Torre Baró reivindica la figura de Pau Sabater

l’Arxiu Històric de Roquetes va celebrar un acte el divendres 18 de juliol per començar a reivindicar la dignificació del carrer Pau Sabater, sindicalista de la CNT que va ser la primera víctima del pistolerisme.

Si comencem a pujar pel carrer Sant Feliu de Codines, al barri de Torre Baró, el primer trencant que trobem a mà dreta és el carrer de Pau Sabater. És un carrer molt curt i poc transitat, només porta fins al pati de l’escola Elisenda de Montcada. La placa del carrer no diu qui va ser aquesta persona, ni en quina època va viure, ni tan sols diu el seu segon cognom.

Per això l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris va organitzar un acte, el divendres 18 de juliol, per començar a dignificar aquest espai i a recuperar la figura de Pau Sabater. A l’acte hi van assistir una desena de persones, entre elles membres de l’Associació de Veïns del barri, i va consistir en uns breus parlaments i en la col·locació d’un ram de flors i un petit cartell que explica qui va ser aquesta persona.

Des de l’Arxiu Històric van explicar que volen repetir aquest acte cada any i que volen demanar que l’Ajuntament posi un faristol que expliqui qui va ser Pau Sabater i perquè té un carrer a Torre Baró.

El «Tero»

El 21 de juliol de 1919 es va trobar un cadàver a Torre Baró, a la carretera de Montcada, el que avui és la Meridiana. El cadàver va ser ràpidament identificat, doncs és tractava d’un sindicalista bastant conegut a Barcelona, en Pau Sabater i Llirós, àlies «Tero».

El «Tero» era el president de la secció de tintorers del sindicat tèxtil de la Confederació Nacional del Treball, la CNT. Aquest sindicat era un dels més poderosos de la central anarcosindicalista catalana, ja que el tèxtil era una de les indústries més importants del país.

La CNT havia crescut molt en els anys de la Primera Guerra Mundial i estava desenvolupant una fortíssima lluita de classes que tenia a la burgesia contra les cordes. El punt culminant d’aquest procés va ser la famosa vaga de La Canadenca, a principis de 1919, quan la CNT va paralitzar tota la indústria catalana i va guanyar la vaga, aconseguint la jornada de vuit hores.

Després d’això, la burgesia va reaccionar i aquell mateix any va formar la Federació Patronal Catalana, presidida per Fèlix Graupera i auspiciada pels poders fàctics del moment, el president del partit conservador catalanista, Francesc Cambó; el Capità General de Catalunya, Milans del Bosch; el Governador Civil de Barcelona, Conde de Salvatierra; i el cap de la policia Miguel Arlegui.

Aquesta patronal, formada per l’ala més ultradretana de la burgesia, es va fixar un únic objectiu, acabar amb la CNT. D’entre les moltes coses que va fer per aconseguir aquest objectiu en destaquen tres.

En primer lloc, va aconseguir que les forces de l’ordre apliquessin el que es va conèixer com la «Llei de fugues», que era una pràctica policial que consistia en simular la fuga d’un detingut per poder disparar-li per l’esquena.

En segon lloc, la patronal va organitzar i finançar bandes de pistolers per assassinar directament als sindicalistes. És el que es va conèixer com el pistolerisme. La primera banda de pistolers que va formar la patronal va ser la de l’ex-comissari Manuel Bravo Portillo i la primera víctima va ser el «Tero».

Per encàrrec dels propietaris de l’Espanya industrial, els germans Muntadas, el 17 de juliol de 1919 la banda de Bravo Portillo va segrestar a Pau Sabater al seu domicili, al carrer Dos de Maig número 274. Quatre dies el van tenir segrestat, després el van matar i van llençar el seu cadàver a la carretera de Montcada, a Torre Baró.

El 24 de juliol es va fer l’enterrament, que es va convertir en una gran manifestació obrera, perquè milers de persones van seguir el cotxe fúnebre des de l’Hospital Clínic fins al cementiri de Montjuïc.

L’assassí material del «Tero», Luis Fernández Garcia, seria jutjat i absolt l’any 1922.

Pistolerisme

La CNT va respondre immediatament a l’assassinat del seu company i el 5 de setembre va ajusticiar al mateix Bravo Portillo, quan sortia de casa de la seva amant, al carrer Còrsega. Però la patronal va organitzar una altra banda de pistolers, la del fals baró de Koning. Després encara en va organitzar una altra, els Sindicats Lliures, que a més de fer pistolerisme també volia ser una alternativa sindical per dividir a la CNT. Els assassinats es van continuar succeïnt fins a arribar a la xifra de 400 a l’any 1923. Altres anarquistes famosos assassinats van ser Evelio Boal, l’any 1921, i el més famós, en Salvador Seguí, el «Noi del sucre», que havia sigut el gran líder sindical de la vaga de la Canadenca, assassinat al carrer Cadena l’any 1923.

La CNT va respondre organitzant grups d’acció per enfrontar-se als pistolers de la patronal. Entre les seves víctimes més famoses trobem al mateix Conde Salvatierra, 1920, o al president del govern espanyol, Eduardo Dato, 1921. Entre els grups d’acció que va formar la CNT en aquells anys, trobem a «Los Solidarios», el grup format per Durruti, Garcia Oliver, Ascaso i altres, que va liderar la Revolució Social el juliol de 1936.

Feixisme

La tercera arma destacada de la patronal per acabar amb la CNT va ser el cop d’estat i la dictadura militar. El primer cop que ho van intentar va ser a finals de 1919 amb un locaut, un tancament patronal de les fàbriques, que va deixar 200.000 obrers barcelonins sense feina. Aquest intent no va tenir èxit i van haver d’esperar a 1923, quan per fi es va proclamar el cop d’estat i la dictadura feixista de Primo de Rivera, que va il·legalitzar i perseguir durament a la central anarcosindicalista.

Cal recordar que en aquells anys la revolta obrera no només tenia lloc a Catalunya, sinó a tota Europa. I la reacció de la burgesia també s’estenia per tota Europa. Aquesta reacció antiobrera i ultradretana que s’estenia pel vell continent es va acabar anomenant feixisme perquè va néixer a Itàlia l’any 1922 amb el cop d’estat de Mussolini i els seus fasci de combatimento.

Però, si l’intent de cop d’estat de 1919, tres anys abans del d’Itàlia, hagués tingut èxit, el feixisme hauria nascut a Catalunya; igual que podia haver nascut a qualsevol altra regió industrial europea. Aquesta tesi està molt ben explicada al llibre El locaut de Barcelona, de la historiadora Soledad Bengoechea.

Així doncs, seguint la lògica que el feixisme estava present a tot el continent en aquells anys i que el pistolerisme formava part d’aquest procés de reacció burgesa, podem assegurar que en Pau Sabater i Llirós, el «Tero», va ser la primera víctima del feixisme a l’Estat espanyol.

Recuperació de la memòria històrica

Una víctima que va ser abandonada a Torre Baró i que des de 2001 hi té un carrer, gràcies a una veïna del barri que va ser consellera de cultura del Districte, la Rosi.

Però la placa del carrer no diu qui va ser aquesta persona, per això l’Arxiu ha fet aquest acte de record, i per això asseguren que el seguiran fent cada any, fins que s’aconsegueixi dignificar el carrer de Pau Sabater i que les seves veïnes puguin saber qui va ser el «Tero».