Amb les claus a la mà, sense oblidar d’on venim

Segurament les més nostàlgiques podrien traçar un mapa mental dels llocs del barri de la Prosperitat que han acollit el que ha sigut el Casal de Joves, que no han estat pocs. És possible que causa i conseqüència de tot el que genera moviment social, el casal hagi estat un itinerant més del paisatge del barri.

Cavalcant els anys vuitanta i fins al 2011, les joves es reunien allà on se’ls permetia i, malgrat tot, no semblaven un destorb per a algunes veïnes. Passant per últim pel mític record del Carrer Joaquim Valls, 82, que encara perdura a la memòria de les joves d’aleshores. De llavors ençà i fins ara, sota el pretext de ser una alternativa momentània, el casal va adoptar forma dels barracons que avui en dia dibuixen l’horitzó d’Avinguda Rio de Janeiro.

El Districte de Nou Barris ha vertebrat les decisions al voltant de la promesa d’un nou edifici que disposés de les instal·lacions, els recursos i l’espai que fes possible la idea plausible i sobretot de lluita que representa, des de sempre, el Casal. Com un últim bastió de resistència envers la capitalització ferotge de l’oci a la ciutat, amb una àmplia oferta cultural, de tallers, de moviment veïnal, lúdica i festiva, els barracons han estat un lloc segur per a les joves. Perquè així ho han fet possible elles mateixes, després de dotze anys cuidant, cultivant, enriquint, lluitant i transformant en habitable un espai que, lluny de tecnicismes, ha precisat molta feina. Ara els barracons són simbologia de resistència però també de voluntat, que junt amb les dotacions d’equipament, han posat al casal al centre de grans esdeveniments durant dotze anys.

Després d’un llarg cara a cara amb la burocràcia i les complicacions pròpies d’una obra, l’edifici del nou Casal de Joves de Prosperitat ja és una realitat, malgrat que encara no es pot fixar una data d’obertura. La necessitat eterna de les joves del barri que han estat i són partícips de posar l’alegria, el gaudi i l’aprenentatge al centre de les nostres vides (joves i adultes), i per tant de la salut personal i col·lectiva, han mantingut viva l’empenta per a rebre les claus del casal i respirar una nova il·lusió.

És cert que passar per La Petanca i no veure-hi els barracons, no creuar el passadís de ciment entre rialles, abraçades i farolillos de Fèria d’Abril, o no encetar el Kinto y Tapa del dijous antes de fiestas amb la panxa plena de nervis, ens encongirà el cor durant anys. Sempre seran les quatre parets entre les quals no deixem res més que lluita, dedicació i molt d’amor, i unes quantes matinades, no ens mentirem. Ara, per fi, amb les claus a la mà, les joves de la Prosperitat encetarem una nova etapa amb l’equipament, les instal·lacions i les facilitats a l’alçada de la feina feta durant tots aquests anys. I les guarnirem de la mateixa lluita, dedicació i amor.

Es farà sense oblidar d’on venim, d’un passat de resistència i autogestió, una història de supervivència i, sobretot, de bones intencions. Perquè s’hi va deixar la pell, als barracons, per a fer-los no només un lloc habitable, divertit, propi i còmode durant les llargues hores de casal, sinó també una fortificació, un refugi, un lloc segur. Un punt referencial al barri, per a totes. Una herència que perdurarà perquè així es farà que sigui.