Nou Barris es querella contra el franquisme

Els germans Ferrándiz, bessons, van néixer a Barcelona l’any 1954. En Pepus es va afiliar amb catorze anys al PCE en iniciar els seus estudis a l’Escola Tècnica Professional del Clot. Posteriorment, ambdós van militar, amb quinze anys, a la Jove Guàrdia Roja del Partit Comunista d’Espanya-Internacional (PCE) en la clandestinitat.

Actualment, després de més de cinquanta anys, els germans Ferrándiz no han deixat de militar. Les seves militàncies s’han anat transformant amb el temps –i el context social del moment– però mai han deixat de reivindicar, lluitar i posar el cos per les seves conviccions. Poques persones que llegeixin aquest article no hauran coincidit amb ells en una assemblea, una manifestació dels “iaioflautes”, una xerrada a escoles i universitats, un 8M, una reivindicació veïnal, o una concentració davant Via Laietana, entre moltes altres.

Quan vaig conèixer la Maribel i en Pepus em va captivar la seva vitalitat. Una vitalitat que va més enllà de l’edat. Són d’aquelles persones que et revelen el secret de la militància activa duradora: ser conscient fins a on pot arribar la repressió més cruenta, però creure sempre en què la lluita des de la base, solidària i organitzada podrà aconseguir allò que es proposi.

La matinada del 23 d’abril de 1971 quatre agents de la Brigada Político-Social van entrar al domicili familiar dels germans buscant el que el règim franquista qualificava de propaganda il·legal, la van registrar i van detenir en Pepus i la Maribel, tenien disset anys. Aquella detenció es va practicar en el marc d’un operatiu que va suposar la detenció d’almenys vint membres més del PCE(i). En el seu cas concret, en Pepus com a “máximo responsable de la Joven Guardia Roja” –tal com consta en les diligències policials de la detenció– i la Maribel com a responsable de la mateixa organització. Els van portar a la Prefectura de Via Laietana 43, on van estar detinguts durant trenta-dos dies. Cal tenir en compte que en aquelles dates era vigent el dècim estat d’excepció del règim, en aquest cas derivat del conegut com a “Procés de Burgos”, per la qual cosa se suspenien els pocs drets de les persones detingudes, entre d’altres, ja no hi havia el límit de 72 hores per les detencions.

El testimoni dels germans Ferrándiz del seu pas per Via Laietana 43 és un dels nombrosos testimonis del símbol del terror i la repressió franquista que suposa aquest edifici per centenars de persones. De què suposa estar en mans dels teus torturadors sabent que no tenen cap límit temporal, de què suposa passar pels seus “interrogatoris” o viure una detenció com aquella com a dona i la repressió específica exercida en clau de gènere.

És per això que no han dubtat mai d’explicar el seu testimoni en el marc del seu activisme pel dret a la veritat i la justícia, sempre amb l’objectiu d’arribar a les joves perquè els crims del franquisme no quedin en l’oblit, però, sobretot, per encomanar la seva vitalitat i explicar com les joves van ser, també, part fonamental per plantar cara al franquisme i imaginar una societat amb drets i llibertats per a tothom, quan aquesta era inimaginable.

Ara fan un pas més i interposen una querella contra Vicente Juan Creix, Rafael Núñez Valverde i Atilano del Valle, entre d’altres, per la seva participació directa en les tortures que van patir a Via Laietana 43. Tortures que lluny de ser casos aïllats, formaven part d’un pla generalitzat i sistemàtic per reprimir a una part de la població, concretament tota aquella que fos dissident amb el règim franquista.

És per això, que les tortures a Via Laietana 43 durant el franquisme i la transició (i a tants altres centres de detenció i tortura), no poden prescriure mai, no es poden amnistiar i han de ser investigades i jutjades. Són crims de lesa humanitat d’acord amb el dret internacional i també el dret estatal.

I així doncs perquè no s’han jutjat mai? Un cop vaig escriure: “l’Estat espanyol, on el concepte justícia transicional ve a morir” i, malauradament, és així. Els Tribunals, quan s’ha tractat de jutjar els crims comesos a l’Estat espanyol, s’han negat a interpretar el marc jurídic de conformitat amb el dret internacional; i els Governs de torn a fer les modificacions legals necessàries per no deixar-los més remei.

La Maribel i en Pepus han vist la pitjor cara de la humanitat, de l’Estat. Ells, com tantes d’altres de la seva generació, que van córrer davant els grisos per a que els seus companys i companyes represaliades poguessin sortir de la presó amb l’amnistia, que, tal com explica el psiquiatre Pau Pérez, assumien inclús la tortura com quelcom inherent a la militància. Persones que han criat els seus fills i filles en els valors republicans mentre guardaven, durant dècades, silenci sobre la repressió viscuda a la seva pell per recuperar-los. Ells, i tantes altres, militants i activistes per la memòria, la veritat, la justícia i les garanties de no repetició, continuen lluitant amb incansable optimisme i força per una democràcia que malauradament, mai ha estat com la que ells imaginaven quan plantaven cara al feixisme. Aquella on hi càpiga el reconeixement de la seva condició de víctimes del franquisme, aquella on la justícia pels crims de lesa humanitat i crims de guerra arribi quan les seves víctimes i victimaris encara no hagin mort totes. I efectivament, ho continuen fent.

Però a més, la Maribel i en Pepus són la viva imatge que aquestes lluites estan intrínsecament lligades a tantes altres. La militància per la democràcia que han somiat passa també per la lluita de classe, per un habitatge digne, per les pensions. Passa per la lluita veïnal i la feminista, per una societat més justa per a tothom. Són el clar exemple de la importància de les lluites compartides.

Ara posen el seu cos, una vegada més, amb aquesta querella, acompanyades de les entitats de la campanya unitària “Via Laietana 43, Fem Justícia Fem Memòria” per denunciar la impunitat de les tortures i per reclamar que la Prefectura deixi de ser un espai policial i sigui un espai de memòria, arxiu i centre d’interpretació de la tortura, com ja s’ha fet en tants altres indrets. I ho fan celebrant un acte sobre lluites compartides per parlar de passat i present de la lluita veïnal, el pròxim 14 de novembre, com no podia ser d’una altra manera, al seu Nou Barris i acompanyades de persones amb qui han compartit i continuen compartint la seva tossuda, afectiva i persistent militància.

* Sònia Olivella Saludes és advocada d’Irídia, Centre per la Defensa dels Drets Humans i Cèlia Carbonell és la responsable de la línia de memòria històrica d’Irídia.