Joan Catafal: “Venir aquí a l’hort és retornar als orígens del poble”

El Joan és un home polifacètic amb una llarga trajectòria, pagès, primer president de l’associació veïnal de Prosperitat, director de l’escola Benjamí, enginyer agrònom ihistoriador, és l’home dels arbres del barri i també un gran defensor del patrimoni de Prosperitat.

Quina participació tens a l’hort?

Actualment molt poca, al principi més, però ara poqueta. Al principi, quan es va planificar la cosa a nivell de plantes, el que jo sabia ho posàvem en comú i en parlàvem, però ara hi ha gent que ho fa molt bé, com el Pere o com el Bizi, que s’encarrega de la part de jardí. Jo havia participat més amb el tema de visites guiades, que venia gent de la Torre Júlia, escoles, esplais, gent del Pare Manel…

Com és que en saps de plantes?

Per dues raons. Perquè he nascut a pagès, vaig estar a pagès fins als vint i pico anys, pringant com pringaven els nens de pagès en aquella època, que des dels quatre anys ja començaves a fer coses, anar a collir patates, munyir vaques, el que calia. Després vaig estudiar enginyeria agrònoma. Bàsicament, la meva activitat ha estat relacionada amb la jardineria pública, concretament vaig estar a l’Hospitalet com a responsable de la gent que portava el manteniment d’allà, que eren 150 o 200 persones. El meu germà s’ha jubilat com a pagès i el meu nebot és dels pocs pagesos joves que queden al Vallès Oriental, bueno, té 60 anys.

Com és aquest hort?

La idea de fer dos espais diferenciats ha sigut un encert. Aquest espai primer, que la terra és dolenta, perquè és on hi havia hagut la construcció de la casa, és la part de jardí. I la part del darrere, que a la construcció primitiva ja era horta, galliner, conills, una mica el que tenien les cases del barri, doncs s’ha continuat amb horta. Aquí vivia la família Arnau i aquesta gent ens ha explicat la història de la casa.

Aquí hi havia una casa de planta baixa antiga, oi?

Tenim documentació. Aquí hi havia una casa baixa dividida en dues parts, una que hi vivia una família Arnau i l’altra que hi vivia una altra part de la família Arnau. Quan van decidir vendre, doncs tenim l’escriptura de compravenda i tenim plànols de la parcel·lació del carrer. Aquesta família es va establir aquí als anys vint o trenta.

Quan la van enderrocar la casa?

Fa 18 anys aproximadament. La raó per enderrocar-la és una que s’ha repetit en altres casetes del barri, que la gent que hi vivien han mort i han quedat els hereus i aquests han considerat que la casa no tenia les condicions per viure-hi, han tingut por d’ocupacions i l’opció perquè no l’ocupin és fotre-la a terra. De fet, aquesta casa va ser ocupada per una família d’ètnia gitana que va durar una setmana, perquè els veïns van posar el crit al cel i els van fotre fora, i aquí és quan la van enderrocar.

Aquest enderroc forma part de la pèrdua de patrimoni que està havent-hi al barri en els últims anys?

Si, si, si. És la tipologia del barri, al seu naixement era així, cases baixes d’una planta, a vegades dues, amb espai dedicat a horta. S’ajuntaven dues històries, una era la casa i l’hortet, que podia ser la idea de Macià, i l’altra que la majoria de gent procedien d’ambients rurals i intentaven reproduir a la ciutat el que tenien al camp. I també van arribar a aquests barris naturalistes anarquistes que vivien als barris del centre, molt insalubres, amb carrers molt estrets, es va crear un corrent de buscar cases a l’entorn on poder repetir una vida més saludable, més en contacte amb la natura, a principis del segle XX hi ha gent que va anar a parar a la perifèria per això.

Aquest hort és un espai de salut mental?

Aquí no ve gairebé ningú que no tingui alguna patologia mental, i també de patologia dual, malaltia mental junt amb addiccions, cosa que no permet tractar cap dels dos problemes. Això sempre s’ha valorat aquí a l’hort, gent que es mou en la marginalitat, que no hi cap en altres espais, aquí han trobat un espai on se senten còmodes. Gent amb problemes diversos, que estan fora del circuit, aquí s’han sentit acollits, això a vegades comporta problemes, però és l’únic lloc on s’han sentit acollits. Col·lectius com la gent que està a Torre Júlia, gent gran de vegades amb problemes cognitius importants, és de les coses més emocionants que he viscut aquí a l’hort, aquestes visites. Com gent que té problemes de relacions, de comunicació, de memoritzar, venir aquí a l’hort és retornar als orígens del poble, perquè la major part de gent ve del poble, pot ser d’Andalusia o de Mollerussa, però han vingut aquí a la ciutat i quan veuen les plantes de l’hort comencen a explicar la història de l’avi, el que feien amb el pare, amb una vivència realment important que em posa la pell de gallina. Veure com una gent que els hi costa la comunicació, emocionar-se per coses, quan venen aquí a l’hort i veuen les faves, les patates, els hi recorda la infància que han passat al poble i crec que és una teràpia molt superior a la que poden fer al centre, on teoritzen o ensenyen fotos o veuen vídeos, perquè aquí poden tocar una planta, la poden veure i t’expliquen moltes coses, perquè realment se’n recorden, perquè la infància la tenen memoritzada i t’expliquen. També hi ha gent que surt de la presó, que no té on anar i passen aquí una temporada bona.

Aquí hi ha jardí i hort, oi?

Aquest hort té dues qualitats molt importants, una és la comunicació, estar en un lloc de pas molt important del barri, per tant, l’entrada de gent és continuada, encara que la gent els has de convidar a entrar, molta gent mira i no s’atreveixen, no saben si poden, i té l’estigma que és un lloc okupat. I l’altre és que té un microclima brutal, aquí ara estàs calentonet, a l’estiu quan hi ha l’ombra d’aquesta parra s’està fresquet. És impressionant anar d’aquí dins al carrer i veure la diferència de temperatura que hi ha, es percep sensiblement, ho notes. A l’estiu aquí dintre s’està bé i aquí fora al carrer no es pot aguantar, i a l’hivern a fora veus la gent abrigada i aquí la gent es treu la jaqueta. El sol ens ve de cara, les parets ens aïllen, l’orientació…