No els volem aquí!
Ahir vaig estar al Plenari del Districte de Nou Barris. Bé, vaig estar quatre hores i mitja, però no vaig estar fins al final.
Ahir es presentava la nova consellera de Vox, Mª José Ibáñez; es veu que l’anterior, Yolanda Ferrer, no agradava prou al partit i l’han substituït.
Ja és trist haver de pair que el nostre Districte tingui dos consellers de Vox (més un d’adscrit, que ahir també va intervenir), però que a sobre sigui el primer partit del Consell a parlar sobre cada punt i haver d’escoltar el totum revolutum i el catastrofisme amb què aquesta senyora s’expressava en cada intervenció, feia realment difícil mantenir-se al plenari i escoltar amb atenció els arguments de la resta de partits.
Però no ens deixem enganyar: Vox és el partit de la foscor, de la por, de l’odi, de l’amenaça, del masclisme, de la censura, del caos. Allà on governen la dreta del PP i l’extrema dreta de Vox –i ho fan a diverses comunitats autònomes– s’han retallat o directament s’han suprimit els ajuts als més vulnerables, han tancat bancs d’aliments, han retallat els serveis socials, han tret ajuts a associacions de dones i de col·lectius diversos. Treuen subvencions a projectes que defensen la cultura i la llengua. Exerceixen censura a les biblioteques i espectacles. Retallen els diners destinats als serveis públics (sanitat, ensenyament) i els fan servir per afavorir empreses privades. Neguen els crims de la dictadura de Franco i rebutgen la Llei de Memòria Històrica.
Tot això és real i comprovable, no són mentides com les que Vox acostuma a pregonar i ja ho pateixen les persones que viuen a Múrcia, Castella i Lleó, Andalusia, Comunitat Valenciana o les Illes.
Però Catalunya sempre ha estat terra d’acollida i les gents de Nou Barris tenim memòria. La major part de nosaltres i les nostres famílies vam venir de molts llocs d’Espanya els anys cinquanta i seixanta, precisament fugint de la repressió i la misèria provocades per la dictadura de Franco; veníem amb costums i trajectòries diferents, però tots vam venir buscant una vida millor (o senzillament una vida) per a nosaltres i les nostres famílies, i vam trobar feina i casa, però també uns barris mancats dels més elementals serveis de salut, d’escoles, de transport, d’asfaltat, de zones verdes… Ens vam organitzar comunitàriament per reclamar de les administracions tots aquests serveis; no va ser fàcil, però ara gaudim d’uns barris on és bonic viure. Als anys dos mil van arribar altres gents a Nou Barris, aquestes de fora d’Espanya, amb altres costums i altres llengües, però fugint també de guerres i misèria i buscant una vida millor per a les seves famílies. I nosaltres vam fer memòria de la nostra arribada per acollir-los (Nou Barris Acull sempre present) i acompanyar-los en la nostra forma d’organització social i cultural, des del respecte mutu i la solidaritat.
Per a mi, la millor forma de fer front a l’extrema dreta de Vox i companyia és que les administracions públiques treballin amb responsabilitat, eficiència i transparència en el manteniment i la millora dels serveis públics; que tots els servidors públics (polítics i tècnics) estiguin realment al servei del públic, treballant sempre pel bé comú. I que la ciutadania, el veïnatge, ens continuem organitzant comunitàriament per estar vigilants, per proposar millores per a la vida de tothom que formem els barris i mirar pel manteniment del que anem aconseguint, i que ho fem de forma generosa, responsable, respectuosa amb els altres i amb alegria.
