Historias del Buen Valle, on la dissidència es converteix en poesia

Fem una breu passejada per la darrera pel·lícula de José Luis Guerín, rodada a Vallbona i protagonitzada per les seves veïnes i pel barri.

Tot va començar ara farà uns dos o tres anys com un petit projecte encarregat pel MACBA i finançat pel Pla de Barris, on diverses artistes feien un retrat d’aquella Barcelona que molts cops queda eclipsada, amagada i soterrada per la Barcelona de l’éxit post olímpic. Un d’aquells treballs se li va encarregar a José Luis Guerín i es va fixar en el barri de Vallbona.

Vaig tenir la sort de poder acompanyar el meu amic Javier Guerra, ajudant de direcció de la pel·lícula, al barri per repartir uns fulls volants on es convidava al barri a fer un càsting per aquesta petita peça. El primer que vam fer va ser xerrar amb la perruquera que et trobes només travessar el pont que separa Vallbona de la resta i ella ja ens va explicar part de la història del barri. Aquell dia vam anar a la residència de gent gran, al Centre Cívic i poc més.

José Luis va fer la peça en format super 8 i així es va estrenar al MACBA. Però sembla ser que aquestes coses pasen sovint al José Luis, que acaba veient coses que es veu que li deuen dir que hi ha alguna cosa més i que s’ha de seguir filmant. I així es veu que va passar

Jo anava demanant al meu amic com anava la cosa i, de fet, ara farà dues festes majors de Vallbona, en ple mes de juliol, en José Luis va presentar al barri un treball que havia estat fent fins llavors. Era un recull d’entrevistes a diverses veïnes on amb molt criteri es representava aquesta diversitat que el petit barri de Vallbona té. Un barri que es va fer amb les nouvingudes de les migracions dels anys cinquanta, seixanta i setanta. Unes veïnes que van tenir que tallar les carreteres que les començaven a escanyar per poder tenir els serveis mínims com són l’aigua i el clavegueram. Un barri del que després seria part d’aquesta perifèria de la ciutat comtal que és Nou Barris. I que en els darrers anys aquesta migració primigènia ha estat completada amb nouvingudes d’arreu, o de la ciutat, que cerquen el que tothom busca: estar millor que abans, pel que sigui.

Historias del Buen Valle no és un documental en la seva accepció més profana, si n’hi ha alguna. És una oda a unes veïnes i a un barri que veu com amb el pas del temps les coses canvien. El tren va passant intercalant-se de manera metàl·lica en les escenes, com aquells cavalls de ferro de vapor que travessaven les planes de l’oest, anunciant l’arribada del progrés. Unes escenes que reflecteixen la genuïnitat i diversitat de persones que conformen aquesta perifèria de perifèries, un trencadís de cultures i personalitats insondable, quasi incommensurable. Una cultura que és com un arbre, que pot ser trasplantat i mogut de lloc si l’espai li agrada i no s’han fet malbé les arrels.

Les meves paraules per descriure Historias del Buen Valle queden curtes i superficials. Aneu a veure-la i així podreu conèixer una història protagonitzada per veïnes en un món canviant, que les dinàmiques actuals posen en perill d’extinció. Una realitat que s’esmunyeix entre els nostres dits com l’aigua del Rec comtal. Però ells, tossuts, ho volen fer a la seva manera. I això és admirable.