“Què amagues a la perifèria? Allò que no vols que es vegi”

Entrevistem també a Miquel, que es defineix primer com a veí de Vallbona i després com actor accidental a la pel·lícula Historias del Buen Valle, de José Luis Guerín. En l’entrevista ens parla del barri possiblement més desconegut de Nou Barris.

Com vols que t’entrevistem, com a actor i com a veí del barri?

Jo preferia que me la fessis com a veí. Sí, bé, he tingut el petit privilegi d’estar convidat a un projecte que no el volia, però ara m’agradaria reivindicar més el punt de vista social del veí, tal com vivim aquestes realitats, aquestes mirades, que no són noves. Canvia això quan es produeixen, el context…

Doncs res, això, Miquel, que t’entrevistem com a veí i com tens un petit paper també en la pel·lícula… M’agradaria saber una miqueta com heu viscut al barri la filmació, com sents que això també pot ajudar a la reivindicació social, perquè és un barri… Jo sempre ho dic, la gent de Nou Barris, molts cops no saben que Vallbona és de Nou Barris, perquè com que està separat per aquesta cicatriu… Molta gent no sap ni que som a Barcelona.

Exactament, pensen que és Montcada o Santa Coloma. Primer, Vallbona ja els costa d’ubicar, per tant, si ni tan sols l’ubiquen a dins de Barcelona, imagina’t a Montcada o Santa Coloma. Hi ha gent que diu, ah, és de Santa Coloma. No té res a veure.

Jo, deixam que digui que m’agradaria més l’èmfasi com a veí, des del punt de vista social, perquè jo, com a actor, és un accident. Mira, va coincidir. M’han agafat per sortir i cada dia per mi era una sorpresa.

Però a mi m’agradaria reivindicar el tema social, el tema veïnal, perquè els problemes ens afecten i són problemes que no són nous, són coneguts, venen de lluny i l’únic que ha canviat és la composició del barri, el moment en què es donen, com el vivim o com el viuen altres veïns, que hi ha qui els veu més propers, altres que els veuen menys. Bueno, ara potser s’adonaran, però mentre s’estava gravant no eren conscients que s’estava gravant aquí.

S’estava rodant una pel·lícula o un documental, diga-li com vulguis. I això pesa, no? Perquè et fa sentir una miqueta oblidat. I quan ha acabat tot això, m’agradaria reivindicar que Vallbona existeix, que forma part, com tants altres barris, de la perifèria, on es veu la gran ciutat, el model d’una gran ciutat, absolutament sense ànima, com és Barcelona. A mi em dol terriblement. Es veu privada ja de qualsevol mena d’identitat, ja no saps a on estàs i aquest imaginari de Vallbona que està al mig del no res i que bàsicament ha servit per, els últims anys, amagar allò que la Barcelona chachipiruli, cuqui no vol que es vegi. I aquí, bueno, conflueix tot. I les percepcions de la gent que ha vingut nova tampoc són exactament la mateixa que tenien els que van vindre abans que nosaltres, perquè aquí aquest sentiment patrimonialista de la cultura i dels barris, “que jo ja estava abans”, això és la primera equivocació que crec que tenim, considerar-ho com nostre i que tot el que ve de fora no és ben bé el mateix. I dius, escolta, tu també vas vindre en algun moment aquí i abans que tu, hi havia altres i abans que tu, hi havia els laietans, probablement.

Ens pots explicar una mica més a que et refereixes?

Aquest sentiment patrimonialista del territori, de “lo mio“, és una cosa que en aquests moments no m’agrada.

A part del tema aquest de les perifèries, això també ens entronca amb una resposta que ens ha donat el José Luis parlant de la Vallbona dels dos cors, de la gent que reivindica les lluites antigues, i aquesta part del barri que és més com un barri dormitori i potser no està tan involucrat en les lluites, però jo crec, perquè jo estic en un moviment veïnal, que de vegades, o sigui, des dels moviments veïnals, no hem sabut entomar les preocupacions d’aquest nou veïnat.

I encara seguim amb les lluites dels anys 60 i dels anys 70, o amb aquest imaginari que tenim, que ja no són reals. Si fos això encara estaria molt satisfet, perquè aquests anys eren realment militants, eren activisme pur i dur. Això ja s’ha perdut. Vull dir, no hi ha tantes diferències. Quan tu dius que això és un barri dormitori, per mi també ho va ser en un moment determinat. Vaig sentir per primera vegada la sensació d’estar vivint en un barri dormitori. I després, reflexionant en el temps, veus que Barcelona està plena de barris dormitoris. Tot, en el fons, són barris dormitoris, cada cop més. No hi ha vida, no hi ha vida social. Se l’han anat carregant aquests models de colonialisme cultural, immobiliari… Quanta gent dels anomenats barris de Barcelona realment no pot dir que viu en un barri, que fa vida de barri. Vida de barri entesa com trobar-se a la botigueta del costat, vas a comprar això tan bonic que han posat ara de moda, el quilòmetre zero, consum de proximitat… Tot això és un discurs buit, perquè els fets no els acompanyen. I a mi em dol. Com a barceloní, em dol. I no em reconec. Arribes aquí i aquest barri, com a perifèric, crec que té tots els components que té qualsevol barri anomenat perifèric. És que la mateixa paraula “perifèric” ja és lletja. Què amagues a la perifèria? Allò que no vols que es vegi. És així, jo ho veig. I ho visc així. 

O sigui, també som perifèria, però no tan perifèrics com vosaltres. Vosaltres sou… La perifèria de la perifèria. Aquest model que s’està imposant de ciutat cuqui, que va començar amb la Barcelona de les Olimpiades i que, per exemple, el José Luis la va saber ensenyar molt bé a En Construcción, amb aquella destrucció del que era el Xino i el nou naixement del Raval. I era perquè el discurs tenia que ser politicament correcte,  ja no era Xino i tenia que ser el Raval. 

Curiosament, si tu vas a Nova York, aquest gran aparador mundial, té un Bronx, té un Harlem, té un Chinatown… Té barris, encara, que identifiquen amb determinades coses. I estàs a l’exponent més gran del que és l’especulació, el lliure mercat, el capitalisme salvatge. I aquí, que som més cuquis que ningú, hem decidit perdre, acabar, amb tot allò que ens identificava com a ciutat. Jo tinc la meva idea, Ens ha perdut que s’ha imposat aquest discurs i, a més, hem volgut competir amb Madrid. El que considero que és una equivocació terrible. Perquè és el pitjor model i penso que la realitat és prou evident. És el pitjor model amb què ens podem emmirallar. Perquè si Barcelona tenia alguna cosa que la feia diferent d’altres ciutats, era precisament això, que tú, quan arribaves a Barcelona, sabies que estaves a Barcelona per una sèrie de característiques diferencials. A mi no m’agrada gens en absolut el que volen fer ara amb les Rambles. Per favor, deixeu les Rambles com estaven. I és que totes aquelles transformacions… Jo he viatjat una mica, tan sols una mica, i cada cop que he marxat fora, i fora vol dir molt més lluny, m’he trobat en ciutats iguals.

Totes són iguals?

Totes són iguals. És com la política del Corte Inglés, del Mercadona… Tú vas allà i ja saps on has d’anar a buscar tot. Quina ànima té aquesta ciutat? Quina vida social té? No m’agrada. Senzillament, no m’agrada. No sé si respon a això.

L’altra cosa que jo trobo interessant és que existeix un interès per part d’una certa política, de desmobilitzar el que abans eren els moviments veïnals, tot aquest associacionisme, tot aquest poder que emanava directament del poble i que no només es manifestava en unes eleccions cada quatre anys. Com ho viviu des de Vallbona?

A Vallbona, és la meva percepció, però crec que si anem a mirar cada vegada que hi ha hagut aquestes eleccions, del tipus que siguin, llavors has de mirar el cens i la participació. Hi ha una desmotivació absoluta, les raons, les causes poden ser diverses, variades, el cansament… El model actual és un èxit absolut de l’establishment. Aconseguir desmobilitzar la gent, fer-li creure que no té cap capacitat de canvi, desprestigiar les institucions i això acaba fent que la gent no es faci preguntes. Quan venen aquí a vendre’m una cosa, la primera pregunta que t’has de fer és “A canvi de què? Per què m’estàs oferint això? Què busques? Què pretens?” I han aconseguit instal·lar això a nivell col·lectiu. Hi ha una estratègia global de desmobilitzar la gent, de fer-li creure que no té poder, que no pot canviar les coses, que ho ha d’acceptar sí o sí i això és una cosa que respecte als anys de lluita, de militància, d’activisme, llavors era més difícil d’aconseguir. També és veritat que partíem de situacions més complicades. La gent potser és més conscient quan no té coses molt bàsiques i aquí ha passat això. Aquí les mobilitzacions venien perquè les coses més bàsiques no les tenien i llavors la gent lluitava per això.

Sí ara, per exemple, saps bé que teniu un centre de salut a Torre Baró que està infradotat, tant de metges com d’equipaments, creus que posar el focus aquí, que la pel·lícula Historias del Buen Valle podrà servir per donar-li una sempenta a aquesta falta de visibilitat del barri, d’aquestes lluites per aconseguir millores?

A mi m’agradaria anar més enllà. A part que es visibilitzés el barri, aquí el que està, crec, en conflicte és tot un model de societat global. Evidentment, el primer que mires és el que tens més proper i lògicament no volem arribar a la lluna sense passar abans per altres coses, o potser no cal arribar a la lluna. Llavors, posem que endrecem un moment casa nostra, posem clar què volem i què no volem i com ho volem, sobretot, i anem guanyant espais. Perquè jo penso que hem renunciat a gestionar espais, espais comunitaris, espais públics. El primer que hem d’entendre és quina hauria de ser la funció pública esmentant el tema sanitari. El tema sanitari és global. Afecta a la lluna, afecta aquí, afecta a l’Eixample… És el model. Hi ha un sistema instal·lat. Quan parlen del sistema públic, cada vegada és menys públic i més privat. No ens enganyem. Una altra cosa és que tu, com a usuari, no paguis, que continui sent gratuït, però això ho paga algú. Surt de fons públics. I la primera cosa que hem d’entendre és què està passant amb el sistema sanitari, amb les pensions, amb l’habitatge… Fixa’t que tot són coses fonamentals, algunes recollides fins i tot com a preàmbuls a la Constitució, que ara molts han descobert que l’han de defensar, però després no s’articulen en cap article. El dret a l’habitatge és un dret constitucional. El dret a la feina, també. Saps quin és l’únic que realment ha significat un canvi a la Constitució? Quan la senyora Merkel va trucar al senyor Zapatero i li va dir que el deute l’havia d’incluir com una cosa que va per davant. I això sí, després es fan els articles que calguin. Tot lo altre no està garantit per cap article, que és el que realment donaria sentit a una Constitució social. I això és una cosa que la gent ignora, ignorem. Quants s’han llegit la Constitució? En fi… Són problemes que ens afecten a tots. I has dit aquest, no? Doncs és bo i el que seria bo, interessant, és que aquesta percepció de la gent, de tornar a empoderar la gent, que tots juntets sumem més que per separat, i trobar aquella línia que ens faci sentir un altre cop això, més que el sentiment de Vallbona, de Torre Baró, de Ciutat Meridiana, que en el fons, bàsicament, som una classe social. Clar, i a més això del discurs de dretes… Té molt clar que contra una massa dívida és millor. Mentre tú siguis capaç de fer creure a la gent que és classe mitja, que és aquest gran invent del capitalisme, classe mitja, què és això de la classe mitja? És el paracetamol, el placebo del capitalisme. Fer-te creure que ho ets. I el dia que ja no els agrada, treu el carmelet.

El film és una ajuda que posarà a Vallbona i l’únic que espero és que no s’oblidi Vallbona. I no necessàriament has d’estar d’acord amb tot el que diem o pensem, però sobretot que hi ha un barri, a Vallbona, castigat històricament, però que no és tan diferent a altres barris perifèrics. És que la mateixa paraula ja no m’agrada. Quan tu parles de la perifèria, en quin sentit ho fas?

Moltes gràcies, Miquel. 

A vosaltres.