Les cases de Can Peguera, abandonades per l’Ajuntament

El veïnat de Can Peguera denuncia greus problemes en el manteniment dels habitatges del barri, que són de titularitat pública. Les veïnes diuen que se senten abandonades per l’Ajuntament i reclamen solucions. Per conèixer aquesta problemàtica, hem parlat amb la Pepi, el Christian, el Josep Maria i el Pep, membres de l’Associació Veïnal de Can Peguera.

El barri de Can Peguera ja té cent anys. Es va començar a construir l’any 1926, junt amb els altres tres polígons de «cases barates» del Patronat, les de Baró de Viver, Bon Pastor i la Zona Franca. Les cases, pensades per acollir als treballadors que van venir a construir el metro i a barraquistes procedents de Montjuïc i altres espais de la ciutat, es van començar a habitar l’any 1929. Des dels temps de la Segona República i fins als anys vuitanta el consistori no hi va fer absolutament cap actuació i, de fet, ja l’any 1954 en va preveure la seva desaparició. Actualment el barri de Can Peguera és l’únic que queda en peu, els altres tres polígons ja van anar a terra fa uns quants anys. Durant aquells trenta anys que el Patronat no hi va fer res, van ser les mateixes veïnes les que van haver de fer el manteniment i les millores de les cases amb les seves pròpies mans. Aquestes reformes autogestionades no sempre es van fer bé, per exemple, a les cases més petites, de 39m², moltes veïnes van treure el bany i la cuina als patis de 12m², però sense deixar cap respiració, cosa que va contribuir al seu deteriorament perquè hi ha molta humitat. L’any 1976 va néixer l’associació veïnal del barri i va començar a reclamar millores, van aconseguir que s’arreglessin un terç de les teulades del barri, substituint les malmeses bigues de fusta per bigues de formigó. La propietat pública de les cases és administrada per l’Institut Municipal de l’Habitatge i Rehabilitació de Barcelona (IMHAB), antic Patronato Municipal de la Vivienda, depenent de l’Ajuntament.

Deficiències estructurals

Actualment el barri pateix diverses problemàtiques, tan pel que fa a les cases com pel que fa als carrers. Alguns dels principals problemes són la humitat i els corcs, que afecten greument a les estructures de les cases, a les parets i a la fusta de les bigues i els marcs de portes i finestres. «Hi ha moltíssims corcs, però moltíssims –diuen– llavors això provoca la necessitat que s’intervingui en aquests habitatges». «Nos sentimos abandonados por el instituto –continuen– porque es que hay muchas casas que se están cayendo los marcos de la puerta, las humedades y todo y el Patronato, aunque haces instancia, pues ya te avisarán, una instancia tras otra, pueden pasar seis años, entonces al final pues te acabas cansando». Gairebé un 10% de les més de 600 cases que hi ha al barri estan tancades i buides perquè estan deteriorades. A més, les veïnes denuncien una dinàmica perversa en la que l’IMHAB diu que demana permís per rehabilitar els habitatges i el Districte no li dóna, i en canvi el Districte diu que l’IMHAB no demana aquests permisos.

Un altre problema que hi ha és el de les cases que queden buides quan les llogateres es fan grans i moren i l’IMHAB no les reassigna. Antigament algunes llogateres oblidaven renovar el contracte quan la titular moria, hi ha llogateres que porten més de vint anys vivint en una casa sense haver renovat el contracte, però «si tu estàs convivint amb un iaio o amb la parella de iaios i els estàs cuidant, tens dret a quedar-te». En aquest sentit, hi ha un pacte implícit entre l’IMHAB i l’associació veïnal que fins ara el consistori sempre ha respectat. Però «ara diuen que aquestes persones grans, soles, pensionistes, que no van tramitar el canvi de nom, no són vulnerables i que, per tant, no els hi poden fer un canvi de nom del contracte, però el concepte de vulnerabilitat, segons la nostra opinió, és molt susceptible d’aplicar-lo quan interessa. Perquè hi ha persones que de vulnerables no tenen res i els hi fan contractes. Aquestes persones grans on van a buscar-se un pis de lloguer o de compra? És impossible». També busquen presumptes hereves però és difícil buscar-les perquè hi ha molta demora als jutjats i «amb la necessitat que tenim d’habitatge, especialment d’habitatge social, és indecent que hi hagi habitatges públics tancats». «Amb la política de no fer res –continuen– el barri s’està envellint, el barri s’està morint, degradant totalment, perquè la gent que hi viu, quan veu les cases buides que no es rehabiliten ni s’adjudiquen, pensen que volen que el barri es mori». «És esgarrifós el tema de les cases tancades, en un parell d’anys s’han doblat, les últimes dades que teníem, estàvem al voltant de 30, ara estem en 56». «La sensació de les cases buides és la sensació de por al barri» conclouen.

També denuncien que en els últims anys totes les famílies que hi van a viure són de la Taula d’Emergència Social «i no hi tenim res en contra, seria que la cosa estigués més equilibrada, que no totes vinguin de la taula, sinó arribarà un moment que totes les famílies seran d’aquesta procedència». Demanen que el barri deixi de ser d’habitatge social per ser d’habitatge públic, amb un tant per cent d’habitatges destinats a la Taula d’Emergència Social. «Nosaltres estem reivindicant des del primer dia que es crei una taula social que busqui sortides a aquestes problemàtiques, perquè hem de definir quin barri volem, no només a nivell d’obra, sinó a nivell social». La taula social no s’ha arribat ni a constituir. I demanen que els habitatges no només estiguin rehabilitats, sinó que siguin energèticament sostenibles, amb aïllaments tèrmics, acústics, amb plaques solars, etc. Són cases antigues fetes de maó, no hi ha aïllament.

Pla de Futur?

A partir de l’any 2015, durant el govern d’Ada Colau, l’IMHAB i les entitats veïnals van establir la preparació d’un Pla de Futur per abordar globalment les problemàtiques del barri. Primer es van fer estudis de les patologies dels habitatges, els van fer quatre equips d’arquitectes diferents, de paisatge, de tipologia, de problemes estructurals del barri, etc. Però durant quatre anys «el tema va estar totalment parat» i després els Comuns van sortir de l’Ajuntament i «ens va deixar molt penjats quan van acabar» asseguren. Després van entrar els socialistes i van reprendre el Pla de Futur, però «a la manera que fan les coses, o sigui, lento y mal».

Des de fa temps, l’associació veïnal es reuneix cada dos mesos amb l’IMHAB «i cada dos mesos traiem el tema i el tema no es desbloqueja». La darrera reunió va ser al desembre, la propera era el 4 de març però s’ha ajornat, «per motius d’agenda, com és habitual» diuen les veïnes, que estan fartes de la inacció de l’administració i de que contínuament els vagin «donant llargues». Ho viuen gairebé com si fos un xantatge perquè «ells saben perfectament com estan els habitatges i també saben perfectament que si no fan res aquest barri no aguantarà, perquè està molt deteriorat a nivell urbanístic i acabarà caient».

Actualment ningú sap quan començaran les obres, perquè el pla encara s’ha de decidir i el veïnat l’ha d’aprovar, «al pas que van poden trigar 30 o 40 anys, no hi ha data. Si que sabem que s’ha perdut una oportunitat d’or, perquè a Europa hi havia diners per rehabilitacions i al juny s’acaben. Si volen arribar al juny amb el tema decidit per poder optar al que quedi dels fons, és impossible que a primers de març no tinguin alguna cosa feta més que el que ens han ensenyat».

«I mentrestant què?» es pregunten les membres de l’associació veïnal i plantegen que mentrestant la propietat dels habitatges, propietat municipal, té el deure de fer-ne el manteniment per evitar que es continuïn degradant, «no només dels habitatges sinó de tot l’espai públic, per millorar el barri». Des de Noubarris.info hem intentat contactar amb l’IMHAB però no hem obtingut cap resposta.