El suport mutu: un factor protector de la salut

Moltes de vosaltres ja coneixeu la història de l’antropòloga Margaret Mead i el fèmur cicatritzat. Però com sempre hi ha algú que encara no la coneix, la recordarem breument: diuen que un estudiant li va preguntar a la Margaret Mead què considerava ella que era el primer signe de la civilització humana. Les respostes que esperaven les estudiants passaven per la invenció de la roda, la pedra per moldre, alguna arma… però la resposta va ser una altra ben diferent: segons la Margaret Mead, el primer signe de civilització és un fèmur trencat que s’ha curat.

“Per què?” –van preguntar les alumnes. La Margaret Mead va respondre (més o menys) “Perquè si s’ha curat és perquè algú ha tingut cura d’aquesta persona; això vol dir que com a grup hem valorat que si algú està en una situació de debilitat s’ha de protegir, que totes som importants”.

En altres paraules, la cura i el suport mutu constitueixen els elements essencials que ens fan avançar com a societat. Això anava una mica en contra d’altres teories que defensaven “la supervivència de les persones més fortes”, i posaven en valor la competitivitat i el conflicte com quelcom inherent a l’ésser humà. Però la hipòtesi de la Margaret Mead no era nova: enllaçava també amb les teories de l’anarquista Piotr Kropotkin, que ja va defensar que el suport mutu, la cooperació voluntària, la generositat i la reciprocitat eren factors claus en l’evolució humana.

A dia d’avui, entenem el suport mutu com un acte radical de cura. Es tracta d’un procés horitzontal, que es dona entre persones que es troben en la mateixa situació i on no hi ha jerarquies. És una relació que no està professionalitzada i que es basa en la reciprocitat i en tenir unes metes comunes. Totes les persones són partíceps del procés i protagonistes.

I com es relaciona el suport mutu amb la salut?

Per respondre aquesta pregunta, us volem explicar una altra història, coneguda com el ‘Misteri de Roseto‘. Traslladem-nos a aquesta petita ciutat de l’estat de Pensilvània, als Estats Units, a la dècada de 1950.

Què passava a Roseto? Els metges havien detectat que en aquesta població no hi havia gairebé morts degudes a problemes cardiovasculars. Penseu que en aquella època, aquesta era la primera causa de mortalitat als Estats Units. Això va cridar l’atenció d’un metge –el doctor Wolf– que va començar a indagar perquè passava això. La primera explicació de l’equip investigador es va basar en els hàbits relacionats amb la salut, com l’alimentació i el consum de tabac i alcohol. Clar, deien les investigadores, com moltes són d’origen italià, tenen més incorporada la dieta mediterrània i uns hàbits alimentaris més sans. Però van observar que no era així. Havien incorporat els hàbits estatunidencs, fumaven més i consumien un tabac de pitjor qualitat. El vi tampoc mai faltava a taula. Estava clar que el misteri de per què les rosetianes no morien de problemes cardiovasculars no s’explicava per les conductes relacionades amb la salut. Serà la genètica de les descendents italianes, van dir a continuació. Però van fer estudis amb altres italianes que vivien en altres zones, i van veure que les italodescendents que vivien en altres zones presentaven la mateixa probabilitat de morir d’un problema cardiovascular que el conjunt de la població. Hipòtesi descartada. La tercera hipòtesi: serà el territori, que deu tenir quelcom que les protegeix. Però van mirar les taxes de mortalitat per problemes cardiovasculars del voltant i eren igual d’elevades que les de la resta del país. La geografia tampoc ho explicava. Van contactar llavors amb un sociòleg –John Bruhn– que després d’observar les dinàmiques de la comunitat va concloure que el que feia diferent a les rosetianes era l’alt grau de suport mutu que hi havia entre elles: en una població de poc més de 2.000 habitants hi havia 22 entitats cíviques, les cases on hi vivien tres generacions eren comunes, i els diumenges gran part de la població es reunia després de missa. En un país extremadament individualista com els Estats Units, el que feia diferent a Roseto és que les seves habitants s’ajudaven mútuament, i que el sentiment de comunitat era molt gran. Es tractava d’una societat fortament cohesionada. Malauradament, amb el pas del temps, els canvis socials i econòmics relacionats amb la industrialització, entre d’altres, es van acabar imposant també a Roseto, amb el que a la dècada dels 80 aquesta localitat va perdre el seu misteri i va passar a presentar les mateixes taxes de mortalitat per problemes cardiovasculars que la resta del país. El poble de Roseto, però, va passar a la història com el lloc on es va realitzar un dels primers estudis que van demostrar com el suport mutu, que té cura del benestar de comunitat, constitueix un factor de protecció per la nostra salut.

I com s’explica?

Breument, des de la literatura científica en l’àmbit de la salut, s’identifiquen tres possibles mecanismes probablement interrelacionats, que poden explicar la relació entre suport mutu i millora de la salut individual i col·lectiva. Els exposem breument de forma separada per facilitar-ne la comprensió i lectura.

Una primera explicació es refereix als hàbits relacionats amb les conductes saludables. Aquesta explicació diu que les relacions que s’estableixen entre els individus d’una comunitat, poden facilitar que les persones presentin models de conducta positius: per exemple persones que mengen bé, no fumen… però ja l’exemple de Roseto ens diu que això no és sempre la causa fonamental. Podem tenir relacions socials altament cohesionades amb un elevat grau de suport mutu, sense que necessàriament es fomentin hàbits de vida saludables.

La segona explicació, que es coneix com la via indirecta, té a veure amb l’efecte modulador que tindria el suport mutu davant d’una situació d’estrès. Així, en una situació percebuda com a estressant, entre d’altres, s’incrementa la producció del cortisol. Això passa perquè el cortisol ens permet estar més preparades per “fugir o lluitar” contra aquesta situació estressant. Però clar, si l’estrès és constant, el cortisol acaba fent malbé al cos: incrementa la tensió arterial i afectant també el sistema immunològic, el que ens fa més vulnerables a emmalaltir. Així, si davant d’una situació estressant sentim que formem part d’una xarxa de persones que ens cuida, que no estem soles, l’estrès serà menor. Segons aquesta segona explicació però, el suport mutu només es relacionaria amb la salut en situacions d’estrès.

La tercera explicació, coneguda com la via directa, proposa que el suport mutu sempre serà positiu. Aquest plantejament defensa que quan ens cuidem col·lectivament s’incrementa l’autoestima i el sentiment d’autoeficàcia. Això ens fa sentir bé, ja que es generen sentiments de pertinença, de compromís i de vinculació, que afavoreixen l’arrelament –tal com defensava la Simone Weil– que ens connecta com a comunitat i ens empeny a construir col·lectivament un futur millor on ningú es queda enrere. Això al final, ens fa ser una societat més justa i en conseqüència, més saludable.

* Ana Fernández i Mar Oriol són les referents del barri de Prosperitat del Programa Barcelona Salut als Barris, Agència de Salut Pública de Barcelona, i participants de Promosalut Prospe.