El poder de la quotidianitat

La incidència comunitària en la construcció de sabers col·lectius

Passos desconeguts, rialles de fons, badalls que es perden en l’aire, crits d’alegria i de ràbia, mirades furtives, mans que s’agafen amb tendresa, el bullici a un pas de vianants de la ciutat durant l’hora punta, la proximitat a un vagó del metro d’un cos desconegut que incomoda; una llarga llista d’instants que tothom viu, però ningú guarda en el record. Moments que creen i defineixen no una realitat unívoca, sinó infinites escenes dignes de ser pensades i immortalitzades.

És la vida quotidiana un escenari on tot passa però ningú recorda ben bé el què, ni com, ni per què? És tan volàtil el nostre record d’allò que ens envolta? Segurament no. Tot i ser conscients d’aquesta miopia, sabem que aquesta realitat d’ombres existeix més enllà de la caverna, de forma més o menys clara, però sabem que hi són. Doncs, són el ritu i la rutina peces clau de l’oblit col·lectiu d’aquells moments que conformen la vida quotidiana? O, dit d’una altra manera, la vida urbana és determinant en el desarrelament dels llaços socials que generen la memòria col·lectiva i/o comunitària?

La configuració de la realitat que ens envolta sobre una cultura urbana suposa la constitució d’un procés continuat d’arrelaments i desarrelaments, de cosits i descosits, en definitiva, d’unions i ruptures constants. Castel (1995)¹ anomena a aquest procés de ruptures successives desafiliació. Es posa èmfasi en un element clau: el procés. S’entén la desafiliació, doncs, com un estat relacionat no només amb una ruptura social, sinó amb un procés que, segons les situacions viscudes a cada instant, pot encadenar ruptures fins a arribar a una situació d’anòmia. Durkheim² fa servir aquest concepte per descriure l’estat de la societat resultat de les variacions de les necessitats socials i de la incapacitat de les estructures estatals per a oferir una resposta satisfactòria a aquestes. L’estat d’anòmia esdevé en tant que els llaços socials existents es debiliten i la societat ja no té la capacitat d’incloure de forma efectiva a les persones en una normativització imperant.

Si aquest és el context en què les societats urbanes es desenvolupen, que ens fa sentir part d’una comunitat? Des d’una interpretació clàssica podem pensar que la identitat col·lectiva es determina en funció de la posició que ocupem en les relacions de producció. Expressat d’una altra manera, la identitat es correspon a la classe social a la qual es pertany, que queda determinada pel rol que desenvolupem en la generació de capital. Però, a les societats urbanes les comunitats no s’identifiquen exclusivament per compartir una mateixa classe social -identitat que s’ha difuminat amb el pas dels anys. Actualment les comunitats s’assemblen més a una amalgama d’identitats en moviment, a vegades entrecreuades, d’altres contraposades, volàtils, heterogènies, inconscients de la seva forma. Tal com expressa Manuel Delgado (1999)³ “l’alè primer d’una societat no ve donat per un projecte comú, orientat cap al futur, sinó per una pulsió que és resultat d’estar junts”. Comunitats, doncs, fetes del que és quotidià, de la suma d’interaccions que es produeixen en el temps i l’espai. Així, es poden observar dues realitats que conviuen normalment en conflicte: la de la gent -expressió del fet quotidià- i la del poder polític -creadora de futur, planificadora de la vida.

Som part d’una realitat social cada cop més difícil d’identificar i assignar a una categoria concreta. Podríem dir que aquesta realitat es constitueix a partir de processos de diferenciació, creant identitats volàtils que transmuten constantment. És la diferència, doncs, allò que provoca el malestar social? Evidentment que no. Potser cal trobar l’origen del malestar en un sistema d’idees i valors neoliberal, materialitzat en les estructures de funcionament del capitalisme, que ha pretès, amb major o menor èxit, la destrucció del demos en detriment d’un agathós que, només de forma aparent, sembla capaç de tot, però que alhora és incapaç de reconèixer-se com un igual amb el veí o veïna. Realitat que crea identitats amb les quals no ens identifiquem, però que moltes vegades acceptem per després rebutjar, tot pensant que podrem/sabrem generar de noves i abandonar les anteriors. Essència, en efecte, de viure en una societat urbana que, estructurant en silenci una aparent desestructuració, ens fa sentir aliens a les estructures socials i productives existents, com si no existissin dependències més enllà d’un mateix, assegurant així la perdurabilitat dels sistemes de control social.

Ens trobem en un context urbà que, lluny de generar una convivència pacífica, intensifica el malestar social -no el conflicte de classe-, difumina les estructures que ens dominen i, a més, desperta en les persones un sentiment de desafecció generalitzat (desafiliació-anòmia-exclusió social). Arribats a aquest punt cal preguntar-se què i com hem de treballar per generar identitats comunitàries perdurables en el temps, capaces de sostenir els vincles socials sota criteris inclusius i transformadors.

La memòria és una de les facultats que ajuda a les persones a connectar amb les històries, siguin aquestes quines siguin, actuant, així, de pont entre la realitat viscuda i els records. Identificar un record amb una vivència actual pot despertar sentiments i emocions, individuals i/o compartides, necessàries per generar vincles i construir relacions. Però habitualment quan ens expliquen la Història ens resulta llunyana, sovint descontextualitzada de la realitat que ens envolta i, a més, produïda en favor d’uns interessos determinats. Doncs aquesta es genera i es transforma en funció de l’ús dels dispositius del saber, de sistemes de producció de veritats que permetin construir una determinada Història. Michel Foucault centra gran part de la seva obra acadèmica a estudiar la construcció de la veritat, entesa aquesta com el discurs hegemònic que impera en un determinat espai i temps que, en definitiva, és el que crea la Història i, per tant, el saber-poder.

“Tota societat té règims de veritat, però hi ha molts tipus de relació amb la veritat. Vivim a una societat que produeix i posa en circulació discursos que compleixen funció de veritat, que passen per tal i que amaguen gràcies a ells poders específics. Un dels problemes a Occident és la instauració de discursos “vertaders” (discursos que, per altra part, canvien incessantment)” (Foucault, 1977)⁴.

Les persones que habiten la quotidianitat són, en efecte, les desposseïdes de tot mecanisme de poder, presses dels dispositius del saber i d’estructures que boicotegen el saber quotidià, el saber de la vida del dia a dia. Aquesta forma de saber la redueixen a la condició d’anècdota i, sovint, queden desplaçades a les esferes privades de la vida. Només l’artista i l’intel·lectual fan l’esforç d’observar, captar i reflectir allò que la persona que participa de la quotidianitat no s’atura a mirar si no l’interpel·la: un somriure innocent de la mainada que juga, la tendresa d’una abraçada de comiat, dues mirades que es creuen i s’eviten, un peu que es belluga inquiet, una multitud que camina, una persona que cau, una àvia que compra el pa, un sensesostre que sospira, etc.; però les històries d’aquests personatges no es divulga, no es coneix i, per desgràcia, no és el que ven.

Ser conscients del poder que té la producció del saber en la creació de comunitats inclusives, és a dir, la creació col·lectiva d’un discurs compartit on la comunitat es pugui reconèixer, és un dels reptes que es presenten avui dia. Treballar comunitàriament per crear un discurs inclusiu que pugui reconèixer a la quotidianitat, i en el que ens puguem reconèixer, pot ser un determinant clau a l’hora de treballar la cohesió social d’una comunitat o, en definitiva, per crear comunitats inclusives. Partir de la quotidianitat, de la vida diària de les persones, preguntar-les per les seves experiències, trobar punts en comú -ja siguin lluites veïnals, canvis urbanístics, festes, moments de crisi o, simplement, compartir un mateix espai durant un mateix període de temps- pot ser un element que, a més de posar el focus en allò que passa desapercebut, crea i cohesiona les comunitats. Recrear la història de les nostres vides, i per tant d’allò que ens envolta, resulta un element clau per generar una identitat col·lectiva que ens ajudi no només a interpretar un passat i un present comú, sinó a projectar el futur de la comunitat. Però no sempre és fàcil accedir i/o disposar de les eines necessàries per fer possible aquest propòsit sense que es generin relacions de poder desiguals. Cal ser conscients i conèixer la pugna entre la quotidianitat i el poder polític/econòmic per, així, ser capaços de generar comunitàriament sabers alternatius a les veritats hegemòniques.

La voluntat o l’acció de crear vincles relacionals entre actors és quelcom que, en major o menor mesura, motiva la generació d’una història col·lectiva. S’ha d’entendre l’acció comunitària com una eina per fomentar la participació, aprofitar els recursos comuns i transformar la realitat. Generar elements d’identitat compartits en el si d’una comunitat enforteix les relacions socials al territori i pot generar de noves.

“Què passa avui, què som nosaltres, és que no som res més que allò que passa? L’interrogant de la filosofia es refereix a aquest present que som nosaltres mateixos. Per això la filosofia és avui dia enterament política i totalment historiadora. És la política immanent a la història, la Història indispensable per a la política”.⁵

Un dels objectius clau d’aquests processos és crear les condicions necessàries perquè les persones que habiten la quotidianitat del barri esdevinguin subjectes actius en la construcció i/o transformació de comunitats polítiques. Aquest treball relacional ha de servir per consolidar un sentiment de pertinença que afavoreixi la implementació de pràctiques, projectes i polítiques públiques transformadores que tinguin abast sobre la major part possible del territori i que, alhora, parteixin del coneixement i les dinàmiques d’aquell conjunt de persones que conformen l’urbà, és a dir, la quotidianitat, enfront de la ciutat com el producte de planificadors de despatx.

1. CASTEL, R. (1995). De la exclusión como estado a la vulnerabilidad como proceso. Rv. Archipiélago, nº 21, pp. 27-36. ↩︎
2. Concepte desenvolupat a La división del Trabajo Social (1893) i El Suicidio (1897). ↩︎
3. DELGADO, M. (1999). El animal público. Barcelona, Editorial Anagrama 1999, pp. 92-93. ↩︎
4. FOUCAULT, M. (1977). No al sexo rey. Entrevista por Bernard Henry-Levy. En Michel Foucault: Un diálogo sobre el poder y otras conversaciones. Madrid, Alianza Editorial 1988, pp. 163-164. ↩︎
5. Frase de Foucault extreta del text “Foucault y los estudios historiográficos” de Elias Castro Blanco. ↩︎