#ElPicassoHiPintaMolt: soc l’exalumne que us parla!

* Article d’opinió d’un exalumne de l’institut Pablo Picasso, de Torre Baró.

Recentment, la Zona Nord ha rebut la notícia sobre el canvi de paradigma educatiu: l’Institut Picasso el curs vinent deixa de ser un institut i només oferirà batxillerat i Formació Professional, sense arrelament amb l’alumnat. La resta d’escoles passen a ser instituts-escoles. Aquest canvi, com exalumne del Picasso, em genera tristor, i com a professional de l’àmbit socioeducatiu, em genera molts dubtes.

Primer parlaré com a Jose persona, considero que el fet que cap dels instituts-escoles tingui batxillerat és un error i no garanteix l’accés ni la igualtat d’oportunitat per estudiar o per créixer com a persona. La meva experiència pot ser molt diferent de qualsevol altra persona, vaig cursar batxillerat al Picasso i va ser durant el primer curs que em vaig adonar que m’agradaven els homes. Si ja era assenyalat com “el maricón” al barri i a l’institut, reconèixer-me com a tal va suposar tenir una baixa autoestima. A això, si li sumem algunes dificultats a casa, la meva autoestima encara era més baixa. Si fem una regla de tres, les meves condicions materials d’aquell moment donaven com a resultat o abandonament escolar o fracàs escolar o repetició d’algun curs. El resultat va ser diferent: no vaig repetir batxillerat per què vaig tenir la bona companyia del grup de teatre del Picasso i vaig tenir un equip docent que creia en mi, en definitiva un equip docent que em coneixia des de 1r d’ESO.

Ara parlaré com a Jose pedagog, en el nou model institut-escola als setze anys l’equip docent no podrà acompanyar a adolescents en la tria del seu futur laboral, triant un grau superior o un batxillerat. Si a això hi sumem que en els nostres barris l’accés a l’habitatge no està garantit (cada setmana hi ha un desnonament), que tenim feines moltes precaritzades i que qui viu al barri de Torre Baró té una alta probabilitat de viure menys anys, en definitiva, en un dels moments més important de la teva vida no tindràs cap suport ni acompanyament i arribaràs a un lloc nou sense que l’equip docent conegui la teva realitat i el teu context; i dos anys passen molt de pressa i el ritme del batxillerat no permet agafar confiança i confidencialitat amb l’equip docent. Per tant, això provoca que el codi postal determini el teu futur laboral, i amb aquests nou model l’única conclusió que puc extreure és que s’està promovent un context precaritzat, dit d’una altra manera “mano de obra barata“.

La generació dels meus pares van perdre tot un símbol pel nostre barri, l’Escola Font dels Eucaliptus; per cert, gràcies a l’equip docent d’aquell moment aquella generació va poder parlar català. La meva generació perd un altre símbol: El Picasso. Un institut que ens ha guiat i ens han acompanyat en un context gens fàcil, però almenys a mi em va possibilitar la il·lusió de voler continuar estudiant i anar a la universitat, com també moltes de les meves companyes. Potser vam ser la primera generació de la nostra família que vam arribar a la universitat i, tot i que tinguem treballs precaris, això és un orgull: ser de classe obrera i trepitjar la universitat. Moltes de nosaltres, amb la crisi de 2008, ja sabíem que anar a la universitat o fer un grau superior no era garantia de res (el sistema ens ha fallat), però ocupàvem un espai que fins en aquell moment era només de la classe alta.

No estic en contra dels instituts-escoles, però quina casualitat que aquest model només el trobem als barris obrers. Els instituts-escoles faciliten que l’infant pugui estar al mateix edifici i amb el mateix equip durant tota la seva infància i adolescència i això per a les famílies és una tranquil·litat. Ara bé, darrere d’això ens estan robant tenir oportunitats educatives al nostre barri.

A la Zona Nord el moviment veïnal sempre ha demanat Formació Professional, però que això no suposi que a partir dels setze anys no hi hagi cap arrelament amb les adolescents i pugui orientar al jovent en el seu desenvolupament personal. La nostra preocupació com a veïnes és que totes tinguin accés a estudis obligatoris i postobligatoris, que tot infant i adolescent rebi una orientació per un bon equip professional, que les criatures que seran les adultes del futur tingui unes condicions de vida digna, puguin tenir accés a l’habitatge i no tinguin feines precaritzades. No volem que les elits polítiques i econòmiques decideixin el nostre futur! I ara mateix, als nostres barris, molts drets s’estan veient vulnerats.

En conclusió, volem millores i canvis i ho volem tot, però amb informació per part de l’administració, coordinació i fent xarxa amb tots els agents socioeducatius del barri. Només la unió ens serveix per millorar les nostres vides, la lluita en comú és una sola: garantir els Drets Humans. També ens hauríem de preguntar: Quin model d’institut-escola necessita la Zona Nord? Com a moviment veïnal hem de demanar a l’administració i al consorci d’educació que el dret a l’educació a la Zona Nord ha de ser:

• Accessible: s’ha de garantir i proporcionar l’oportunitat d’estudis postobligatoris (batxillerat i Formació Professional) sense marxar del barri, ni molt menys marxar del teu institut i tornar a començar.
• Assequible: s’ha de garantir que voler fer estudis postobligatoris no impliqui un cost elevat directe (matrícula) o indirecte (transport o mobilitat).
• Acceptabilitat: s’ha de garantir que els futurs canvis de paradigma es facin amb la comunitat i els agents implicats, és a dir, han d’estar en sintonia amb les necessitats que el context i l’entorn demana.
• Adaptabilitat: s’ha de garantir la flexibilitat per part de l’Administració i de la mateixa institució educativa noves formes de fer segons les necessitats del context, de les famílies i dels infants.

Com a persona llibretera recomano a qualsevol polític (que segurament ja coneix les 4A, com les de Tomasevski) dues lectures: ‘Asalto a la Educación’ de Katarina Tomasevski i ‘Patas arriba: la escuela del mundo al revés’. Pot ser amb aquestes lectures entenen tota la preocupació existent ara mateix a la Zona Nord.

I sempre, sempre, sempre: ¡El hijo del obrero a la universidad! ¡El hijo del banquero al campo a trabajar!