La Trinitat i l’aigua
Trinitat ha estat una barriada històrica del districte de Nou Barris, així tenim constància de l’antiga capella de la Santíssima Trinitat, la quinta forca o de la Creu de Terme que va existir al costat de l’avinguda Meridiana, elements que eren travessats per l’antic Rec Comtal.
Primer les línies del tren, i més tard l’avinguda Meridiana, anirien separant aquest barri, fins a transformar-se en la Trinitat Nova i la Vella. Aquest últim barri, la Trinitat Vella, va deixar de ser de Nou Barris, i passà a ser de Sant Andreu de Palomar, amb la nova i última divisió administrativa de Barcelona l’any 1984.
Uns barris que per la seva situació a l’entrada de Barcelona són privilegiats, i punt de l’entrada a Barcelona de l’aigua de boca d’excel·lent qualitat. També el rec romà ja agafava l’aigua del Besòs a una pressa, que per rodament feien arribar a Barcelona, i s’utilitzava als diversos molins i pel rec de les terres de la plana de Barcelona.
Veurem doncs que la Trinitat Nova és un dels barris més interessants per tractar i fer un discurs de l’aigua, ja que a més del Rec i de les Cases de l’Aigua, que foren reivindicades per l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris l’any 1993, amb motiu de l’exposició IDENTITATS, i amb l’impuls de la qual va néixer un primer discurs de patrimoni al nostre districte que s’ha anat treballant fins a l’actualitat per part de l’AHRNB i que podeu consultar en el seu blog.
I no només es tracta del patrimoni moble, també i gràcies a la incorporació de noves sòcies, s’ha pogut fer un discurs de l’aigua amb perspectiva de gènere i amb relació al rol de les dones, cosa que ha propiciat una de les majors aportacions innovadores a l’Arxiu.
També cal destacar el que han estat les lluites de l’aigua al districte, ja que fins a finals dels anys setanta, encara hi havia els barris de Torre Baró, Vallbona i Trinitat Vella que no comptaven amb aigua corrent, el que va ocasionar diferents accions incloses el tall de la Meridiana a principis dels anys setanta.
I totes aquestes històries les podem relatar en un recorregut que fa anys que reclamem a les diferents administracions, amb la complicitat de la Casa de l’Aigua de Trinitat i AAVV del territori.
Torrents, fonts, antigues rieres i molins, formen part de l’imaginari d’aquest barri que sumen al discurs quan parlem d’aigua i el complementen.
Recentment, l’Arxiu ha fet diverses peticions de preservació de patrimoni com pot ser la catalogació de la Granja del Ritz, en eminent risc de ruïna total (barri de Vallbona), i el Xalet de la Trinitat, inaugurat l’any 1915, que va ser un pis pilot de mostra del que hauria d’haver estat una urbanització.
I és en aquest indret, al principi del carrer Palau-Sòlita, al davant del Xalet, un lloc on hi ha una imponent torreta d’alta tensió, que destrossa el paisatge, que es pot apreciar l’aqüeducte del Baix Vallès (1873), penjat en un alt que va quedar de quan van construir la Meridiana i van extreure terra per la seva construcció.
El que hauria de ser una de les portes de Collserola, la número 13, s’ha quedat en algun calaix de l’administració, però, en canvi, gràcies a l’interès de l’abans arquitecte de l’Ajuntament, Vicente Guallart, a instàncies nostres va desenterrar l’Aqüeducte dels Tres Ulls (1910), un dels símbols identitaris de la Trinitat, i que forma part de l’aqüeducte alt de Montcada (1916) que avui dia continua semisoterrat, a causa de l’abandó i desídia de l’administració.
A poc a poc anem descobrint diversos elements relacionats amb l’aigua. També cal afegir en aquest lloc el pas de l’aqüeducte de Dos Rius, que al costat de l’altre del Baix Vallès es pot veure com travessa pel subsol aquesta zona.
Ja per anar tancant el relat, la pista forestal que hauria d’unir des del carrer d’Aiguablava, fins a l’esplanada que hi ha al costat dels dipòsits del Ter de la Trinitat, és envaïda per la vegetació de tal manera que es fa intransitable. Una pista forestal que serviria per enllaçar la Casa de l’Aigua amb el castell de Torre Baró, i des d’aquí continuar per la carretera de les Aigües fins a l’altre costat de la serra, el que donaria vida a aquest cul-de-sac, que tan poca importància té per a les administracions.
Així amb aquest recorregut podem parlar de la Casa de l’Aigua, que és el relat de l’aigua de Montcada. El Xalet, els aqüeductes, els tres Ulls, els dipòsits de la Trinitat (1973), que és el relat de les Aigües del Ter, i ja una vegada al Castell de Torre Baró “Les lluites de l’Aigua” i “Aigua i dones”, a més de poder contemplar la Ponderosa i el rec que passa per Vallbona.
I ara sí que podríem continuar per la carretera de les aigües, fins al que denominen Collserola rica.
Aquest és un relat de dignitat, de portar als nostres barris una idea de normalització, que no es canviïn suburbis per perifèria, que no ens facin obres de segona categoria.
Volem ser ciutat, volem ser Barcelona.
