Nou Barris no és terra de ningú, és barri organitzat contra l’odi

Quan es parla del creixement de l’extrema dreta als barris populars, massa sovint es fa amb una mirada paternalista, com si la gent jove de Nou Barris fos fàcilment manipulable, acrítica o condemnada a empassar-se qualsevol discurs d’odi que aparegui a TikTok. Però aquesta mirada oblida una cosa fonamental: Nou Barris té memòria, té organització i té història de lluita.

El problema no és que aquí hi hagi extrema dreta. El problema és quan el buit polític, social i comunitari el deixem nosaltres.

Nou Barris neix de l’abandonament institucional. Barraques, autoconstrucció, migracions internes, lluites veïnals per l’aigua, l’escola, l’autobús o el CAP. Als anys 60 i 70, mentre l’Estat mirava cap a una altra banda, el barri s’organitzava. Associacions veïnals, ateneus, comissions de festes, solidaritat de classe.

Avui, l’abandonament no sempre és físic, però sí polític i simbòlic.

No falten tan sols recursos: falta relat, projecte i futur compartit.

I aquí és on entra l’extrema dreta amb una eficàcia inquietant. Ja no necessita locals ni seus: li n’hi ha prou amb un mòbil i un algoritme. Missatges que connecten amb la ràbia de qui no pot marxar de casa dels pares, amb la frustració de qui encadena feines precàries, amb la sensació que “ningú ens escolta”.

Però el que ofereixen no és solució: és culpa dirigida. Cap als migrants, cap al feminisme, cap a qualsevol col·lectiu que no encaixi en la seva idea d’ordre.

A Nou Barris, l’extrema dreta parla com si el barri no tingués passat. Com si aquí no s’haguessin guanyat drets lluitant. Com si la gent no sabés què és organitzar-se.

Però Nou Barris és:

• la lluita pel metro que no arribava,
• les escoles conquerides a cop de pressió veïnal,
• els CAPs defensats al carrer,
• els desnonaments aturats col·lectivament,
• els casals, esplais i entitats que han sostingut generacions senceres.

I això no surt a les xarxes, perquè no genera clics, però genera consciència.

Quan un jove entra en un casal de Nou Barris, no només hi troba activitats. Hi troba paraules per entendre el que li passa. Hi troba gent com ell. Hi troba conflicte, debat, assemblea. Hi troba política sense corbata.

Els casals, els esplais i l’associacionisme juvenil fan una feina que l’extrema dreta mai podrà fer: transformar la ràbia en acció col·lectiva, no en odi individual.

Mentre alguns influencers venen força, jerarquia i obediència, als barris es practica una altra cosa: autonomia, suport mutu i pensament crític.

I això és profundament subversiu.

No és casual que ataquin el moviment veïnal, el feminisme popular, l’antiracisme de barri, els espais autogestionats. Perquè saben que quan hi ha comunitat, el discurs d’odi no arrela tan fàcilment.

Quan coneixes el teu veí, no te’l creus quan et diuen que és l’enemic.

Quan entens d’on ve la precarietat, no compres solucions autoritàries.

Quan tens espais on parlar i pensar, no necessites gurus digitals.

El repte no és “convèncer” la joventut de Nou Barris. El repte és tornar a posar en valor el que ja tenim: la capacitat de fer política des de baix, des del quotidià, des del conflicte real.

Cal més inversió en espais juvenils, sí. Però sobretot cal reconeixement polític. Cal deixar de tractar els casals com a equipaments de lleure i entendre’ls com a infraestructura democràtica.

Perquè el combat contra l’extrema dreta no es guanya només a Twitter ni a les urnes. Es guanya al barri, a l’assemblea, al casal, al carrer.

Nou Barris no és un territori perdut ni una fàbrica de vots reaccionaris. És un barri amb memòria de classe, amb orgull i amb capacitat de resposta.

La pregunta no és per què l’extrema dreta intenta arrelar aquí.

La pregunta és si estarem a l’alçada de la nostra pròpia història.

Perquè quan Nou Barris s’organitza, l’odi retrocedeix.