Nou Barris, seu catalana del centenari Manuel Sacristán

Una seixantena de persones omplen la placeta de Can Basté, participant en l’acte “Manuel Sacristán, l’actualitat del seu pensament: igualtat i feminismes i crisi de la cultura de la pau, ecològica i social”.

Divendres 5 de setembre, coincidint amb els cent anys del naixement de Manuel Sacristán, Nou Barris ha estat la seu catalana que ha acollit aquest acte, organitzat conjuntament per la Fundació Neus Català i l’Associació Cultural Nou Barris Taller d’Idees.

L’acte, presentat i conduït per Marta Ferrer, ha estat programat i s’ha desenvolupat com a activitat participativa i molt àgil, incorporant format audiovisual i tertúlia-conversa. Així, Marta Ferrer ha llançat un conjunt de preguntes, adreçades a Sofía Lorenzoi Víctor Ríos.

Però, en diferents ocasions han interpel·lat a què participin en la resposta companyes i companys de vida i de lluites de Manuel Sacristán, que estaven pressents a l’acte. Així, també han intervingut Quim Sempere, Enric Tello, Joan Pallissé i Salavdor López Arnal. També, han participat en l’acte altres companyes de Manuel, com Elena Grau, Jordi Mir i Vera Sacristán (filla de Manuel).

D’entre altres participants en l’acte, companyes de diferents entitats i organitzacions de Nou Barris i d’arreu, amb interès per conèixer o aprofundir en la vida, l’obra, el pensament i la militància i compromís de Manuel Sacristán Luzón.

I aquest era, justament, l’objectiu de l’acte. Per assolir-ho, Marta Ferrer, presentadora i conductora de l’acte, ha distribuït el conjunt de preguntes, que anaven responent Sofia Lorenzo o Víctor Ríos o conjuntament els dos, en quatre grans blocs: el pensador i el pedagog; política, ètica i democràcia; nous horitzons: ecologia, pau i feminisme; i llegat i actualitat.

Així, en les preguntes i respostes del primer bloc hem pogut conèixer com Manuel Sacristán defugia l’etiqueta d’intel·lectual, i com el seu paper de pensador i professor no li va impedir mai ser, també, un home d’acció. Es va formar a Barcelona i a Alemanya, on va entrar en contacte amb la lògica i la filosofia de la ciència. Això el va convertir en un dels filòsofs més rigorosos de la seva generació. Però Sacristán no es va quedar en l’acadèmia: des de molt aviat va voler posar aquest coneixement al servei del canvi social. Va traduir i prologar obres de Marx, Engels i Gramsci, i va fer de la divulgació un instrument polític.

Manuel Sacristán, a la universitat va destacar com a alumne brillant i més tard com a professor exigent i didàctic. Però les seves idees i la seva militància el van portar a topar amb el franquisme. Apartat de la docència, va continuar treballant amb traduccions, articles i cursos fora dels murs universitaris. Per a ell, la pedagogia no era un recurs provisional, sinó una autèntica vocació. Sacristán va portar la universitat als barris, per exemple als Centres de Formació d’Adults com el de Can Serra, on la seva tasca consistia a alfabetitzar, ensenyar filosofia i fomentar la lectura crítica. Per això podem dir que va preferir la pedagogia col·lectiva i emancipadora a una carrera acadèmica que, si hagués volgut, hauria estat brillant però molt més restringida.

Al següent bloc, hem pogut conèixer com Manuel Sacristán va ser dirigent del PSUC, entre els anys cinquanta i seixanta, responsable sobretot de formació i d’anàlisi. Però sempre va mantenir una actitud crítica. Per a ell, la política havia de ser una ètica col·lectiva: no un joc de tàctiques o de lideratges personals, sinó una pràctica moral compartida, coherent entre mitjans i fins, i al servei de la classe treballadora.

Marta Ferrer, ha defensat “el que és personal és polític”, i ha comptat amb el suport de Sofía i de Víctor. Sofía ha assenyalat críticament com “al darrer cicle polític han emergit problemes de personalisme i hiperlideratge”. Víctor Ríos ha volgut remarcar que “cal defensar que el que és personal és polític, tot formulant-se la pregunta, però, que és política? Per tot seguit respondre: política és el compromís amb la vida quotidiana i col·lectiva“.

Aquesta idea el portava a defensar la necessitat d’una democràcia socialista real, que inclogués l’autocrítica i la capacitat de rectificar. En això es va diferenciar del que ell anomenava el “socialisme real”, marcat pel dogmatisme i el burocratisme. Per entendre millor aquest pensament, és molt útil llegir textos com el seu “Guió per llegir el Manifest Comunista”, escrit com a material de formació, o els articles i assaigs que va publicar a revistes com Mientras tanto. Són textos breus i accessibles que mostren un Sacristán proper, amb una escriptura pensada per a generar debat col·lectiu.

Al penúltim bloc, hem pogut conèixer com Manuel Sacristán va ser pioner en tres camps que avui ens semblen imprescindibles: pacifisme, ecologia i feminisme.

Pel que fa al pacifisme, va ser un dels impulsors del CANC (Comitè Anti Nuclear de Catalunya), el moviment contra l’energia nuclear, i va vincular molt clarament la lluita ecològica amb la lluita per la pau. Considerava que la violència només podia entendre’s en situacions límit, quan la violència estructural feia impossible la vida. Això el va portar a defensar un pacifisme radical, que avui continua essent un referent en temps de guerres i escalades armamentistes.

En segon lloc, Sacristán va ser un dels primers marxistes europeus a alertar sobre els límits del creixement i sobre la crisi ecològica. Parlava de “comunisme verd” per referir-se a la necessitat de pensar el socialisme dins dels límits biofísics del planeta. Això implicava superar el productivisme tant del capitalisme com del socialisme soviètic, i apostar per una planificació democràtica i racional dels recursos. Avui, quan parlem d’ecosocialisme, el considerem un precursor.

Finalment, el feminisme. Aquí la influència de Giulia Adinolfi, companya seva, va ser decisiva. Giulia va introduir la noció de “subcultura femenina”, que valorava les pràctiques de cura i cooperació invisibilitzades pel patriarcat i pel mercat. Sacristán va fer seva aquesta mirada i la va integrar en la seva proposta política, fins a parlar d’un projecte “roig, verd, violeta i blanc”: comunisme, ecologia, feminisme i pau.

Per finalitzar, al darrer bloc, Sofía Lorenzo i Víctor Ríos han defensat que, avui, el llegat de Sacristán continua sent un repte i una font d’inspiració. La seva ètica militant ens convida a viure la política, entesa com a compromís amb la vida, no com a activitat professionalitzada, amb coherència i compromís, evitant el curt-terminisme i construint col·lectivament. El seu pacifisme ens ensenya a no acceptar la guerra com a normalitat i a buscar sempre camins de desescalada i diplomàcia.

Pel que fa a l’ecologisme, ens recorda que no és un afegit, sinó el cor mateix de qualsevol projecte emancipador: sense planeta habitable, no hi ha futur per al moviment obrer ni per a la justícia social.

I la seva proposta d’una “humanitat més justa en una terra habitable”, compartida amb Giulia Adinolfi, és més vigent que mai. Implica la unitat indestriable entre justícia social i justícia ambiental, posar la vida i les cures al centre, i organitzar la societat des d’una democràcia radical i participativa. És, en definitiva, un horitzó que ens interpel·la a totes, avui.

Tant al llarg de l’acte, que necessàriament ha d’incorporar una reivindicació de la memòria democràtica, com als segons finals, Víctor Ríos ha fet una recomanació de llibres i ha convidat a participar a propers actes del centenari Manuel Sacristán, com els que la Fundació Neus Català farà el 4 d’octubre, en el marc de la Festa Realitat, a la plaça de les Treballadores i els Treballadors de la Harry Walker.