Quan l’urbanisme pinta de verd les assignatures pendents

Article d’opinió de Joel León arran de la reforma urbanística entre els carrers Sant Feliu de Codines i Prats de Rei.

El barri de Torre Baró ha estrenat un nou espai públic al voltant dels carrers Sant Feliu de Codines i Prats de Rei, una actuació de 2.010 m² i més de 700.000 euros d’inversió del Pla de Barris. L’Ajuntament parla de renaturalització, d’un espai comunitari, d’una plaça que vol reconnectar el barri amb Collserola. A les fotografies oficials hi ha verdor, quietud i promeses.

Però sota aquesta narrativa amable hi ha la lectura quotidiana, la que neix de l’experiència directa del veïnat: un cop més, les demandes reals han quedat mig dites, mig escoltades, o directament fora del projecte final.

Una de les primeres decisions que ha generat malestar és la priorització de la plantació d’arbres en lloc d’habilitar-hi els aparcaments que el veïnat havia reclamat, no per omplir l’espai de cotxes, sinó per ordenar la mobilitat, reduir conflictes i evitar que els carrers del voltant continuïn assumint una càrrega que no els pertoca.

Aquesta priorització ha estat percebuda com una decisió desconnectada del dia a dia del barri.

I encara hi ha un detall que pesa: a la fase 1 del projecte hi constava la construcció d’unes escales per unir aquest espai amb el carrer Sant Feliu de Codines. Era una reivindicació clara per garantir seguretat i accessibilitat.

Però a la fase 2, aquestes escales… han desaparegut.

La renaturalització, doncs, arriba amb una contradicció: vol parlar de mobilitat segura mentre obliga els vianants a continuar caminant pel mig de la carretera.

El mirador de Torre Baró s’ha convertit en sinònim de botellots, motos i convivència fracturada cada cap de setmana. Ho sap tothom qui hi viu.

Per això preocupa que un nou espai, sense mesures clares de gestió i convivència, pugui acabar reproduint exactament els mateixos problemes.

Fer una plaça no garanteix fer comunitat.

Fer-la sense planificació social, encara menys.

La presència creixent de Torre Baró a guies, blocs i rutes turístiques no és casual. La ciutat promociona miradors, paisatges i “barri desconeguts” com a reclam.

I cal dir-ho amb franquesa: quan un barri precaritzat rep intervencions que no responen a les seves demandes històriques, el risc de gentrificació és real.

La ciutat pot acabar mirant-nos com un decorat, en comptes d’un espai de vida.

Per això cal preguntar:

Aquest espai està pensat per a les persones que hi viuen o per a les que hi passaran?

Enmig d’aquest debat, l’Associació de Veïnes i Veïns de Torre Baró ha estat clara: ha demanat al Districte de Nou Barris que sigui ell qui assumeixi la dinamització d’aquest espai.

El barri vol un espai viu, segur i comunitari, però no pot ni ha d’assumir una responsabilitat que recau, políticament i materialment, en l’administració.

I encara amb més claredat: l’Associació ha demanat que aquest espai NO s’inauguri fins que el projecte respongui de debò a les necessitats veïnals.

Un espai públic no es legitima tallant cintes, sinó construint confiança.

I això encara no ha passat.

Les institucions tenen pressa per fer-se la fotografia de la inauguració.

El barri, en canvi, té pressa per viure-hi dignament i això és infinitament més complex que obrir un espai sense haver corregit els errors fonamentals del projecte.

Perquè inaugurar és fàcil.

Escoltar i incorporar el que es demana, no tant.

Torre Baró no necessita espais maquillats; necessita espais que responguin a les seves realitats.

No necessita pressa institucional; necessita compromís polític i seguiment real.

No necessita un mirador més; necessita un barri més habitable.

Aquest espai encara pot esdevenir el que Torre Baró necessita.

Però només ho serà si les institucions deixen d’esprintar cap a la foto i comencen, d’una vegada per totes, a caminar al ritme del barri.