Històries abocades a Collserola

A finals d’any, l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris va presentar a l’espai Favència l’exposició ‘Desterrats’, idea original d’Ivan Patrici Navarro Arquillo, que tractava sobre les troballes que podem descobrir a la Collserola més propera i a través de la qual se’ns explicaria el passat més recent dels nostres barris més propers a Collserola.

D’aquesta manera, es va haver de determinar que en cap cas els objectes exposats es definirien com a arqueològics, cosa que vam garantir tot fent els tràmits necessaris per no tenir cap problema amb les respectives administracions.

L’exposició és proveïa d’objectes trobats en superfície, per tota la part de la solana de Collserola, propera a nosaltres. Pedreres de Gordi, d’en Grau, solars de la part alta de Roquetes, la vall de Canyelles, així com també la Vall de Can Masdeu.

No podem oblidar que els nostres barris eren travessats per rieres i torrents molt profunds que amb el temps van acabar sent fronteres naturals. Recordem el pas de Can Quintana, on avui hi ha l’aqüeducte del Baix Vallès i on s’acumulava la brutícia, el pas de la Via Favència amb la torrentera de Canyelles o la de Can Campanyà, als límits de Roquetes, avui l’avinguda de Nou Barris.

D’abocadors en tenim notícies de principis de segle, els propietaris per on passava la nova carretera es queixen del fet que el Sr. Sivatte, amb la construcció de la Carretera Alta de les Roquetes tira les terres sobrants als terrenys plantats de vinyes i que això els hi comporta greus problemes econòmics.

Cal diferenciar els grans abocadors dels espontanis, si bé aquests tenen algunes diferències que tractarem d’explicar.

Barcelona, amb l’arribada de l’emigració de finals dels anys cinquanta i dècada dels seixanta, necessita construir a tota màquina nous habitatges que donin resposta a la falta d’aquests i, paral·lelament, la proliferació del barraquisme i fins i tot a les famílies que havien de viure en coves, com va passar al districte de Nou Barris.

Per tal motiu van caldre llocs on abocar les runes procedents sobretot de la construcció i enderrocs que va ocasionar aquest boom immobiliari. El nostre districte va ser receptor d’aquestes runes que omplien rieres i torrenteres, a la Guineueta, Trinitat o Roquetes. I no tan sols es van omplir de runes, sinó que també, amb la permissivitat de les autoritats i empreses, es van abocar tota mena de materials nocius, que són ara soterrats al subsòl.

També es poden apreciar els forats fets a l’entorn, antigues pedreres com les de Gordí o d’en Grau, que avui dia són ben degradades.

A la Trinitat tenim un altre dels punts degradats de la serra, el lloc al davant de la casa coneguda com el Xalet, d’on es va treure sauló per a la construcció de l’avinguda de la Meridiana, tallant l’antic aqüeducte del Baix Vallès i on hi ha una gran torreta d’alta tensió, que durant les acampades al castell de Torre Baró van ser denunciades.

Al carrer d’Artesania, al turó d’en Magueroles, una empresa de ciment va extreure sauló per a la fabricació de formigó, cosa que va ocasionar la destrucció de mitja muntanya i va estendre una capa de ciment d’uns 20 centímetres en una àmplia zona, des de l’aparcament superior del carrer Antonio Machado fins a la Via Favència, on avui es troba la benzinera.

Si tornem als petits abocadors, veurem com la majoria sempre es troben en llocs molts amagats i en depressions de terrenys, com ja hem dit anteriorment, pedreres, o petites depressions. Roquetes i Torre Baró van ser barris molt deprimits als anys 60 i 70, on el mateix veïnat no tenia una altra solució per desfer-se de les seves escombreries en llocs molt determinats. En aquests barris, tant clavegueram com l’aigua no van arribar fins als anys seixanta a Roquetes i a la dècada dels 70 a Torre Baró.

Amb el desarrollisme, les pistes forestals properes a la ciutat, són aprofitades per desfer-se de tota mena de deixalles, fet que en aquells temps encara no tenia culturalment condemna.

Un lloc aprofitat com a deixalleria és la pista que puja a Can Masdeu, antigament per sota el pont, i més tard per la pista que van construir els Bertran, per arribar a les seves propietats al mig de Collserola.

No fa gaire, a l’Arxiu vam descobrir un plànol que indicava l’existència d’un pont en aquesta pista forestal, l’existència del qual no coneixíem. Alhora també ens vam adonar que el lloc era un antic abocador, que es repeteix en diferents llocs al costat de la pista.

La masia de Can Masdeu no va ocasionar grans problemes de deixalles, qüestió que si hi ha amb la construcció del nou gran edifici, que va canviar la relació amb l’entorn, on van abocar gran quantitat de deixalles, durant les diverses diferents etapes que va tindre al llarg dels temps en que va funcionar fins a acabar abandonat.

L’altra pista encara sense asfaltar, la carretera Alta de les Roquetes, va servir per llençar sobretot materials de construcció, a tocar del turó de Magueroles on hi ha un dels majors dipòsits de materials procedents de la construcció, fàcilment localitzable, ja que es pot observar a l’esplanada artificial formada per les runes, avui dia tapada per la vegetació.

Tot seguint aquesta ara carretera, fins a arribar a Torre Baró i caminant per la part oposada a l’obaga, ens adonem de la gran quantitat de llocs que mig amaguen entre la brossa tota mena d’objectes, des de lavabos fins a cotxes i motos desballestades, procedents de robatoris.

Cal també recordar el fenomen dels horts il·legals que es van assentar a ambdues bandes de la carretera alta de les Roquetes als anys 80 del segle passat, cosa que va condicionar una part de la serra que van privatitzar, tallant corriols, cercant fonts i fent cisternes, que encara avui es poden apreciar, juntament a la gran quantitat de deixalles, que van quedar quan l’ajuntament va arrasar, quedant esteses i a la vista.

Una de les accions reivindicatives més conegudes realitzades a Collserola van ser les dues Acampades Urbanes fetes al davant del castell de Torre Baró a principi dels anys vuitanta, on s’inicià una incipient consciència ecològica quant a la nostra serra, que encara tardaria anys a ser reconeguda com a parc forestal. També una altra acció molt important, aquesta vegada al mig dels nostres barris, va ser La Indiada, promoguda per l’Escola de Persones Adultes Freire, l’Ateneu Popular de Nou Barris i diferents associacions veïnals.

El segon Cinturó de Ronda va ser durant vint anys un abocador del veïnat. Una situació que finalment es va denunciar amb aquesta reivindicació lúdica, que va servir per anar conscienciant a l’Ajuntament sobre la necessitat de disposar d’uns barris amb millor neteja.

Un altre atemptat a la serra i a la salut pública va ser la construcció de la planta asfàltica per proveir de quitrà per a les rondes.

Aquesta va ser destruïda en una acció directa promoguda per les AVV del sector l’any 1977 i donà com a resultat la creació de l’Ateneu Popular de Nou Barris, del que avui dia podem gaudir.

Amb la creació del parc natural de Collserola, l’any 2010, va anar canviant la situació, en disposar de recursos propis així com de tots els avantatges que comporta la nova situació.

L’any 2012 es va crear el concurs de les portes de Collserola, un concurs que tractava d’estudis pensats per apropar Collserola a la ciutat. Crear corredors verds, que començant a la ciutat, servirien per donar entrades naturals a la serra.

Tots aquests projectes, finalment van quedar aparcats, sense cap mena d’aplicació i es perdé una oportunitat de netejar la serra, d’entre altres actuacions.

A Roquetes el grup ecologista Grodema, va engegar tot un projecte de recuperació de la cornisa de Roquetes, que abastava des de la font Vella de Canyelles fins a l’altre extrem del barri. Projecte que va comptar amb el suport de l’AV Roquetes i de l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris i que, per qüestions de competències del Consorci de Collserola i l’Ajuntament, no va tirar endavant i es tornà a perdre una oportunitat única de posar en valor la part alta de Roquetes.

El Consorci promou la neteja de fonts i diversos indrets per part de voluntariat i diferents entitats, que puntualment fan neteges de les fonts de Canyelles, així com de la font Muguera. Aquesta fórmula és poc eficient, ja que el necessari serien brigades especialitzades que garantissin una campanya de neteja i recuperació més profunda, per garantir uns boscos sans.

I això hauria de comptar amb la implicació de l’Ajuntament de Barcelona, perquè històricament i per experiències tingudes, veiem que tota la part més contaminada és un punt de fricció entre les administracions, que deixen de fer, per aquest problema de límits administratius, la seva feina.

Per això són tan importants les denúncies d’aquests abocadors que hi ha a la serra i dels que us hem presentat un petit resum històric.