La llum que no il·lumina: quan el Nadal es vesteix d’apropiació i oblit
Article d’opinió de Joel León Ortiz sobre el ‘photocall’ del centre comercial Som Multiespai, dedicat al 47.
Aquest any, al centre comercial Som Multiespai, han decidit que el Nadal passa per convertir un fragment de la nostra història, el bus 47 i el castell de Torre Baró, en un ornament gegantí de llums LED. Una mena de postal lluminosa destinada a alimentar el ritual consumista del desembre, aquell que comença amb el Black Friday i es manté embolicat en purpurina fins a Reis.
La instal·lació és, per molts, “bonica”, “tendra”, fins i tot “representativa”. Però per a qui coneix el territori i sap què significa Torre Baró, el 47 i el que arrosseguem com a barri, aquesta llum no il·lumina: desvia, simplifica, i sobretot, apropia.
Torre Baró no és un decorat. No és una icona espontània que un gestor de màrqueting pot col·locar en un passadís per generar “proximitat” amb el públic. És un barri que, històricament, ha estat abandonat per les polítiques públiques, exclòs de plans d’inversió i sovint ignorat pels grans projectes urbans de Barcelona.
I quan dic ignorat, ho dic en sentit literal: fa tres anys que els veïns i veïnes fan les seves pròpies llums de Nadal, perquè el barri, sense comerços, queda fora del pla municipal d’il·luminació. Tres anys de feina comunitària, creativitat i resistència. Tres anys demostrant que la llum que compta és la que encén un barri, no la que penja del sostre d’un centre comercial.
Per això l’AVV Torre Baró els va escriure un missatge educat, agraït i esperançador: si algun dia aquella llum deixés de formar part de la seva decoració, que l’oferissin al barri, perquè per a nosaltres té significat, no només estètica.
Per tota resposta?
Un “vist” al DM.
Un WhatsApp que diu que “ho passaran a gerència”.
La jerarquia del consum és clara: primer la campanya de Nadal, després, si no quadra amb la temàtica de l’any vinent, ja veurem què en fem.
El problema no és la llum en si. El problema és convertir un símbol carregat de lluita i identitat en un objecte de temporada, susceptible de desaparèixer quan ja no ven, quan ja no queda bé, quan ja no és “tendència”.
Això té un nom: apropiació cultural i històrica.
No perquè hi hagi mala intenció explícita, sinó perquè hi ha una lògica que s’imposa: la del capital, que selecciona fragments de la realitat, els buida de context i els converteix en producte. Un producte que s’apaga quan s’acaba la campanya, tot i que el simbolisme que han utilitzat forma part d’una història que per a nosaltres no té data de caducitat.
El castell de Torre Baró no passarà de moda.
El bus 47 tampoc.
La resistència d’un barri, menys encara.
Però en un centre comercial, sí: l’any que ve potser tocarà ‘Frozen’, o un ren, o qualsevol altre tema amb més “engage” a Instagram.
Aquí hi ha el conflicte de fons: quan el mercat agafa el que és nostre, sempre hi ha risc que ho converteixi en decoració temporal.
Per això des del barri s’ha dit clar: no deixarem que la nostra història passi de moda, perquè mai ha estat una tendència, sinó una arrel. I una arrel s’ha de respectar, cuidar i entendre, no empaquetar.
El que reclamem no és una guerra contra el centre comercial. És respecte. És coherència. És una mirada que entengui que els símbols tenen pes. I que si un equip de màrqueting vol utilitzar-los per decorar un espai, el mínim és que tingui la voluntat de dialogar, d’implicar el territori, i de no tancar la conversa amb un “vist”.
No és massa demanar.
A Torre Baró hem après que, quan no ens posen llums, ens les fem. I quan ens agafen els símbols, els reivindiquem. La memòria no es negocia i no s’apaga al gener.
Aquest article no és un retret. És una invitació: a repensar, a mirar millor, a entendre que la llum que de veritat il·lumina és aquella que no tapa la història, sinó que la respecta.
Perquè al nostre barri, les arrels no passen de moda.
I tampoc ho farà la nostra lluita perquè siguin respectades.
