«No es tracta només de fer esport, sinó de mantenir uns valors»

Entrevista a Guillem Gabarnet i Andrea Boada, membres del Centre d’Activitats de Muntanya Nou Barris, club de muntanyisme autogestionat i amb seu a la Masia de la Guineueta.

Què és el CAM Nou Barris i quina és la seva història?

Guillem: És un club que va néixer als anys 80 aquí a Nou Barris, i al llarg d’aquests 40 anys ha passat per diferents etapes i intensitats. També ha anat canviant d’espais associatius del districte. Va començar al Casal de Joves de Prosperitat i, en un moment donat, es va anar diluint, però no va arribar mai a desaparèixer del tot. Algunes de les persones que hi havien estat vinculades, i que després estaven més relacionades amb el Casal de Joves de Roquetes, el van recuperar i se’l van endur cap allà. Després, quan a Roquetes també hi va haver una època de menys activitat, justament aquí a la Guineueta s’havia format un grup de joves que escalaven, que començaven a deixar de ser tan joves, i van veure en la recuperació del CAM una oportunitat, poder muntar un club de muntanya intergeneracional, que no fos només un grup d’escalada, i alhora recuperar un projecte històric del barri que tenia entitat pròpia.

Andrea: I ara mateix està vinculat a la Masia i és un espai transversal i intergeneracional.

Al barri hi ha tradició de muntanya o hi ha gentque és aficionada a la muntanya?

Guillem: Jo crec que històricament hi ha una vinculació amb la muntanya. Al final, és un barri de muntanya, està lligat a Collserola, i si surts a fer una volta pel Passeig de les Aigües o per Torre Baró, és com una cosa molt natural per la gent del barri. Sempre ha estat així. La gent que ha viscut a Verdum, Torre Baró o Roquetes, al final ha tingut la muntanya molt a prop, forma part del seu dia a dia. Llavors penso que hi ha aquesta doble mirada: d’una banda, la muntanya com una cosa quotidiana, molt present; i de l’altra, aquest interès que fa que projectes com el CAM continuïn existint. Penso que això diu molt del vincle que hi ha amb la muntanya.

Andrea: Jo, que he viscut a l’Eixample i ara al Guinardó, ho noto molt quan vinc a Nou Barris, el coneixement que la gent té de Collserola és molt diferent. Ahir, per exemple, quan vam sortir, es notava molt, el Guillem es coneix tots els camins i jo no, perquè no els he trepitjat mai, i això que és un barri que està molt a prop de casa meva.

Guillem: Al final, per exemple, existeix el CAM des de fa molts anys, però també, fa poc, es va crear la Penya Excursionista de la Prospe. Això demostra que hi ha cada vegada més gent interessada en la muntanya i les activitats a l’aire lliure.

Com està organitzat el CAM?

Guillem: És un col·lectiu autogestionat, i penso que des del principi ha tingut aquest tarannà més assembleari i democràtic. No sé exactament com funcionava històricament, però entenc que, venint d’on ve, sempre ha mantingut aquesta manera de fer més horitzontal. No és tant un club tradicional amb figures molt marcades com president o secretari, tot i que òbviament aquests càrrecs hi són per qüestions legals i de funcionament. Però, en el fons, la relació sempre ha estat molt més assembleària. Quan nosaltres el vam voler recuperar, també ho vam fer amb aquesta mirada, mantenir viu el club i la seva història al barri, però com un col·lectiu, un grup obert i proper, no pas una entitat rígida. A més, no hi ha la intenció de fer una programació molt formal ni d’oferir activitats com un servei de consum extern. Sempre hem buscat que la gent que hi participa també s’impliqui en l’organització. I això és molt bonic, perquè dóna més personalitat a tot el que es fa i genera vincles reals entre les persones. Potser per això mou menys gent, perquè hi ha qui prefereix que les coses ja estiguin fetes, però aquest no és el nostre model.

Quina relació té el CAM amb les veïnes o amb el teixit associatiu de Nou Barris?

Guillem: Com deia l’Andrea, és veritat que el camp està vinculat a la Masia de la Guineueta i, per tant, forma part de l’Ateneu de la Guineueta, que és una entitat social. Però també és cert que un dels grans reptes del CAM és tot el que té a veure amb la relació i la comunicació exterior. El fet de ser un col·lectiu i de funcionar sovint com un grup de companys que organitzen les activitats que els interessen, quan els va bé, també fa que no hi hagi aquesta obertura més pròpia d’un club més formal o estàndard.

Andrea: Té un funcionament molt intern, però és cert que de tant en tant es fan activitats més obertes, com el Rocobloc, per exemple. També s’han organitzat algunes propostes conjuntes amb l’espai familiar o trobades amb famílies, tot i que de manera molt esporàdica. No és la intenció principal ni forma part dels objectius generals, però sí que, ocasionalment, s’han fet activitats més obertes al barri.

Guillem: Sí que és veritat que, per exemple, el Rocobloc forma part de la programació de la festa major de la Guineueta, per tant hi ha una coordinació amb la coordinadora d’entitats del barri. També tenim relació amb la gent del Rocòdrom i del BocaBloc, de l’Espai Jove Boca Nord, amb qui col·laborem des de fa molts anys. A més, estem en contacte amb gent escaladora del mur de via Favència, al costat de l’Institut de la Guineueta, on hi ha molta gent que escala i participa en l’organització del Rocobloc.

Andrea: Són relacions molt més informals però en què hi ha un vincle i ens coneixem amb la gent del barri que organitza coses de muntanya, la botiga del barri on anem també de referència a comprar és una botiga del barri de muntanya, són petites coses.

Guillem: Sí, però no hi ha com una relació super estable de coordinació amb altres entitats, amb altres col·lectius, estable no, a nivell puntual, sí.

Andrea: Ni és el nostre objectiu ara mateix perquè ens va bé aquest funcionament intern.

Com veieu el CAM en el futur?

Guillem: Jo penso que la intenció no és créixer de manera exponencial ni convertir-nos en un superclub de muntanya amb centenars de persones associades. La idea és ser un col·lectiu de gent que comparteixi uns valors per a la muntanya, el respecte al medi obert, escapar de la seva utilització com a gimnàs i mantenir l’esperit del club de muntanya real, basat en el respecte i el coneixement del medi. Com ha de créixer això? Crec que la tendència social actual va més cap a la utilització massiva del medi obert, i això xoca una mica amb la nostra manera de fer. Vull pensar que el que generem és un espai de qualitat humana, social i esportiva. No es tracta només de fer esport, sinó de mantenir uns valors. L’objectiu no és créixer fins a convertir-nos en un club que promogui activitats que acabin massificant l’espai. En els últims anys hi ha una tendència molt marcada: tothom va a la muntanya, influït per xarxes com Instagram i la seva visió més comercial, això és precisament el que no volem. Jo crec que aquest és el gran problema. La meva família ha fet muntanya tota la vida, i vinc d’una tradició de respecte al medi obert, de saber-ne fer un ús regulat, intentant no massificar. Per exemple, des de fa molt temps, al CAM limitem les activitats a un màxim de 10 persones, perquè entenem que més gent en un mateix espai pot alterar el medi natural, generar soroll, desgast del terreny i fins i tot privar altres d’utilitzar refugis lliures. Crec que les xarxes socials han fet molt de mal. Tot aquest postureig del “mira on estic” o “mira què he aconseguit” ha distorsionat el sentit de la superació personal. És a dir, que està molt bé aquella frase d’Edmund Hillary: “No és la muntanya el que conquerim, sinó a nosaltres mateixos”. Aquest esperit de superació s’ha desvirtuat i s’ha convertit en una competició constant, qui és més fort, qui puja més ràpid, qui fa més desnivell o més cims. Però el veritable sentit és descobrir el medi, viure l’experiència, no fer-se la foto per penjar-la. Per mi és com als concerts: hi ha gent que grava tot el concert amb el mòbil en comptes de gaudir-lo. Si estàs més preocupat per fer la superfoto al cim que per gaudir del cim mateix, el problema és teu. Estàs deixant de viure una experiència que tens just davant.

I les dones?

Andrea: Trobo a faltar que al CAM hi hagi més dones, així que animo a totes les que vulguin participar. La muntanya, i els esports en general, són una altra lluita que hem de conquerir, i costa molt trobar dones que facin activitats d’alta muntanya o esports amb més risc.

Guillem: És increïble, perquè després hi ha dones fent coses espectaculars. La Sílvia Vidal, per exemple, per mi és un model. Hi ha dones que fan coses increïbles, però a nivell de participació de base n’hi ha moltes menys. Pot haver molts factors socials que hi influeixin, la falta de models femenins en certs àmbits genera menys participació. En el cas de la muntanya, segurament hi ha molts més referents masculins. Però també tenim grans exemples, la Núria Picas, que és una professional dins del món del trail; la Sílvia Vidal, una figura clau en l’exploració; o la María Banach, una jove escaladora amb molt talent; la Daila Ojeda, etc. N’hi ha moltes, però tot i així em costa entendre per què no hi ha més dones. Es un problema real que tenim. Alguna cosa estem fent malament. Ho dic com a autocrítica.

Andrea: No crec que siguem un club excloent, però segur que podem revisar coses. En general, la muntanya –i especialment els esports de més risc– encara fan enrere a moltes dones, i estaria molt bé tenir més participació femenina. Una xorrada, però és així, vas a una botiga per comprar material de dona i hi ha dos models de sabates, mentre que de models masculins n’hi ha dotze. És molt més inaccessible. I no només sabates, a vegades ni tan sols hi ha roba tècnica femenina. És inconscient, però si vas a una botiga i no trobes material per a tu, acabes pensant que potser allò no és per tu. I si arribes a un club de muntanya i veus deu homes i una sola dona, potser també penses que tampoc és el teu espai.