8 furgons per 1 família: quan el desnonament és un missatge polític

Gran desplegament policial per executar el desnonament del Carlos i el seu fill, dijous 26, a la Prosperitat.

Un carrer tallat. Una escola pública a pocs metres. Criatures mirant per la finestra. Vuit furgons d’antiavalots desplegats des de primera hora del matí. I, al centre de tot, una família que perd la casa.

L’escena no és excepcional. A Catalunya, segons dades del Consejo General del Poder Judicial (CGPJ), l’any 2023 es van practicar més de 7.300 desnonaments. Això són una vintena al dia. La majoria, prop del 70%, derivats de la Llei d’Arrendaments Urbans, és a dir, per impagament de lloguer. Barcelona continua situant-se entre les demarcacions amb més execucions.

Però darrere de cada xifra hi ha una decisió política, un model de ciutat i uns interessos econòmics.

El cas d’aquesta setmana a Nou Barris té un nom propi: la rendista Montserrat Vilar, gran tenidora amb diversos immobles a la ciutat. No es tracta d’una petita propietària que depengui d’un únic lloguer per pagar la hipoteca. Parlem d’un perfil cada cop més habitual en el mercat immobiliari barceloní: persones físiques o jurídiques amb múltiples habitatges que operen sota lògiques estrictament patrimonials.

Segons dades de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona (OHB), el 2022 el 36% dels pisos de lloguer de la ciutat estaven en mans de grans propietaris (persones o empreses amb més de 10 immobles). En alguns barris populars, la concentració és encara més elevada.

Quan una gran propietat activa un procediment judicial, l’Estat respon amb tota la seva maquinària.

Quant costa un dispositiu antiavalots?

El desplegament policial per executar un desnonament pot incloure efectius de la Brigada Mòbil (BRIMO) dels Mossos d’Esquadra. Cada furgoneta antiavalots, vehicles adaptats amb proteccions, sistemes de comunicació i material d’ordre públic, pot tenir un cost d’adquisició que oscil·la entre els 180.000 i els 250.000 euros, segons licitacions públiques de la Generalitat per a vehicles policials especialitzats.

A això cal sumar:

• El salari dels agents mobilitzats (un dispositiu amb 40-60 efectius pot superar fàcilment els 10.000 euros en cost laboral d’una sola jornada, comptant sous, complements i hores extres).
• El material d’ordre públic (cascs, escuts, armilles, defenses, projectils de foam).
• El cost logístic i operatiu (combustible, manteniment, coordinació).

En un context de debat sobre recursos públics, la pregunta és inevitable: quin és el cost total econòmic i social d’executar un desnonament amb un desplegament propi d’un operatiu d’alt risc?

Les imatges del dispositiu, amb antiavalots bloquejant el carrer mentre criatures observaven des d’una escola pública propera, tornen a obrir un debat incòmode: com impacten aquests operatius en el teixit comunitari?

Entitats com la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca (PAH) fa anys que denuncien que els desnonaments no són només un tràmit judicial, sinó un episodi de violència institucional amb conseqüències psicològiques, especialment per a menors.

L’article 47 de la Constitució espanyola reconeix el dret a un habitatge digne. Tanmateix, aquest dret no és directament exigible davant dels tribunals amb la mateixa força que el dret a la propietat privada (article 33). Aquesta asimetria jurídica explica, en part, per què el pes coercitiu de l’Estat es mobilitza per garantir la propietat, però no sempre per garantir el reallotjament immediat.

El discurs institucional sovint parla d’“endreçar” l’espai públic, com la campanya de l’actual govern del PSC de l’alcalde Jaume Collboni, de garantir la convivència i la seguretat. Però en barris com Nou Barris, on la renda mitjana és molt inferior a la de districtes centrals, la successió de desnonaments té un altre nom: expulsió.

Segons l’Idescat, Nou Barris és un dels districtes amb renda familiar disponible més baixa de Barcelona. En paral·lel, el preu del lloguer ha augmentat més d’un 40% en l’última dècada a la ciutat, segons dades de l’INCASÒL. La tensió és evident: salaris estancats, lloguers a l’alça i propietat concentrada.

Quan vuit furgons protegeixen l’execució d’un desnonament impulsat per una gran rendista, el missatge no és neutre. No és només una ordre judicial. És una demostració de quins drets es prioritzen.

La seguretat, de qui i per a qui?

El debat de fons no és policial, sinó polític. Què entenem per seguretat? La presència d’antiavalots en un carrer obrer? O la garantia que cap família serà expulsada sense alternativa habitacional?

Diversos sindicats de barri i organitzacions per l’habitatge insisteixen que la seguretat real no es construeix amb escuts, sinó amb estabilitat residencial, lloguers regulats i ampliació del parc públic (actualment al voltant del 2% del total d’habitatges a Barcelona, molt lluny del 15% de mitjana europea en alguns països).

Mentrestant, la imatge es repeteix: una família surt, una propietat recupera l’immoble, un barri suma una ferida més.

I l’Estat, amb tots els seus recursos, recorda a tothom quin és el límit de la desobediència quan el dret a l’habitatge topa amb el dret a la rendibilitat.