agafen un llibre el llegeixen i graven un programa d’un quart d’hora. Després, per les característiques de l’equip, podem considerar que la ràdio és una ràdio mòbil, aleshores hi ha molts programes que s’enregistren al Casal de Barri i altres programes que van sorgint com el de ‘Nou Barris s’expressa’, que és el que portem en col·laboració amb vosaltres [Noubarris.info], que és el d’anar a diferents esdeveniments a captar el que està passant i deixar testimoni, com el ‘Fes-te de Lletres’, que farem a l’octubre. Després, també hi ha iniciatives que venen del propi grup motor de la ràdio, com el ‘Desmontando a mi cuñao’, que és un programa per atacar els missatges d’odi els bulos i comentaris discriminatoris, els convidats són gent experta en el tema i especialitzada que van desmuntant amb dades i experiències els bulos. Està també el projecte ‘Vides de barri’, que serveix per dinamitzar la vida comunitària del barri, per exemple ara estem treballant amb l’escola Luz Casanova, es tracta d’explicar una vida al barri i ara, a través d’un mestre, l’estan fent els xavals de l’escola, anem allà amb el Pla Comunitari, amb el dinamitzador juvenil, fem una primera sessió d’explicació, una classe de guionatge, i després el mestre continua el projecte, escullen gent, coordinen les entrevistes i aleshores treuen set o vuit pòdcasts de persones explicant la seva experiència al barri.

Que la ràdio sigui mòbil és superinteressant…

J.M.: Clar, jo crec que és una de les claus, és la forma també de començar a venir a espais, alguns es queden, altres marxen, però clar ens permet moure la ràdio a tot arreu. També hi ha projectes veïnals que necessiten gravar una mica de ràdio, encara que no sigui per passar-lo a format pòdcast, però sí per fer suport als seus projectes, com el de LARC, que porta un veí del barri, el Guillermo.

Que més heu fet?

C.D.: Teníem un programa abans que el portava una dona i que anava sobre relacions d’amor amb persones LGTBIQ+ i ella feia el seu contingut, venia, gravava… També vam tenir una experiència amb una altra dona que era una psicòloga, que va començar a fer un pòdcast sobre temes de trastorns alimentaris. També el Johan, del projecte Zancara, ha vingut un munt de vegades a fer el seu pòdcast, que és ell explicant coses de la lluita de la població afrodescendent i afroamericana. Moltes coses, sempre que els continguts estiguin dintre una mica de la política del grup motor. Sí que ha passat també que el dinamitzador juvenil surt al carrer i posa música, posa històries, atrau els joves d’alguna manera, després fan quatre o cinc preguntes, no és contingut que es quedi enregistrat, però sí que és una manera també de fer relació amb col·lectius que potser no s’aproparien.

Teniu constància de les visites que tenen els pòdcasts?

J.M.: Si que ho mirem a vegades, n’hi ha que han tingut moltes visites, més de tres-centes, però no ens importa gaire això, el que ens importa és el procés, el treball comunitari i de vinculació al teixit veïnal.

C.D.: Amb l’últim ‘Desmontando a mi cuñao’, que anava sobre turisme, la persona que estava liderant aquest procés està vinculada a molts espais relacionats amb el decreixement turístic, aleshores sí que tenia una via per enviar el pòdcast a tots aquests col·lectius a través de xarxes de Telegram i tal, i aquest, per exemple, sí que va tenir una repercussió una mica més gran. I això també va permetre que, enviant el programa, vas convidant a gent de diferents col·lectius, que aquests col·lectius també vagin fent difusió i això arribi més lluny.

Quins plans de futur teniu? Com veieu la ràdio en els propers temps?

J.M.: Jo penso que ara hem de donar un pas enrere, mirar una altra vegada com fem per organitzar-nos, per fer difusió del projecte, perquè vingui més gent i s’impliqui el grup motor, i a partir d’aquí ja plantejar-nos quines coses farem al futur. Quan arribem a l’estiu hi ha un parón que fa que després s’hagin d’engegar motors altra vegada, que a vegades no és fàcil.

Però crec que, si el projecte ha tirat endavant tres anys, podrà aguantar un quart i un cinquè i un sisè. Estar hi estarem, però ens falta una mica de capacitat organitzativa, sobretot d’implicació, de manera que puguem repartir una mica la feina, portar el calendari, portar el mail amb les propostes, dividir la feina, qui edita els pòdcasts, qui els puja… Necessitem veure qui som nosaltres, què podem fer, quines mans tenim i com podem fer les coses bàsiques, i una vegada les coses bàsiques estiguin al seu lloc, llavors, un pas més.

C.D.: També aprofitar altres projectes comunicatius que hi ha al territori perquè coneguin que és aquest espai, que pot ser seu també i que les portes estan superobertes perquè la gent vingui i s’ho passi bé fent ràdio. És el que volem.

J.M.: Una de les coses que hem de seguir fent són les formacions, perquè fan com d’arrel i ja ve tot més senzill, un cop la gent sap les coses ja tot surt més fluid. Quan la gent ho fa per primer cop li mola molt.