La fagocitació de les lluites socials: sobre com el capitalisme s’apropia del símbol popular

El cas històric de Nou Barris. Article de la politòloga especialista en Drets Humans i Ciutat, i veïna de Nou Barris, Amaranda Coronado.

La ciutat sempre explica històries. Algunes neixen del conflicte, de la manca i de la lluita col·lectiva; d’altres, de la manera com aquests conflictes són recordats, narrats i posats en circulació amb el pas del temps. En el context urbà actual, cada vegada és més habitual que experiències sorgides des de baix —lluites veïnals, identitats populars, formes de solidaritat— reapareguin transformades en relats oficials, productes culturals o signes de marca. Entendre aquest desplaçament del conflicte cap a la representació és clau per analitzar què se’n fa, avui, de la memòria de les lluites urbanes.

Les lluites veïnals que han travessat els barris populars de les grans ciutats no només han produït transformacions materials —equipaments, habitatge, infraestructures— sinó també relats, símbols i identitats col·lectives que han configurat una determinada manera d’habitar i d’entendre la ciutat. En barris com Nou Barris, aquestes lluites han estat constitutives del mateix territori: no com a episodi excepcional, sinó com a experiència quotidiana de politització, autoorganització i reapropiació de l’espai. Tanmateix, en el context del capitalisme neoliberal avançat, aquesta memòria popular s’ha fagocitat i ha esdevingut progressivament un objecte de representació, patrimonialització i consum, obrint un nou camp de disputa al voltant del seu significat polític.

Tal com ja assenyaleven Boltanski i Chiapello (2002), el capitalisme contemporani no només tolera la crítica, sinó que la incorpora selectivament, rearticulant-ne els valors en clau funcional. En l’àmbit urbà, aquesta lògica es tradueix en la capacitat d’absorbir el llenguatge de la lluita veïnal —solidaritat, comunitat, resistència, dignitat— i convertir-lo en capital simbòlic al servei de relats institucionals, estratègies de city branding[1] o dispositius culturals. El que en el seu origen era conflicte i necessitat, esdevé identitat celebrada, desconnectada sovint de les condicions materials que la van fer emergir. L’experiència de Nou Barris és especialment reveladora en aquest sentit. Històricament construït a partir de l’autoconstrucció, la precarietat urbana i l’absència de serveis, el districte va esdevenir un dels principals epicentres de les lluites veïnals a Barcelona durant els anys seixanta i setanta. La reivindicació d’aigua, clavegueram, escoles, transport o centres de salut no era només una demanda d’equipaments, sinó una afirmació col·lectiva del dret a existir com a ciutat. Aquestes lluites van produir una identitat política forta, arrelada en la cooperació quotidiana i en una consciència compartida de greuge i dignitat.

Des d’una lectura lefebvriana, es tractava d’una apropiació de l’espai en sentit fort, els veïns no reclamaven únicament recursos, sinó la possibilitat d’habitar la ciutat com a obra col·lectiva. L’espai viscut i produït per l’ús i la necessitat, entrava en conflicte directe amb l’espai concebut des de l’administració i el mercat. Aquesta tensió entre valor d’ús i valor de canvi, central en Lefebvre (1974), no només estructurava el conflicte material, sinó també la producció simbòlica del barri: murals, festes, noms de places, relats orals, memòria compartida. Tanmateix, en el marc del neoliberalisme urbà, aquesta memòria ha estat progressivament resemantitzada[2]. La història de la lluita veïnal de Nou Barris és avui àmpliament reconeguda, documentada i celebrada per les institucions: exposicions, arxius municipals, produccions audiovisuals i relats culturals posen en valor el passat combatiu del districte. Aquest reconeixement no és en si mateix problemàtic; al contrari, pot tenir una funció reparadora. El conflicte emergeix quan aquesta memòria es despolititza, convertint-se en relat tancat, heroic i retrospectiu, que situa la lluita en el passat i neutralitza la seva capacitat d’interpel·lar el present. És en aquest punt on la noció gramsciana de revolució passiva esdevé especialment fecunda. El reconeixement institucional de les lluites veïnals pot operar com una forma d’absorció hegemònica: es legitimen certes demandes històriques, se’n fa una lectura consensual, però es desactiva el potencial crític que tindria aplicar-les a les desigualtats urbanes actuals. El conflicte és integrat com a memòria democràtica, però ja no com a pràctica viva de confrontació.

En aquest context, produccions culturals recents —com la pel·lícula El 47— poden llegir-se com a exemples ambivalents d’aquesta dinàmica. Sense entrar en una anàlisi específica de l’obra, el seu èxit i recepció pública il·lustren com l’experiència veïnal de Nou Barris pot ser traduïda en relat emotiu, universalitzable i consumible, capaç de connectar amb un públic ampli. La figura del conductor, la lluita pel transport, la dignitat obrera i la solidaritat barrial es presenten com a símbols d’un passat de resistència que genera identificació i orgull col·lectiu. Des d’una lectura crítica, però, cal preguntar-se què es guanya i què es perd en aquesta operació. Seguint Debord a La societat de l’espectacle (1967), el risc és que l’experiència viscuda es converteixi en representació espectacular: la lluita ja no s’experimenta com a pràctica conflictiva, sinó com a imatge reconfortant d’un passat superat. El conflicte es fa narrable, però també innocu. El barri que avui continua patint desigualtats estructurals pot ser celebrat com a símbol de superació, mentre les condicions materials que van generar la lluita es reprodueixen sota noves formes.

Aquí és on l’aportació de Bourdieu (1984) permet afinar l’anàlisi. La memòria veïnal de Nou Barris esdevé capital simbòlic col·lectiu, susceptible de ser mobilitzat per diferents actors: institucions, indústries culturals, discursos polítics. Aquest capital pot funcionar com a mecanisme de distinció —el barri “amb història”, “amb identitat”— i fins i tot com a actiu reputacional dins l’ecosistema urbà. La identitat popular, produïda en contextos de necessitat i lluita, es transforma en valor cultural, separada del seu arrelament material. Sharon Zukin (1995) descriu aquest procés com a part de l’economia simbòlica de la ciutat: la cultura i la memòria no són simples reflexos socials, sinó infraestructures toves que faciliten la revalorització urbana. Sense que Nou Barris sigui un cas clàssic de gentrificació intensa, sí que participa d’aquesta lògica més àmplia en què els barris populars són re-significats com a espais amb “autenticitat”, mentre les polítiques redistributives queden subordinades a l’estabilitat pressupostària i a la governança neoliberal.

Finalment, prenent la paraula a David Harvey (2003) recordem que aquesta apropiació simbòlica no és accessòria, sinó funcional a l’urbanització del capital. El relat de la ciutat resilient, participativa i amb memòria de lluita permet gestionar el conflicte sense alterar les seves causes estructurals. L’acumulació per despossessió pot continuar operant —en forma de precarització, expulsió indirecta o desigualtat territorial— mentre el reconeixement simbòlic actua com a compensació moral. En aquest punt, el que s’ha descrit pot ser llegit com un procés de fagocitació de la lluita veïnal, entesa no com la seva negació o desaparició, sinó com la seva absorció simbòlica per part de l’ordre urbà neoliberal. La fagocitació opera quan el conflicte és digerit pel sistema dominant: els seus llenguatges, memòries i símbols són preservats, però reconfigurats de manera que deixen d’interpel·lar les condicions materials que els van fer emergir. Així, la lluita per l’habitatge, el transport o la dignitat urbana no és esborrada, sinó convertida en relat cultural, patrimoni democràtic o capital simbòlic gestionable. Aquesta operació permet al capitalisme urbà avançat presentar-se com a inclusiu, participatiu i sensible a la memòria popular, alhora que manté intactes les dinàmiques estructurals de despossessió, precarització i desigualtat territorial. La fagocitació constitueix, en aquest sentit, una forma especialment eficaç de neutralització del conflicte: no reprimeix la resistència, sinó que la transforma en decorat, desactivant-ne la capacitat de qüestionar l’ordre existent.

És així com l’experiència de Nou Barris mostra amb claredat com les lluites veïnals del segle XX i XXI entren avui en una nova fase de disputa, ja no només per l’espai i els recursos, sinó pel significat mateix de la seva memòria. El capitalisme neoliberal no necessita esborrar aquestes lluites; li és més útil integrar-les, celebrar-les i reencarnar-les com a relat cultural, sempre que deixin de funcionar com a eina crítica del present. El repte, per tant, no és només preservar la memòria, sinó repolititzar-la, reconnectar-la amb les condicions materials actuals i impedir que la dignitat conquerida es converteixi en simple decorat urbà.

• [1]. El city branding designa les estratègies mitjançant les quals les ciutats construeixen i gestionen una identitat simbòlica amb finalitats de posicionament competitiu. Aquestes operacions impliquen la mercantilització selectiva de la cultura i la memòria urbana, convertint-les en recursos simbòlics al servei de la revalorització econòmica de l’espai (Zukin, 1995).
• [2]. El terme resemantització s’utilitza per descriure el procés mitjançant el qual un significat originàriament associat a una pràctica o discurs crític és reinterpretat i reinscrit en un nou marc normatiu o hegemònic, sovint desplaçant-ne el contingut polític original.

Referències bibliogràfiques:
Boltanski, L., & Chiapello, È. (2002). El nuevo espíritu del capitalismo. Akal.
Bourdieu, P. (1984). La distinction. Critique sociale du jugement. Les Éditions de Minuit.
Debord, G. (1967). La société du spectacle. Buchet-Chastel.
Harvey, D. (2003). The new imperialism. Oxford University Press.
Lefebvre, H. (1974). La production de l’espace. Anthropos.
Zukin, S. (1995). The cultures of cities. Blackwell.