Collserola abocada al desastre

Als darrers anys ens hem reafirmat a la idea del col·lapse medio-ambiental, no només d’una forma teòrica sinó que també ho estem notant als nostres paisatges.

Fent un petit passeig per la Collserola noubarrienca es poden veure pins morts, encara en peu, alguns caiguts que si els veus a contrallum queden a un segon pla, ja que els tubs d’uralita, ferralla, vidres i tota mena de residus brillen per damunt de la natura morta. A finals del s. XIX i principis del XX el nostre parc deixava els camps de vinyes per explotacions mineres (pedreres) i hospitals, pel descans i repòs de les malaltes de leproseria, malalties mentals i, més tard, problemes pneumomètrics. I, per descomptat, aquells llocs, avui dia estèrils, són l’espai perfecte per acollir tota mena de brossa que, en el millor dels casos és pròpia de les activitats abans descrites o són abocaments descontrolats d’obra pública o privada que, sense remordiments, s’han assentat i fins i tot han creat sediments que emulen d’una manera molt distòpica a la natura.

La falta de vegetació està destapant, aquests abocadors. Ja que parlem d’història ens hem de remuntar a l’anomenat desarrollismo franquista, on la ciutat va patir una febre urbanística. Mentre els gratacels i edificis de caràcter brutalista creixien, les restes d’urbanisme popular, com barraques, autoconstrucció i horts, eren condemnats, no només a ser enderrocats, sinó també a ser abandonats, a la part més popular de Collserola, la part oriental.

Segons els últims informes, a la ciutat de Barcelona l’esperança de vida entre la gent que viu a una banda del parc i l’altre és d’onze anys. Òbviament, seria una irresponsabilitat dir que tot el pes recau en l’estat del parc, però, sent multiquística la resposta d’aquest paradigma segregacional, l’estat del parc és un dels molts factors a tenir en compte. Respirar els residus de la uralita, conviure al costat de bateries de cotxe o caminar al voltant de residus d’ampolles medicinals dels anys seixanta, no és el mateix que passejar per un bosc proserpi d’estil britànic, com hi són a la banda occidental de la serra barcelonina.

Ara fa uns mesos que un grup de veïnes del districte han decidit denunciar, de forma oberta, l’estat de la seva part de Collserola. Gràcies a passejades pel parc del Grup excursionista del Casal Popular 3 Voltes Rebel, relats veïnals i denúncies col·lectives s’ha detectat un nombre indeterminat d’abocadors. Quan diuen indeterminat és perquè existeixen camins de rajoles que condueixen d’un abocador a un altre. Així és bastant difícil saber quan comença un i acaba un altre.

Les agressions al territori són bèsties. Parlem d’ecocidi, ja que allà on s’ha consolidat un abocador, ha conviscut amb un sotabosc, que no fa bé a la serra i molt menys a les ciutadanes, que han assumit que el seu paisatge són esbarzers, canya americana, xassís de moto, panots i vàters que no han fet més que cronificar una realitat distòpica. Com va dir un dels activistes: “És un viatge a la Barcelona preolímpica”.

Aquestes reivindicacions no són noves, als anys vuitanta es van portar a terme fins a tres acampades populars per denunciar l’estat del parc, no podem oblidar l’ocupació de la planta asfàltica per part de les veïnes de Roquetes i Trinitat, que amb una gran consciència ecologista van dir ‘Prou’. A sobre d’un dels abocadors a Roquetes (potser el més emblemàtic, ja que es pot apreciar l’esquelet oxidat d’un cotxe) “Prohibido tirar basura“, pintat a mà a sobre d’unes roques de l’antiga pedrera, òbviament la pintura només deixa veure una part del grafiti, però ens recorda que aquestes lluites no estan oblidades, només un mica apartades. No podem oblidar que aquests barris viuen en una lluita constant per millorar la qualitat de vida i així equiparar-la a la d’altres barris de la ciutat de Barcelona.

Així neix ‘Collserola sense abocadors’, sent dignes d’aquelles persones que van deixar el relleu i amb un dit acusador on interpel·len directament a les institucions privades i públiques. Les empreses que han tret benefici de l’explotació del parc, les constructores que van decidir que érem la deixalleria de la ciutat i les administracions, com l’Ajuntament i el Consorci de Collserola, que porten dècades d’incivisme institucional, donant l’esquena a l’anomenat ‘Pulmó verd’, mentre feien eco-illes i zones de baixes emissions al cor de la ciutat. Mentre la perifèria, per descomptat, ha rebut un tracte completament aporofòbic, on no només se’ns ha silenciat sinó també se’ns ha menystingut, enderrocant grans idees que varen portar a terme com horts al llindar del parc.

La proposta de ‘Collserola sense abocadors’ no només demana la neteja d’aquests espais, sinó que es faci un pla integral de participació veïnal, amb dos grans eixos, on el primer seria la contractació de personal amb un llarg recorregut de situació d’atur, o en risc d’exclusió. I l’altre seria, el de recuperar, però d’una forma no gentrificadora, el projecte de portes de Collserola. I fer de cada abocador una zona de transició o frontera i que aquests espais mantinguin l’equilibri d’activitats culturals i naturals; i òbviament de la mà d’un procés participatiu popular i amb assessorament de personal amb experiència en el terreny. Així, tenint en consideració les demandes populars de les veïnes que ja fan ús del parc i evitant zones estèrils, propícies a ser abandonades o gentrificades.

Les integrants de ‘Collserola sense abocadors’ ens informen que la resposta de les institucions ha sigut del tot sorprenent, van passar d’una negativa a l’existència dels abocadors per part del consorci, a un “Ya estamos trabajando en ello” del regidor Xavier Marcé. El col·lectiu està perplex, ja que l’única notícia que ha tingut per part de l’Ajuntament va ser la demanda de les localitzacions dels abocadors; això ens demostra que no estan en una fase tan avançada com van assegurar en el darrer plenari del Consell de Districte.

Es vol acabar amb aquest abocament al fracàs que transmet aquest bodegó de natura morta que provoca aquella desídia urbanística de les altes institucions, que sembla durar ja massa temps.