Història de la Torre Llobeta
El 18 de desembre de 1983 s’inaugurà, a la masia de la Torre Llobeta, el centre cívic de la Torre Llobeta dins del districte de Sant Andreu. Curiosament, només un mes després de la seva obertura, el 18 de gener de 1984, el districte de Sant Andreu fou dividit en dos, un que conservà el nom i un altre que se l’anomenà inicialment, de forma provisional, com a Ciutat Nord, però aviat adquirí el nom definitiu de Nou Barris, en homenatge al butlletí que escrivien la unió de 9 associacions veïnals. El barri de la Torre Llobeta quedà englobat dins de Nou Barris, com un districte amb 14 barris. 23 anys després, el 22 de desembre de 2006 el barri de la Torre Llobeta s’uní oficialment al de Vilapicina, i per aquest motiu, avui, el districte de Nou Barris està format per 13 barris. Aquest 2023 es commemora el quarantè aniversari del centre cívic, de servei a tota la ciutadania. Aquesta celebració s’ha d’unir a dues efemèrides més, ja que l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris també commemora el 40è aniversari, i l’Associació de Veïns i Veïnes de la Torre Llobeta i Vilapicina, el seu 60è.
Com s’ha dit, des del 1983, la masia acull el CC Torre Llobeta. Però quina és la seva història anterior? A continuació es farà un petit esbós de l’Estudi Històrico-Arquitectònic de Torre Llobeta (Barcelona) de l’octubre de 2022 encarregat pel districte de Nou Barris a Veclus, S.L. Aquesta empresa em demanà de redactar la part històrica que em dugué a una recerca que durà uns sis mesos d’investigació. Gràcies a l’estudi coneixem molts detalls fins ara desconeguts de la darrera masia que existeix en el barri de la Vilapicina i la Torre Llobeta. Aprofito aquestes línies per agrair a la Sandra Ponce, arxivera del districte de Nou Barris, i a l’Àngels Gorgas, antiga bibliotecària de la Torre Llobeta, tota la informació que em van facilitar.
Per ara les primeres referències de la masia són dels segles XV i XVI quan era propietat de la família Lobeta, dels que destaquem a Guillem Benet de Cabanyelles i al seu nebot Bernat Sever Sapila i Lobeta, fill d’Elionor Beneta Lobeta. Cal accentuar que aquest cognom, sovint ens el trobem també escrit com Llobet, Lobet o Llobeta, i aquesta darrera forma serà la que es conservarà fins a l’actualitat. Un altre fet destacable de la nissaga propietària de la masia és que sovint anà canviant el cognom dels propietaris, degut a la permanència dels cognoms dels homes envers els de les dones, i no perquè es produïssin operacions de compravenda.
Del segle XVI fins al 1631 es produeix un segon període, el dels Sapila. D’aquesta etapa es destaca a Elionor Sapila i Torrelles que es casà amb Galceran Ferrer i Colom, fill d’Isabel Colom i Ros, recordada per ser la neboda del descobridor Cristòfor Colom.
Del 1631 al 1721 hi ha un tercer període en que els Argensola succeeixen per herència als Sapila. Aquesta etapa està marcada no només per la Guerra de Successió en que els Borbons arriben al poder del Regne amb la pèrdua del bàndol austriacista, sinó ja a nivell més local, per la creació dels municipis independents, com el cas del poble de Sant Andreu de Palomar, on quedà integrada l’heretat de la Torre Llobeta. Durant aquesta etapa es destaquen els enfrontaments de les diferents branques dels Argensola per quedar-se el patrimoni familiar, especialment des de la mort del 1671 de Maria Argensola i Gegeli. Després de 50 anys de disputes, el 1721, el jutjat concedeix el vincle i les propietats a Francesc Sagarriga i Vera, besnet de la neboda del primer Argensola. Cal destacar que la família no només es disputava la Torre Llobeta sinó la gran quantitat de propietats que tenia per tot Catalunya.
Els Sagarriga ocupen un quart període històric de la masia que abraça més d’una centúria, exactament fins el 1832. Aquesta família ostentava el títol nobiliari de comte de Creixell que el rei Carles II, darrer monarca de la casa d’Àustria, els hi havia concedit el 1691. Precisament l’escut actual de l’Associació de Veïns i Veïnes de la Torre Llobeta i Vilapicina es basa en el del comtat de Creixell per recordar les seves arrels històriques. Cal destacar que la masia sempre havia estat ocupada per masovers i no pels propietaris, així, precisament un document del 1730 ens indica el nom de Joan Pau Baster. Segurament a partir d’aquesta data la masia també fou coneguda com a can Basté de les Parets, nom que es conservà fins el segle XX, en que tornà a recuperar importància el nom de Torre Llobeta. Hem de recordar que en el veí barri del Turó de la Peira hi ha la masia de can Basté, anomenada amb aquest nom, gràcies a que la mateixa família també duia la masoveria. Els masovers treballaven la terra del voltant de la masia en que hi destacava principalment la vinya. Era tradicional que els propietaris mantinguessin la mateixa família de masovers durant generacions, com en aquest cas, ja que sabem que al segle XIX els Basté hi seguien vivint.
El darrer gran personatge d’aquest període fou Josep Anton Sagarriga i Queralt, canonge de la Catedral de Barcelona que havia obtingut el patrimoni per la mort sense descendència de les seves dues nebodes. Aquest agafà molt interès per la Torre Llobeta que la rehabilità entre el febrer i el juliol de 1822. Cal destacar també que Maria Àngela Basté fou la seva serventa personal de confiança que durant molts anys el serví a la seva casa de Barcelona. Precisament en el seu testament li regalà la Torre Llobeta per a després de la seva mort, que ocorregué l’abril de 1823. Tot i això, 9 anys després, el 1832, el besnet de la germana del primer Sagarriga, Joana Sagarriga i Vera, aconsegueix per sentència judicial que se li entreguin totes les propietats Sagarriga, inclosa la Torre Llobeta.
Així Marià Borràs i Mezquita, que resideix a la ciutat de València esdevé també comte de Creixell, tot i que es veu obligat a canviar el seu cognom a Sagarriga. D’aquesta forma comença el cinquè període de la història de la Torre Llobeta. El 1866 morí Marià Borràs i la propietat passà al seu fill Marià Borràs i Pasqual que també es veié obligat de canviar el cognom per rebre l’herència. Degut a la distància, el comte tenia designat un apoderat que administrava les seves propietats. Aquest fou Pere Serrallonga i Cuní, i després, el seu gendre Josep Comas i d’Argemir. En aquesta època de la segona meitat del segle XIX es produeix un boom de la construcció en que es desenvolupa el creixement de la barriada de Santa Eulàlia de Vilapicina. Així, sabem que en una part de la finca de la Torre Llobeta es construeix almenys un forn de rajoles. El 1874, el comte, per tal de reformar la seva casa de Barcelona hipoteca la masia i 3 anys després, decideix vendre-la al seu apoderat.
El 1877 s’inicia un nou període que anirà fins el 2020, gairebé en l’actualitat. Josep Comas treballà com a facultatiu per la societat de tramvies, fet que el portà a dissenyar el traçat per on havia de passar. Curiosament, a l’actual passeig de Maragall, i davant de la seva masia, dissenyà una corba sospitosa per poder afectar urbanísticament al seu veí del davant i salvar casa seva. Per aquest motiu en ple segle XX desaparegué la masia de can Bartra. Josep Comas amplià la seva finca en comprar terrenys de la Torre dels Pardals i de can Sabastida amb la finalitat de crear una nova urbanització, tot i que la mort li arribà el 1907, quan només havia venut 8 parcel·les. Els seus fills, Santiago i Lluís Comas i Serrallonga aconsegueixen el 1910 que per Reial Ordre se’ls accepti utilitzar els dos cognoms del pare com un únic, i així passen a dir-se Santiago i Lluís Comas-d’Argemir i Serrallonga.
Santiago Comas-d’Argemir desitja conservar la Torre Llobeta com a segona residència, i el 1928 ven la resta de l’heretat a la Junta Mixta d’Urbanització i Aquarterament de Barcelona que planifica la construcció d’una caserna militar. Cal recordar que això succeeix durant la dictadura de Primo de Rivera. Posteriorment, el 1933, ja durant la II República es descarta el projecte i el ministeri proposa el traspàs de la finca a l’Ajuntament de Barcelona. Aquest planifica la urbanització d’un gran parc municipal, però les reivindicacions veïnals forcen que el 2 de juliol de 1936 s’accepti la construcció d’una escola pel barri. Malauradament, 16 dies després s’inicia la Guerra Civil que ho paralitzà tot fins que el 1945, els militars, venen la resta de la Torre Llobeta a l’Ajuntament de Barcelona. Aquest nou ajuntament franquista desestimà la construcció de l’escola i del parc, i el 1948 aprovà la construcció del polígon d’habitatges de la Torre Llobeta. La construcció de l’escola Joan Maragall, ara Institut Manuel Carrasco i Formiguera, hagué d’esperar fins el 1960.
Aquest moment històric d’inicis de la dècada de 1960 coincideix amb el principi d’una batalla judicial entre la família Comas-d’Argemir i l’Ajuntament de Barcelona que s’allargà durant 60 anys, i finalitzà el passat 2020. Cal recordar que el 1961 Santiago Comas-d’Argemir i Serrallonga demanà reiteradament el permís d’obres per arreglar la seva masia, però l’Ajuntament sempre li denegà amb l’excusa que allò era municipal. Tot i això, la sentència de maig de 1963 dona la raó a la família després de comprovar tota la documentació. Llavors el 14 de febrer de 1964 l’Ajuntament aprofita per redactar un acte administratiu per declarar a la masia en estat ruïnós per no haver de concedir el permís d’obres, i una setmana després anuncia que no accepta la sentència judicial i que la recorrerà.
Posteriorment, l’Ajuntament planifica la rehabilitació de la masia i a partir de 1969 inicia una sèrie de petites restauracions parcials per salvar la Torre Llobeta, en tractar-se d’un edifici catalogat, que s’allarguen fins el 1978. Aquell mateix any 1978, els germans Josep Maria i Santiago Comas-d’Argemir i Carreras demanen un certificat de la catalogació de la Torre Llobeta, ja que la família seguia pagant els tributs i impostos municipals. El 1979 s’inicia una nova rehabilitació i el 1980 l’Ajuntament redacta un informe en que acusa els veïns que entren i roben objectes que hi ha a la masia, i torna a anunciar que la masia és municipal. El 26 d’abril de 1981 l’associació de veïns entra a la Torre Llobeta i s’instal·la fins que el 1983 l’Ajuntament envia la guàrdia urbana i són expulsats. En aquest moment, l’Ajuntament, tot i no ser propietari de la masia, l’ocupa.
El 18 de desembre de 1983 s’inaugura el centre cívic i el 15 de gener de 1986, la biblioteca a la segona planta. La batalla judicial continua fins que una nova sentència judicial torna a donar la raó a la família Comas-d’Argemir i condemna a l’Ajuntament a l’obligació de pagar un lloguer als legítims propietaris. En aquest moment la propietària era Concepció Comas-d’Argemir i Argüello, filla de Santiago Comas-d’Argemir i Carreras i Maria Argüello i Saenz. Com a conseqüència de la sentència, l’Ajuntament inicia un expedient d’expropiació per quedar-se de forma definitiva amb la Torre Llobeta. Aquest procés s’allarga uns quants anys fins a l’expropiació del 2020. Ara que la masia de la Torre Llobeta ja és municipal, l’Ajuntament ha previst una nova reforma. No sabem els anys que passaran fins que es dugui a terme, però el que sabem segur és que encara ens queden moltes incògnites per descobrir de la seva història apassionant.
